[bar group="860×106"]

Revoltem-nos

“Els homes fan la seva pròpia història, però no la fan a la seva lliure elecció, sota circumstàncies escollides per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb la que es troben directament, que existeixen i els han estat donades pel passat”

Karl Marx

Aquest és un article amb presses, fet des de la necessitat de bolcar les paraules en temps de canvis i immediateses. Potser és un article que caduca el dia després de publicar-se. Això és, en part, el que ens passa dia a dia mentre debatem entre companyes, militància i, fins i tot, entre els propis membres del Secretariat Nacional de la CUP i el Grup Parlamentari del CUP-CC. Tot i això, ens cal ser transparents, explicar-nos dia a dia i no cometre l’error de no saber-nos explicar. Així volia començar des de certa impotència pel moment actual, i per això repasso la situació a partir dels quatre grans lemes dels últims anys: del 2012 al 2015 acabant amb aquest 2017 que no s’acaba, tot comença.

Ho volem tot. Amb aquest lema acabava el vídeo “Som Unitat Popular” previ al moment que l’Esquerra Independentista, amb la CUP-Alternativa d’Esquerres, feia el salt al Parlament i es presentava en unes eleccions autonòmiques. La radicalitat política anava acompanyada d’una claredat programàtica on s’apuntava la necessitat d’una ruptura amb l’estat espanyol i la Unió Europea per treballar i construir uns Països Catalans socialistes i feministes. Avui aquestes premisses són més vàlides que mai quan la Unió Europea i els Estats capitalistes no només es posen de perfil davant la situació actual al Principat de Catalunya, sinó que donen llum verda a una de les situacions repressives (judicials i policials) més greus dels últims anys a nivell europeu.

És l’hora del poble (lema de campanya el 2012). Avui aquest eslògan el podríem concretar ara i aquí: només amb l’autoorganització popular hi ha independència. Sense autocomplaença i amb la critica necessària, però amb la sinceritat política clau per avançar, avui podem veure que no existia un camí cap a la independència “de la llei a la llei”. La desobediència era necessària, i no era en cap cas banal o còmode, era, juntament amb l’organització, la clau que obre tots els panys. Perquè mentre alguns parlaven de la “revolució dels somriures” a la resta se’ns glaçava el somriure quan veiem que les condicions laborals i socials continuaven empitjorant-se. A cada desnonament, a cada retallada pressupostaria que afectava la sanitat o l’ensenyament o  a la pèrdua constant de llibertats col·lectives. I va arribar la realitat: 1 d’octubre, amb la nit anterior clavada als ulls de milers de persones que dormien defensant col·legi a col·legi, urna a urna, vot a vot. Un dia on ja tothom tenia glaçat el somriure, per cada cop de porra, per cada irrupció dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol als col·legis electorals, per cada imatge de brutalitat i violència policial que ens entrava per la retina. Però va aparèixer l’empoderament col·lectiu, la gent va respondre i va aconseguir que l’hora del poble ja no fos un lema llunyà, sinó la necessitat quotidiana que ens acompanya d’ençà d’aquell 1-O i, també, de la vaga general massiva del dia 3-O.

I ara?

Governem-nos. Perquè només farem ingovernable l’ocupació de l’Estat espanyol a Catalunya entre totes. I perquè la realitat és tossuda i en aquest cas decepcionant: avui podem constatar que les estructures d’estat eren part d’aquest pensament màgic que ens han volgut imposar. Qui creia allò que volia creure avui es pot sentir enganyat, però que ningú es cregui que nosaltres, des de l’esquerra independentista, serem còmplices d’aquests relats. “La veritat és sempre revolucionària” (A. Gramsci). I malauradament la història recent està escrita sobre la corda fluixa, portem mesos on se’ns diu que dir la veritat més pessimista és desanimar. I potser és just el contrari, i caldrà l’autocrítica de sempre, l’aprenentatge de la lluita continua. Perquè si hem d’avançar hem de ser conscients de les condicions en les que ens trobem. I aquestes avui són les que són. Avui contraposar-se a la força i la repressió de l’Estat espanyol només és possible a través de la força i la  mobilització de la gent. Perquè la resta no existeix o hi manca fortalesa. Perquè la resta no han complert, i potser nosaltres tampoc, perquè no dir-ho.

Però viure vol dir prendre partit i per governar-nos haurem de resistir. Haurem de defensar el mandat popular del passat 1-O i haurem de denunciar i atacar tots els intents dilacionistes i pactistes que posin sobre la taula plans B, eleccions o matisos. Avui la única sortida possible és la proclamació de la República a Catalunya, #RepúblicaARA. I aquí estem, a poques hores d’un nou desenllaç en què en desconeixem el final. Per això avui només podem demanar i exigir una sortida: proclamar la República amb voluntat de resistir i de confrontar amb l’Estat espanyol.

Hugo Chávez deia que “nuestro compromiso es humano, no solo político”, i ara més que mai el nostre compromís és amb la gent, contra els privilegis d’uns pocs, per les necessitats de molts. Perquè parlarem també de vida. Hi ha una oportunitat, i caldrà organització i lluita. Avui si volem deixar de tenir glaçat el somriure caldrà posar-hi el cos, qui ho farà amb nosaltres? Revoltem-nos.

 

*Xevi Generó és membre del Secretariat Nacional de la CUP


[bar group="860×106"]