Diumenge 7 de febrer, més de 50.000 persones es van manifestar a Amposta en contra de la proposta aprovada per la CHE -Confederación Hidrográfica del Ebro- i el Ministerio de Agricultura espanyol. Convocada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la manifestació va comptar amb el suport actiu i la mobilització tant d’entitats com de partits polítics. Des de l’ANC a Òmnium, passant per l’AMI, Unió de Pagesos, Ecologistes en Acció o Aigua és Vida, fins a CoAgret -Coordinadora de afectados por grandes embalses y trasvases, de la qual en forma part la PDE- o la plataforma d’oposició al pantà de Yesa, a l’Aragó. Amb aquestes entitats havien presentat al·legacions conjuntes a la CHE, el passat 8 de gener. També l’Esquerra Independentista en ple, rere una pancarta de la CUP, i la immensa majoria de partits polítics hi van convocar i s’hi van desplaçar, a excepció de PP i C’s.
La valoració de la manifestació que en fa la PDE és “totalment positiva”, en paraules de la seva portaveu Matilde Font Ten. “És la manifestació més gran mai fet a les Terres de l’Ebre; la gent s’ho ha agafat com un problema de país i s’hi ha bolcat totalment”, afegeix en declaracions a aquest mitjà. La primera mobilització de la PDE, l’any 2001, va aplegar 25.000 persones.
El territori com a garantia contra els interessos econòmics
Just l’endemà de la manifestació, la PDE es va reunir amb el president de la Generalitat a palau. Era la segona reunió amb Carles Puigdemont, després de la realitzada quinze dies enrere, a Tortosa. “Va ser una presa de contacte entre el moviment social i el president, amb un to molt afable”, explica Font. La portaveu ebrenca afirma que ha quedat clar que tot el camí que puguin fer junts, el faran. “La Generalitat és conscient que el Delta s’ha de preservar, i que per això han d’haver-hi cabals amb quantitat i qualitat suficients; han de baixar sediments”, explica Font.
Tanmateix, la portaveu matisa que no vol dir que les accions legals que s’hagin de fer les facin junts. “La mobilització social és una cosa, però la qüestió protocol·lària és una altra”, afirma. Així, assegura que ha quedat clar que en tema de canals i regadius hi ha “discrepàncies”, però que això “no ha de suposar problemes”. Font considera que Puigdemont “ja sap què és deixar un riu sota mínims pel fet d’agafar-li l’aigua i transvasar-la a un altre», perquè coneixeria de prop la problemàtica del Ter. Malgrat tot, sap que també el pressionaran “per l’altre costat: els regants que vulguin fer negoci, empreses i multinacionals”.
“Si li preguntes al president si ell està per la venda de l’aigua, et dirà que no, però la realitat és que sí”, s’expressa contundent la portaveu de la PDE. “El canal Xerta-Sènia no té regants, no tenen demanda, estan sobredimensionats per regar el que en realitat han de regar. Estan fets per vendre aigua al millor postor, i no per regar”, assegura. En paral·lel, denuncia l’altre canal que es fa amb diners públics, el Segarra-Garrigues. “La Comunitat de regants del canal de la dreta està per fer negoci amb l’aigua”, afirma.
Per tot plegat, Font no mostra una confiança “a cegues” amb el president: “encara no ha pogut governar massa”. Però també tira de l’experiència per mostrar els seus dubtes: “quan els partits estan al govern, sempre arriba un moment en què volen fer un tipus de transvasament. A l’oposició, sempre hi estan en contra, sigui qui sigui”. Quan el tripartit governava estava a favar del mini-transvasament a Barcelona, ara hi estan en contra. “Tothom igual; cada sis o set anys hi ha un projecte per transvasar aigua de l’Ebre. Hi hagi qui hi hagi, és el govern qui vol impulsar-ho”, assegura Font.
La portaveu ebrenca, però, té clar perquè es donen aquestes situacions. “No són els governs els que fan aquestes polítiques hidràuliques i aquestes polítiques de negoci, són les empreses que hi ha darrere i dirigeixen polítiques cap aquí i cap allà”, sentencia contundent. I rebla: “no ens refiem de ningú. Però mentre estiguem d’acord i anem en el mateix sentit, seguirem”. I és que no fa tant que CDC tenia una política territorial ben diferent. Font destaca que del 2000 al 2004 “va ser molt dur”. Segons ella, perdre el govern els va portar a fer una reflexió. “La meua sensació personal és que el fet que la gent que hi ha ara al govern són una generació menys, han canviat llenguatge i han canviat formes. Parlen de sostenibilitat i això és creïble, falta veure els interessos que hi haurà darrere i com els apretaran”.
De Brussel·les a l’Ebre, amb tornada via Madrid
El mateix dilluns 8 de febrer, la PDE es va reunir amb sis eurodiputats/des que visitaven el Delta. La portaveu va valorar bé la jornada, ja que van trobar-les “receptives”, tot i que tant la reunió com la visita al Delta van ser “molt curtes”.
“Els hem pogut transmetre el que la PDE volia transmetre, la preocupació que tenim si es posa en marxa aquest PH, no només com a moviment social sinó a diferents nivells”, explica Font. Així, van parlar un pagès, un pescador i un aqüicultor, com a parts afectades, “perquè viuen d’això”. Els testimonis van exposar com s’ha anat degradant el medi marí i medi terrestre, per l’aport cada cop més minso d’aigua, nutrients i sediments. Com a moviment social estan preocupats per l’espai de biodiversitat.
“Els eurodiputats/es ho han copsat, captat i han restat receptius. Han dit que notaven la força del moviment social i de la gent, però l’últim responsable és el govern central”, exposà Font. A l’endemà, de fet, se n’anaven a Madrid a parlar amb la CHE i el Ministerio. “Hem intentat que hi anés algú de la PDE però no ha estat possible”, digué Font. Aquestes sis eurodiputades són la delegació europea encarregada de fer l’informe.
“Teòricament, el PHCE ha d’estar el mes de març allí, damunt la taula de la UE”. En un mes, ja tindrien l’informe. “Ja els van fer recomanacions l’any passat al govern espanyol i no en va fer cas”, explica Font. La portaveu de la PDE explica que la CHE ja ha rebut dos escrits enviats des d’Europa, el darrer el mes d’agost, amb referències al pla anterior que deien que havien de canviar: quantitat de regadius, la falta de justificació, la qüestió del cabal al final del riu, que no ho veien viable; la qüestió dels embassaments, cinquanta-dos de previstos, excessius, els demanaven “que ho justifiquessin millor”, entre altres coses. “I no han canviat res”, afirma.
Matilde Font assegura que continuaran “en la mateixa línia” que han seguit fins ara. “L’objectiu és blindar cabals mediambientals al tram final i al Delta durant mínim quinze anys; no pararem fins aconseguir-ho”, afirma. Després de la gran mobilització del diumenge 7, Font considera que aquesta només va ser la primera, “se’n seguiran fent mentre siguin necessàries”. Malgrat considera que “ara no és el moment de fer accions desobedients”, Font recorda “els anys durs entre 2000 i 2003”, quan es van impulsar les delegacions territorials i s’hi van encadenar per evitar que arribessin les màquines. És per això que Font demana que el govern “es replantegi les moltes hidràuliques que té” i que fiqui tots els recursos necessaris a nivell d’Europa per fer que aquest pla no tiri endavant.
El Segarra-Garrigues, en el punt de mira de tothom
El canal Segarra-Garrigues és una obra d’enginyeria que té acabada la part principal, responsabilitat de l’Estat, però no la xarxa secundària, qüestió de la Generalitat. Des del moment en què el PH fixa la distribució de cabals de l’Ebre des que neix fins que arriba al Delta, n’autoritza certs usos dels quals aquest canal se’n podria beneficiar.
Aquesta “obra faraònica”, com la descriu Gerard Batalla, pagès i membre de Som lo que sembrem, ha estat sempre envoltada de polèmica a diferents nivells. La voluntat de convertir conreus de secà en conreus de regadiu no va acontentar ni la pròpia població de la zona, que ho veia com un despropòsit mediambiental. Tampoc va acontentar la comunitat de regants, que se’n disputaven l’explotació; ni tampoc a la UE, que va alertar del canvi de paisatge que afectaria les aus estepàries de la zona, una de les poques d’Europa on se n’hi poden trobar.
Aquest “tòtem electoral del pujolisme”, en paraules de Batalla, estaria fora de lloc, a dia d’avui. Entén que la demanda ha canviat, queden molt pocs pagesos i pràcticament cap pot acabar pagant el cost de l’aigua de les finques. “El que passa ara és que es fan arrendaments a macroempreses, a 20 anys, perquè els pagesos no poden pagar o perquè estan al final de la seva carrera”, explica. I afegeix: “el Segarra-Garrigues arriba tard, està desfasat, però s’està construint perquè hi ha dinàmica industrial, com el totxo, que dóna molts diners. Qui se’n beneficia? Grans empreses”.
Batalla es refereix al Manifest de Vallbona per afirmar que el canal “s’hauria d’aturar fins que no hi hagués un replantejament”. El de la Noguera entén que el canal, doblat de pressupost, no compta amb adhesions de pagesos i es troba “molt qüestionat”. El projecte, que comptava amb 70.000 hectàrees a l’inici, va veure-les reduïdes a 35.000 ha per la UE. “No hem de fer una transformació total del rec, sinó una agricultura similar a la que fèiem, però assegurant-nos una mínima aigua perquè siguin més rendibles, així no caldria àrees d’exclusió ni àrees de rec total”, afirma Batalla. Qüestiona també l’existència de comunitats de regants, que considera “una cacicada” perquè és “qui acaba sent propietària” del canal, que entén que hauria de ser públic.
Interessos econòmics contraposats
El pagès de la Noguera denuncia també que una gran despesa pública “només beneficia el gran capital, que ni tant sols viu al territori i després potser marxarà allà on sigui més econòmic produir”. En aquest sentit, posa damunt la taula l’existència de “portes giratòries” i considera que Josep Grau hauria de dimitir: l’actual president de l’adjudicatària que construeix el canal és el conseller que li’n va adjudicar l’obra, ara fa 14 anys, un fet que ja va fer sortir a la llum Mèdia.Cat. El canal Segarra-Garrigues, un projecte que tampoc el tripartit no va ser capaç de replantejar, tindria ara mateix un sobrecost del doble del previst; “l’obra més cara, només per sota de la L9” del metro de Barcelona. L’ombra del finançament il·legal de partits plana sobre el projecte.
Així, aquest projecte aniria en contra d’un altre més respectuós amb el territori i els seus interessos econòmics i socials. Batalla aposta per un projecte que estalviés aigua, que anés associat a mantenir els cultius tradicionals, amb una aportació mínima d’aigua perquè no es perdés collita per sequera. “Falta una política agrària al darrere, perquè sinó, no té sentit continuar-lo construint o desenvolupant”, afirma Batalla. Per ell, hi hauria d’haver rec per tots els pagesos de la zona, però “de mínims, de suport; els regadius haurien de ser excepcions”. Entén que si es promogués un estalvi d’aigua per tal de mantenir el cabal ecològic, “tothom ho compraria”. I tot, amb l’horitzó d’una agricultura ecològica que desenvolupés els productes propis de la terra -olivera, vinya, ametller, cereals de qualitat-, que tingués curs del manteniment paisatge, que apostés pel menjar de qualitat i, en general, per una cultura alimentària diferent a l’actual.
Totes les fotografies són d’en Lluís Brunet, del diumenge 7 de febrer de 2016 a Amposta.
