El panorama de la producció històrica del franquisme al País Valencià és més aviat desèrtic. Poc a poc, però, anem sortint de l’obscuritat amb treballs com ara el de l’Andreu Ginés i Sànchez, que va dedicar la seva tesi a analitzar els primers anys del franquisme a les províncies de Castelló i València, les més orfes en treballs d’aquest gènere. Ara, després de guanyar el XXV Premi Ferran Soldevila de Biografies, Memòries i Estudis Històrics, ha estat publicada per Publicacions de la Universitat de València sota el títol de La instauració del franquisme al País Valencià.
La voluntat de l’autor és “analitzar les continuïtats i els trencaments a partir dels principals càrrecs polítics i també a partir de l’anàlisi de les institucions i les seues actuacions”. Amb aquest objectiu, l’Andreu Ginés realitzà un treball de recerca sistemàtic per tal de poder situar els diferents protagonistes d’aquest període i l’entramat institucional que el regí: la Falange Española i Tradicionalista y de la JONS, els ajuntaments, les diputacions, els governs civils i la Comissió d’Incorporació Industrial i Mercantil núm. 3.
El rigor de la recerca no ens ha de fer pensar que aquest és, únicament, un treball d’erudició, que ens forneix d’una sèrie d’instruments per tal comprendre el passat. No defuig tampoc el debat sobre la naturalesa del règim -feixista, totalitari, autoritari- i respon, sense embuts, que si entenem per feixisme “un règim contrarevolucionari dins d’un procés de lluita de classes -com és el nostre cas- la resposta és, doncs, que sí”. Però, si bé la persona que s’hi apropi cercant-hi això quedarà saciada, la voluntat del treball és, per sobre de tot, acostar-nos elements d’anàlisi que ens ajudin a comprendre el País Valencià d’avui tot cercant l’origen de l’actual classe política, del model de desenvolupament econòmic i de “la profunda i creixent alienació que patim com a poble”.
Segons la recerca que l’Andreu Ginés ha realitzat, el que ens trobem en el primer franquisme són més continuïtats que no pas ruptures respecte els anys anteriors. Al treball s’hi documenta la continuïtat en les posicions de poder del conjunt de les classes dominants valencianes i que els enfrontaments que s’hi produeixen són precisament entre les diferents faccions de la dreta que pugnen pel control dels diferents organismes polítics, institucionals i econòmics. A partir de la seva posició en el nou entramat, diferent a l’anterior per l’aparició del Partit Únic i per la supressió de qualsevol element de representativitat democràtica, aniran recuperant el poder que, en alguns casos, havien anat perdent. Les conclusions de l’autor són demolidores en qualificar aquest període com “una història d’especulació, de corrupció i de repressió. I sobretot d’unes persones amb noms i cognoms que se’n beneficiaren”. I, si algú, llegint el diari qualsevol dia, exclama que res no ha canviat al País Valencià, l’Andreu Ginés aixeca la veu per afirmar sí que hi ha hagut canvis, però no precisament a millor: “setanta anys després, els valencians som menys poble i els treballadors i treballadores menys conscients. D’això anava, al cap i a la fi, el franquisme”.
