Les múltiples advertències i les crítiques contundents contra la directiva europea que permet la contractació en un estat de l’espai Schengen per treballar en un altre, allò que anomenen llibertat de circulació de serveis,tornen a la palestra del debat polític.
L’origen dels intents de reforma d’aquesta llei, directiva segons l’argot de Brussel·les, torna a ser el govern francès, que ja sota la presidència de Jacques Chirac s’havia mostrat molt reticent a acceptar una norma que col·lidia frontalment amb les respectives legislacions laborals, sobretot en transformar la classe treballadora en un conjunt de deportats dels països de l’oest o del sud europeu.
Els plantejaments actuals de l’Elisi tracten d’evitar els abusos i el dumping social que du aparellada la directiva. Per això, Michel Sapin, ministre de Treball del govern de François Hollande, ha iniciat una roda de negociacions a Brussel·les el novembre i el desembre passats, malgrat l’oposició dels dos estats europeus majorment involucrats en la qüestió: Polònia i Alemanya. El primer és un dels més grans exportadors de mà d’obra barata, mentre que el segon aconsegueix de mantenir una millor competitivitat en el sector agroalimentari, agrícola o dels transports terrestres gràcies a la contractació d’assalariats a molt baix preu. Val a dir també que la legislació laboral alemanya no posseeix la figura del salari mínim interprofessional.
El 2006 es va posar de moda a França parlar del “llanterner polonès” per descriure aquest fenomen. Els divulgadors de la desafortunada expressió com el polític Philippe de Villiers no poden ocultar la seua xenofòbia i és que el discurs racista contamina el debat a França sobre l’aplicació d’aquesta directiva ja que tracta de traure rèdit de la confrontació que provoca la presència d’assalariats de diferents estats que poden arribar a ser contractats fins un 30% més barats. A més a més, la progressiva privatització de molts serveis ofereix una oportunitat d’or a empresaris sense escrúpols per contractar o subcontractar massivament treballadors temporals d’altres estats.
Enmig de tota la picabaralla es troben, com sempre, els i les treballadores desplaçades, sovint sense cap mena de infraestructura empresarial, sense domini de la llengua i allotjats a expenses de l’empresa, no sempre d’una manera suficientment digna i que compromet, per tant, el seu dret a vaga. A banda d’això, el creuament de dues legislacions laborals, la de l’estat d’origen i la de l’estat contractant, són una font constant de conflictes pel que fa a entrega d’equips individuals o cursos de seguretat i higiene en el treball.
En un altre plànol, el govern francès, malgrat les retallades que també afecten la inspecció laboral, es limita a reforçar les inspeccions a empreses que se sap que contracten assalariats temporals foranis, el nombre total dels quals és desconegut però podria oscil·lar entre 300.000 i 500.000, però alhora tracta d’atiar la competència i accelera les privatitzacions. En poques paraules, com la resta dels estats capitalistes, fomenta la pèrdua de drets de la classe treballadora.
