[bar group="860×106"]

‘Saber que moriràs abans perquè ets pobre, és de les desigualtats més brutals que hi poden haver’

En motiu de la presentació del llibre La Sanidad está en venta (Icaria 2012) a la llibreria La Sirga, hem pogut entrevistar a Joan Benach Professor de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup d’Investigació en Desigualtats de la Salut – Employment Conditions Network (GREDS – EMCONET) i a Clara Valverde, Professora d’infermeria, presidenta de la Lliga Síndrome de Fatiga Crònica i membre de la Plataforma d’Afectades per les Retallades Sanitàries (PARS)

Què trobarà la lectora d’aquest llibre?

“La sanidad está en venda” és un llibre que vol donar eines per entendre què és la salut pública, que es defineix com la salut de tothom; quins són els factors que intervenen en aquesta, que bàsicament són socials (l’habitatge, el treball,…) i, en tercer lloc també, la importància que té l’assistència sanitària pública sobre la població i sobre la producció de desigualtats en la salut. El llibre va ser pensat doncs com un instrument de lluita.

Parleu de salut pública i de sanitat pública, quina és la diferència entre ambdós conceptes?

La salut no depèn exclusivament del sistema sanitari públic, sinó que depèn dels factors socials, és a dir, les causes de la malaltia no obeeixen, contràriament al que ens diu la mitologia, ni als estils de vida, ni a la genètica; sinó que obeeixen fonamentalment a com vivim, com treballem, quin habitatge tenim, com són els nostres barris, el nostre medi ambient; quin tipus de justícia social hi ha… Existeix una evidència científica aclaparadora que afirma que les classes socials més explotades i oprimides tenen pitjor estat de salut pel medi en el que viuen, pels habitatges en què ho fan,… de tal manera que a pitjor situació social, pitjor estat de salut. Saber que moriràs abans perquè ets pobre, és de les desigualtat més brutals que hi poden haver. A Barcelona per exemple, la diferència de l’esperança de vida entre barris rics i pobres és de 10 anys per als homes i de 6,5 per a les dones. Si al costat de la classe social hi afegim els factors socials decisius: el gènere, l’ètnia, la migració i el territori, la situació de la salut s’agreuja. Però com que són processos lents –a no ser que pateixis un accident de treball degut a les condicions de treball- són processos invisibles.

Quina és la relació entre l’estat de la sanitat pública i la situació econòmica actual?

S’afirma que s’està retallant degut a la crisi, però això no és veritat. Als informes del Banc Mundial dels anys vuitanta i noranta, d’una manera més o menys oculta, ja s’apuntaven algunes de les coses que s’estan duent a terme, com les retallades. En el cas espanyol, als norantes l’“Informe Abril-Martorell”, ja qüestiona el sistema sanitari públic. Abril Martorell, un polític de la UCD, afirmava ja llavors que la “gratuïtat absoluta consistia una font de perversitat deformant les conductes i els comportaments de l’home, perquè allò que no costa no es valora”. Sincerament, no sabem de què parla quan es refereix a la gratuïtat, perquè el sistema sanitari el paguem entre tots amb els nostres impostos, i com és lògic, aquell que tingui més ha de pagar més.

Actualment però, ens trobem en una cruïlla històrica: existeix un altíssim risc que la sanitat pública desaparegui tal com l’hem coneguda. Amb la crisi, s’aplica la doctrina del xoc: s’introdueix la por a gran part de la població i s’aprofita el desconcert per desenvolupar les polítiques neoliberals més radicals, presentant-les com imprescindibles.

La sanitat pública i la privada són com dos vasos comunicants. Si es vol fer negoci amb la sanitat privada –i evidentment hi ha molta gent interessada en fer negoci amb la sanitat privada- s’ha de debilitar el sistema públic. Per tant, es parla de la insostenibilitat, de la manca de recursos i es retalla, perquè això facilita la privatització, i es fomenta el negoci amb allò públic.

Una de les línies més clares d’aquesta estratègia són les llistes d’espera. A Catalunya han augmentat un 42% en el darrer any. Allargant la via d’accés, es perjudica el sistema sanitari en el seu conjunt, per a què serveix tenir un sistema de qualitat si no et pot atendre en els temps que tu el requereixes? S’està actuant sobre les llistes d’espera per a desacreditar el sistema.

Quin és l’objectiu de traslladar el pes públic al sector privat?

La majoria dels “administradors d’allò públic” venen de la privada i ara estan en els dos llocs i es força obvi que estan fent negocis per a ells i per als seus amics. Andreu Mas-Colell es dirigia als empresaris als Cercle d’Economia a finals de setembre i els deia: “els poders públics són com els gasos que s’expandeixen allà on troben espais disponibles per ocupar, però també hem de reconèixer que si els poder públics ocupen més espai és perquè nosaltres –la societat civil, les empreses- no l’hem ocupat; si ara, els poders públics tenen dificultats per expandir-se, aprofiteu-ho”; o el propi Boi Ruiz, propietari de companyies sanitàries privades, que recomanava als treballadors sanitaris que compressin una assegurança de salut privada. En aquest context, tal com declarava el Conseller delegat de IMED Hospitals, el mercat assegurador no ha parat de créixer a pesar de la crisi i l’any passat -que ja es parlava de retallades i repagament- aumentava un 5%, i afirmava: “es persegueix que l’assegurança sanitaria deixi de ser un producte eliti sta: si la societat percep que la sanitat pública no és accessible i augmenten les retallades invertirà en la assegurances privades”.

I el rol de les farmacèutiques al sistema públic quin és?

Actualment, la Generalitat ha determinat que les farmacèutiques siguin l’únic agent formador del sistema. Així que ja us podeu imaginar…

Com es legitima públicament aquest procés?

A la comissió de salut de l’Acampada de Barcelona diem que “darrera de cada polític hi ha set tertulians”. Els mitjans repeteixen mentida darrera mentida: “el sistema públic és ineficient”. La realitat però, és que el sector privat sols és millor en el temps de les llistes d’espera i en “confort hoteler”; per la resta el sistema públic no és solament més eficient, sinó que també és més equitatiu.

L’elecció de les paraules i el llenguatge utilitzat és molt acurat: es refereixen a “mesures de qualitat” (i no a mesures econòmiques), “mesures de correcció” o a “l’ús racional”, recalcant també el seu caràcter temporal. Cal que darrera de cada notícia fem l’exercici de preguntar-nos perquè li interessa a aquest polític que el creguem.

Cal que tinguem en compte que estan desenvolupant una estratègia a més llarg termini, que utilitzen un llenguatge que ens culpabilitza. La utilització del “co” (co-pagament) evoca “col·laboració” per això nosaltres hem de parlar de repagament –i de vagades fins i tot, tri-pagament- perquè paguem uns impostos i després tornem a pagar un altre cop.


Com valoreu els moviments sorgit per defensar la sanitat pública?

Els moviments socials d’oposició que s’estan mobilitzant al carrer i a l’entorn del sistema sanitari són molt importants. La privatització del sistema sanitari es pot frenar, però hem de ser conscients que aquest ha de ser un esforç constant, que requerirà d’una vigilància i mobilització sostinguda. A Canadà per exemple, on la sanitat pública està constantment amenaçada, s’han dotat d’un sistema d’indicadors que et permeten avaluar si estan privatitzant el teu Centre d’Atenció Primària i cada ciutadà fa una funció d’observador. En aquest país, com a Nova Zelanda o Gales, els processos de privatització s’han frenat i en el cas d’Escòcia per exemple, el parlament ha aprovat una llei que prohibeix la privatització de la sanitat. És important que els moviments en defensa del sistema públic tinguin també com a objectiu la gestió comú d’allò d’ús col·lectiu -no per desposseir a l’Estat de la seva propietat ni responsabilitat-, sinó per a controlar l’ús i l’accés que en fa d’aquests serveis.
Aquí a nivell legal, hem iniciat processos de denúncies a la fiscalia, i al Tribunal Superior de Catalunya. En moltes localitats s’ocupen els CAP, perquè redueixen serveis com les urgències. A Castellvisbal per exemple, porten un any ocupant-lo per aquest fet, i les persones que ho fan tenen una mitjana de vuitanta anys i defensen la sanitat pública per deixar-los-hi d’herència a les generacions futures. Ens hem d’implicar en la defensa de la sanitat pública, informant-nos de les accions del nostre centre de salut, explicant-ho a la gent, no creient-nos el que diuen els “administradors”. Ara és el moment de lluitar, de perdre la por.


[bar group="860×106"]