Revolució Cubana: 50 anys construint esperances
Molt ha plogut des que Fulgencio Batista pujava les escales d’un avió que el conduïa als Estats Units, incapaç de frenar l’irresistible avanç de l’Exèrcit Rebel. Han passat més de 50 anys, perquè la història no la mesura el temps, sinó la transcedència dels projectes polítics i les transformacions socials. La història de la Revolució Cubana no és la d’una successió de decrets, sessions parlamentàries i processos electorals automatitzats. És la història d’uns fets reals, tangibles i mesurables, que han transformat la realitat de l’illa, la del conjunt de l’Amèrica Llatina i del món.
Com és possible que li donem tanta importància a un xicotet tros de terra, de tan sols 11 milions d’habitants i modesta en els seus recursos naturals? Perquè Cuba ha demostrat que no és una utopia fer realitat el món que desitgem. Que l’illa no és cap paradís terrenal, que es viu amb dificultats materials, que hi ha mancances, errades i equivocacions no se li pot escapar a cap persona. I malgrat això, insistim: Cuba és l’esperança de la humanitat.
Perquè a 50 anys del triomf de la Revolució Cubana, l’explotació de l’ésser humà per l’ésser humà és una realitat desterrada de l’illa, i el treball no és una forma de supervivència sinó l’aportació social de l’individu a la col·lectivitat de la qual forma part. Perquè, a 50 anys de l’entrada de l’Exèrcit Rebel a l’Havana, la línia tan real que separa la vida de la mort a Cuba no la marca el compte corrent o les lleis del mercat, sinó la voluntat revolucionària d’atorgar a totes les persones unes condicions de vida dignes. I això vol dir habitatge, treball, alimentació, però també formació, salut, cultura o assistència social. Perquè, a 50 anys de la fugida de l’oligarquia i la màfia, encara a Cuba la política, les decisions diàries i les estratègiques, depenen del debat, les opinions, els encerts i les errades dels milions de cubanes que participen responsablement en totes les organitzacions i estructures administratives i populars.
Així, els darrers 50 anys han suposat a Cuba la lenta però indiscutible construcció d’un projecte que situa l’ésser humà en el centre dels seus eixos polítics. La sobirania nacional, que s’expressa en la independència de criteri i actuació nacional i internacional, però sobretot en la nacionalització i el control estatal o cooperatiu dels mitjans de producció. La igualtat i la justícia social, camí encara inacabat, però que ha permès grans avanços en la plena integració de la dona, en la desaparició del racisme, i en la plena inserció de totes les cubanes, sense distinció, en programes d’educació, habitatge, treball, assistència social, etc. I finalment, l’internacionalisme, que projecta els avanços de la Revolució Cubana sobre el conjunt de la humanitat sota una premissa clara: la solidaritat no és donar el que sobra, sinó compartir el que es té. Milers de desposseïdes del planeta han tingut en els metges cubans la possibilitat de salvar les seues vides, en les professores i sistemes d’ensenyament cubans els mitjans per alfabetitzar, i en els braços i fusells cubans, les forces per emancipar-se.
