Sahar Francis (Addameer): “Hem de fer front a formes diferents de repressió, com campanyes de difamació que designen els grups palestins com a grups terroristes”

Sahar Francis, directora de l’organització antirepressiva palestina Addameer: “Hem de fer front a formes diferents de repressió, com campanyes de difamació que ens designen com a grups terroristes”

Vam entrevistar Sahar Francis a Barcelona, on era per participar en diversos actes d’una gira que va dur-la també a Euskal Herria, com a directora d’una de les organitzacions palestines més respectades: Addameer, dedicada a defensar el drets de les preses polítiques palestines. Molt pocs dies després de l’entrevista, el 22 d’octubre, es confirmaven els pitjors presagis de Francis, quan el ministre de Defensa de l’Estat colonial d’Israel, Benny Ganz, designava Addameer i cinc organitzacions palestines més com a “terroristes”, cosa que les situa fora de llei i per tant a mercè de la repressió israeliana. Una campanya internacional llançada des de Palestina ha contestat amb molta repercussió la designació de Ganz sota el lema #StandForTheSix.

C. Intifada: Segons les dades que des d’Addameer actualitzeu cada mes, ara mateix hi ha 4.600 preses palestines a les presons israelianes. Quin paper juga la repressió en l’engranatge de l’ocupació colonial i en el delicte d’apartheid pel qual està essent investigat al Tribunal Penal Internacional?

Sahar: En realitat l’empresonament és una de les eines més importants de l’ocupació israeliana per mantenir el control i l’opressió de la societat. Actualment hi ha 4600 presos, però al llarg dels anys centenars de milers de palestins han estat empresonats, processats i capturats. No trobaràs cap casa palestina que no tingui un membre de la família empresonat. Per tant tot el sistema de tribunals militars, empresonaments, procediments i ordres militars està dissenyat p ver mantenir aquest règim d’opressió. Evidentment el sistema legal és un molt bon exemple de les polítiques d’apartheid que s’implementen als territoris ocupats, perquè aquests tribunals militars només estan destinats als palestins que viuen als territoris ocupats: si els colons que viuen il·legalment als territoris ocupats cometen algun delicte seran processats a Israel amb la legislació penal per als civils, no amb la militar. Només voldria subratllar que Israel encara no està processat pel TPI pel crim d’apartheid, desgraciadament encara no estem aquí. La fiscalia del TPI ha declarat que investigarà primer el delicte d’assentament perquè transferir població és il·legal, i ho dic per destacar el fet que Israel ha transferit tots aquests 4600 presos a presons dins d’Israel i això sol ja és també un delicte sobre el qual el TPI té jurisdicció i que també hauria d’investigar, no només els assentaments.

C. Intifada: Una de les figures legals que utilitza la repressió israeliana és la detenció administrativa, una situació en què actualment es troben 500 preses palestines, i que vist des d’Europa sorprèn especialment. Pots parlar-nos-en una mica?

Sahar: Sí, de fet la detenció administrativa és una herència britànica amb què vivim. Israel, després de la guerra del 48 i de la creació de l’Estat, va importar les regulacions de seguretat britàniques, que permeten als governadors militars detenir qualsevol persona sense cap càrrec, sense processar-la per res, basant-se en el fet que pot causar qualsevol amenaça a la seguretat segons informació secreta, i pot renovar l’ordre per temps indefinit, cosa que vol dir cada 6 mesos o cada 4 mesos… o sigui que pots passar-te 2 o 3 anys, sense que et processin i sense saber quan et deixaran en llibertat. És una tortura psicològica i una experiència molt difícil, no només per als presos sinó per tota la família. Actualment hi ha dos infants presos en detenció administrativa i hi ha 6 detinguts administrativament que estan en vaga de fam des de fa molt de temps. Un d’ells, Kayed Fasfous porta més de 85 dies en vaga de fam [106 actualment] i el tribunal militar ha decidit congelar l’ordre de detenció administrativa no pas per alliberar-lo, no cancel·la la detenció administrativa, sinó que ara la família pot visitar-lo al centre on està hospitalitzat.  Poden alliberar-te al cap de sis mesos, i deixar-te anar dos o tres mesos i tornar-te a arrestar; o poden tancar-te en detenció administrativa durant un parell d’anys continuats i després alliberar-te durant tres o quatre mesos i detenir-te per 20 o 24 mesos altre cop…  és una experiència molt difícil.

C. Intifada: Ara parlàvem de Kayed Fasfous i en els darrers temps hem vist repetidament vagues de fam de presos palestins que es troben en detenció administrativa que han aconseguit doblegar Israel, que s’ha vist obligat a alliberar-los quan ja estaven lluitant entre la vida la mort. Com valores aquesta eina de lluita?

Sahar: Desgraciadament els detinguts estan molt sols, en el sentit que no senten un suport potent a la seva lluita contra la política de detenció administrativa especialment en el nivell internacional. Tots els informes de l’ONU, per exemple els informes especials del Grup de l’ONU contra les detencions arbitràries, i fins i tot la Unió Europea ha emès declaracions demanant a Israel que posi fi a la detenció administrativa i o bé encausar o bé alliberar tots aquests detinguts administrativament, i no tenir presa gent sense cap càrrec ni procés. Desgraciadament totes aquestes declaracions i informes i diplomàcia no han suposat cap diferència sobre el terreny i encara milers de persones cada any són detingudes i posades en detenció administrativa i això és el que empeny els detinguts a usar el seu cos com un acte de resistència contra aquesta política, tot i que saben que és molt perillós. També saben que no afecta les detencions administratives globalment, però esperen que això al final faci que els alliberin i que es presti atenció al cas de la detenció administrativa. Perquè aquesta és la tortura psicològica: entres en presó administrativa i mai no saps quan en sortiràs. I fent aquestes campanyes és com t’assegures que tant internament com internacional la gent en prengui consciència.

C. Intifada: Un capítol molt destacat en els darrers mesos ha estat la fuga de 6 presoners polítics palestins de la presó israeliana d’alta seguretat de Gilboa, què creus que ha significat per a la lluita palestina?

Sahar: En realitat no és la primera vegada, en tota la història del moviment de presos palestins sempre hi ha hagut l’ambició d’escapar i en alguns casos ho han aconseguit. Jo crec que la importància de tot plegat és que ho hagin aconseguit després de tants anys d’opressió i de tots els sistemes de seguretat i vigilància que han desenvolupat i de tota la tecnologia que ha fet que els israelians pensessin que tenen les millors empreses de seguretat del món, i especialment pel que fa a la presó de Gilboa, que es va construir al 2004 com una presó d’alta seguretat per aquells presos palestins tan perillosos detinguts durant la Segona Intifada. Simbòlicament ha estat molt potent que malgrat tota aquesta seguretat i amb eines primitives estiguessin excavant durant vuit mesos sense que els descobrissin en una presó on hi ha càmeres per tot arreu i que aconseguissin sortir. Nosaltres esperàvem que tard o d’hora els tornessin a detenir, amb l’esperança que els detinguessin i no els assassinessin, però no esperàvem que realment poguessin mantenir-se en llibertat durant gaire temps, tret que aconseguissin creuar les fronteres, en cas contrari els havien de capturar. Vull dir que per als palestins va ser una font d’esperança, de poder, que dona un missatge a la gent jove, que si en tens la voluntat pots fer-ho tot. Fins i tot amb molt pocs recursos, fins i tot quan estàs entre reixes, has de creure que ho pots fer. I això és molt important per a la nostra experiència de resiliència, perquè si no ens derrotarien. I aquesta és la potència del missatge d’aquests sis presos i crec que ha inspirat molts activistes arreu del món: trencar les presons és realment possible.

C. Intifada. Una altra pràctica molt comuna d’Israel és la detenció brutal d’infants, sovint intimidant-los amb molta violència, per exemple camí de l’escola o mentre estan al carrer. Com els afecta això?

Sahar: De fet aquesta és la seva intenció, afectar tota una generació sencera a Palestina. La política de detenir infants ha estat sempre una part del sistema d’opressió que usen contra la comunitat palestina. Perquè saben com d’aterradora pot ser aquesta pràctica per als infants i per a les seves famílies; afecta la mare, el pare, els altres infants de la família, sobretot quan venen a detenir els infants a la nit i terroritzen tot el barri, de vegades sota tortura i maltractaments i assetjament. Aquesta és una experiència que fins i tot si estàs detingut durant dos o tres mesos t’afecta. Una altra raó perquè detinguin tants infants és que és una molt bona font d’informació, és molt fàcil terroritzar un infant, sota tortura dirà tot el que sàpiga i el que somiï i el que hagi sentit al barri, tot… Un infant de 14 anys a qui apallissen al carrer, quan sigui dins del jeep començarà immediatament a donar informació als soldats i a qualsevol que vulgui escoltar. Addameer i Defence for Children International, una organització amb la qual treballem i que està especialitzada en els infants presos, tenim desenes de casos cada any que documenten infants que són acusats de ser col·laboradors sota interrogatori o en dependències de detenció. Aquests infants no són conscients del perill ni són conscients que estan convertint-se en col·laboradors. Quan li preguntes a un infant qui de la teva classe ha sortit amb tu a tirar a pedres i et dona noms no s’adona que s’està convertint en un col·laborador de la policia i que està descobrint noms d’altres. I al final els poden dir: si no continues treballant amb nosaltres direm als teus amics que has dit els seus noms mentre t’estàvem interrogant. Crec que és per això que els israelians han detingut milers  d’infants palestins, no és que aquests infants hagin estat involucrats en grans amenaces a l’Estat i a la seguretat de la zona.

C. Intifada: En aquest context de repressió brutal i de manca absoluta de respecte als drets humans per part d’Israel, quin és el marge que teniu les organitzacions antirepressives com Addameer?

Sahar: Les organitzacions de drets humans, les organitzacions d’ajuda humanitària, moltes organitzacions de la societat civil hem de fer front a formes diferents de repressió com campanyes de difamació que nosaltres mateixos som grups terroristes, assalts a les organitzacions confiscant material, detencions de membres de l’equip, restriccions de moviments de vegades imposant detencions domiciliàries o per exemple si ets de Jerusalem no deixant-te anar a Cisjordània; i moltes deportacions que en alguns casos suposen revocar la residència a defensors dels drets humans de Jerusalem o activistes etc. D’altra banda, a nivell internacional, el personal d’algunes de les ONG palestines involucrades amb l’equip del Tribunal Penal Internacional ubicat a Holanda o altres països ha rebut amenaces, fins i tot de mort.

C. Intifada: Tot i que la repressió israeliana de les organitzacions palestines és constant i Addameer l’ha patida entre elles, sembla que Israel l’ha accentuat encara més en els darrers temps. Un exemple és l’acció contra una organització tan important per a la vida de les palestines com els Comitès de Treball de Salut (HWC), amb tota la seva direcció empresonada i, entre elles, la seva treballadora Juani Rishmawi, de nacionalitat espanyola i amb molts vincles a Catalunya. Ens pots dir quina és la situació de la Juani i fins a quin punt l’operació contra els HWC és un pas qualitatiu?

Sahar: La Juani ara mateix està esperant judici, estarà detinguda fins al final del judici, l’han acusada de pertànyer a una organització il·legal perquè han declarat els HWC organització il·legal. Tan de bo sigui alliberada sense condicions si hi ha la pressió adequada sobre el costat israelià, vull dir, que per la seva ciutadana sigui alliberada i no estigui empresonada fins al final del judici. Les seves condicions a la presó ara són molt millors que les que va patir durant els interrogatoris però tot i això les condicions a la presó de Damon són molt dures. Durant els interrogatoris la van assetjar i va patir condicions brutals, va estar en confinament solitari durant molts dies i la interrogaven en àrab tot i que ella no el coneix correctament i la van forçar a signar declaracions en una llengua que no sap llegir ni escriure.

I el cas contra els HWC també és un altre dels casos en els quals Israel està intentant criminalitzar les organitzacions de la societat civil, especialment quan aquestes organitzacions aconsegueixen realment exposar les violacions i parlen clar i donen molt de suport a la comunitat en les Àrees C, als camps de refugiats o a Gaza, on els HWC també hi tenen una branca. Per tant si aconsegueixen il·legalitzar els HWC això serà utilitzat contra tota la resta d’organitzacions i per això és molt important la solidaritat internacional i el suport internacional i no donar per fetes les acusacions israelianes i no acceptar tota la pressió que Israel està intentant fer sobre els donants i la gent que els dóna suport per espantar-los, dient-los que si donen suport als HWC estan donant suport al terrorisme.

C. Intifada: Alguns partits palestins estan categoritzats per l’Estat espanyol i la Unió europea i pels Estats Units com a organitzacions terroristes, quina opinió et mereix això?

Sahar: Evidentment això va aparèixer després dels atemptats de l’11 de Setembre dins del paradigma impulsat pels Estats Units de la guerra contra el terror. Perquè és molt fàcil pels EUA dir que estan lluitant contra el terror i després declarar que qualsevol petit grup que s’oposi a les seves polítiques o que doni suport a altres conflictes o a altra gent oprimida que són radicals, que són terroristes. Això no només s’ha usat en el context palestí sinó en tota la resta de contextos arreu del món, on els Estats Units han declarat aquests grups com a grups terroristes. Israel se n’ha sortit, desgraciadament, amb tota aquesta atmosfera per convèncer el món que estan lluitant contra el terror. Perquè desafortunadament els estàndards en la política internacional pel que fa a Palestina no són els mateixos. No volen reconèixer el nostre dret a l’autodeterminació i tractar-nos igual que tracten els israelians quan diuen que tenen dret a un estat jueu. I què passa amb el dret dels palestins? És a dir, aquesta hipocresia encoratja Israel a continuar usant arguments com aquest.

C. Intifada: La feina antirepressiva d’Addameer es dirigeix primerament a l’ocupació israeliana, però també a la repressió que exerceix l’Autoritat Palestina. La mort de l’opositor Nizar Banat i la repressió que va seguir a les manifestacions de rebuig a Ramal·la han posat aquesta repressió i l’anomenada coordinació de seguretat amb Israel damunt de la taula de la lluita palestina. Quin paper juga l’AP en la repressió?

Sahar: Tal com has dit la coordinació de seguretat entre l’AP i Israel és molt clara i no crec que puguin amagar-la. Quan ataquen el nostre local, les nostres oficines estan al centre de la ciutat de Ramal·la, aquesta policia palestina o els serveis de seguretat no ens protegeixen,  al contrari. I després quan en Nizar Banat va ser assassinat i ens vam manifestar en contra i demanant una investigació objectiva del crim ens van atacar als carrers, alguns manifestants van ser detinguts, apallissats brutalment, amenaçats i assetjats; van assetjar sexualment dones… Desgraciadament això reflecteix un forat molt gros entre l’AP i la gent sobre el terreny i la confiança de la gent en l’AP. Per tant penso que quan en lloc d’aprendre la lliçó de l’atac a la primera manifestació ho han repetit, crec que això ha afectat la seva reputació i la seva posició davant del seu propi poble. La major part de la gent ha perdut totalment la confiança que aquesta AP es preocupi per l’interès de la gent. Nosaltres creiem que ara és més i més clar per la gent que estan més preocupats pel seu propi interès, pels seus interessos econòmics i per com sobreviure i mantenir-se en el poder, que no pas per liderar el poble cap a la seva independència.

https://www.addameer.org/