El passat dissabte 7 de setembre una nombrosíssima delegació de més de 300 persones, en representació de la candidatura de Madrid acudia a la ciutat argentina de Buenos Aires per tal d’assistir a l’acte de nomenament de la ciutat que es convertiria en seu dels Jocs Olímpics de l’any 2020. Aquesta infladíssima delegació, superior en nombre al de les altres ciutats candidates, es composava d’esportistes, ex esportistes, polítics, periodistes i empresaris.
El triomfalisme era la consigna, tant pel que fa als representants polítics, com a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, els quals transmetien un optimisme exacerbat que ocultava les nombroses mancances de la candidatura i menystenia els punts forts de les altres dues, les ciutats de Tòquio i Istanbul.
La manipulació mediàtica ometia llasts tan importants com la opacitat de les autoritats espanyoles pel que fa a la lluita contra el dopatge, que ha tingut com a punt culminant la sentència judicial de l’Operació Puerto, amb el trist final, per tots conegut: l’ordre de destrucció dictada per la jutgessa de les bosses de sang requisades per la Guàrdia Civil i, en conseqüència la conservació de l’anonimat dels esportistes implicats en la trama.
Altre problema important de la candidatura sobre el que es passava de puntetes era, per una part els dubtes sobre la funcionalitat d’algunes infraestructures pràcticament acabades, com és el cas de l’estadi de la Peineta i per l’altra la capacitat de l’estat espanyol per finançar la inversió que la finalització de les instal·lacions restants requeria.
Aquest, possiblement, era el principal problema que afectava a la candidatura madrilenya, la poca credibilitat de les seues autoritats i de la mateixa solvència d’un estat immers en una profunda crisi econòmica que té la seua plasmació més visible en una taxa d’atur que supera el 25% i un atur juvenil que supera el 50%.
A totes aquestes evidents mancances cal afegir el ridícul que varen oferir alguns dels representants de la delegació espanyola, les autoritats de la qual mostraren una evident falta de formació política i diplomàtica. Una mostra d’aquest fet és que cap dels membres polítics de la mateixa era capaç d’entendre i expressar-se amb fluïdesa en anglès.
Esperpèntiques i molt il·lustratives en aquest sentit foren les intervencions de l’alcaldessa de Madrid Ana Botella, política que no ha segut escollida en cap elecció i que únicament és coneguda per ser l’esposa de l’expresident del govern espanyol José María Aznar. Botella en una roda de premsa respongué a una pregunta al voltant de l’elevada taxa d’atur a l’estat espanyol parlant de les infraestructures previstes per als jocs. Mentre que en la presentació que va fer de la ciutat, en un discurs en anglès totalment memoritzat i teatralitzat ens deixà algunes frases antològiques, com el ja famós “relaxing cup of cafè con leche in Plaza Mayor”.
Les reaccions posteriors també resultaren molt significatives, des de molts mitjans de comunicació es parlà d’un muntatge o una conspiració per no concedir els jocs a Madrid, descobrint-se aleshores l’opacitat i la manca de democràcia interna del COI, trets que la premsa oficialista s’havia encarregat d’ometre setmanes abans de la decisió del comitè.
L’elecció de Madrid havia segut presentada com a la taula de salvació per als esports minoritaris, els quals veurien incrementades les seues subvencions en forma d’unes beques ADO més quantioses. D’aquesta manera es presentava la concessió dels Jocs a Madrid com a l’única possibilitat de que aquests esports pogueren evitar unes retallades presentades com a necessàries i inevitables. Amb aquest plantejament, els promotors de Madrid 2020 s’asseguraven el recolzament de totes les federacions esportives i gran part dels esportistes per tal d’impulsar unes milionàries inversions que difícilment resulten justificables als ulls de la societat.
Un cop es confirmà l’elecció de Tòquio, els responsables polítics havien de justificar l’enorme despesa que la candidatura olímpica havia suposat, i és per això que en un primer moment, s’assenyalà com a responsable el COI, presentant-lo com a una organització corrupta, mentre que en un segon moment s’insistia en l’amortització i el benefici obtingut a partir de la inversió feta fins ara.
Mentre tot l’aparell mediàtic de la dreta bolcava els seus esforços en seguir aquesta línia informativa, els mitjans oficialistes suposadament d’esquerra començaven a qüestionar, de forma laxa, la idoneïtat de la candidatura, representant un paper de crítica responsable que no havien exercit prèviament.
En aquest context, va fer la seua aparició a l’escena pública l’alcalde de Barcelona Xavier Trias, amb unes declaracions en les que insinuava que Barcelona podria presentar la candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022, a la vegada que afirmava que a l’estat espanyol, únicament Barcelona era capaç de competir amb ciutats com Istanbul i Tòquio.
Trias posava més llenya al foc en aquesta competició per acollir grans esdeveniments entre Barcelona i Madrid, que tingué el seu primer episodi a la guerra dels casinos, primer per tal d’albergar el complex Eurovegas de l’empresari nord americà (de dubtosa reputació) Sheldon Adelson, qui només assegurava un terç de la inversió necessària per impulsar el projecte, i en un segon moment amb l’hilarant anunci de la futura creació d’un altre complex de casinos anomenat Barcelona World, que s’aixecaria a Tarragona i tindria com a reputat inversor a l’empresari valencià Enrique Bañuelos, famós per algunes sonades estafes immobiliàries.
Tant des de les autoritats de Madrid, com de les de Barcelona es continua insistint en un model econòmic basat en els grans esdeveniments, confiant en que l’escalada especulativa que comporten puga impulsar un creixement econòmic sense bases productives sòlides, així com el benefici ràpid d’unes oligarquies empresarials que es dediquen a negocis improductius i especulatius que centren la seua activitat en l’explotació d’un treball precari i temporal.
La conclusió que podríem extreure és que Madrid 2020 ha reflectit, un cop més, el fracàs estrepitós d’aquest model, mentre que Barcelona 2022 no és més que el patètic intent de la burgesia principatina d’aprofitar la situació per acollir l’especulació associada a un gran esdeveniment en el territori sobre el que exerceix més influència, tractant de convertir-lo, junt als seus habitants, en un parc temàtic de casinos i grans esdeveniments, un model que al País Valencià ha tingut el resultat per tots conegut.
