Actualment, d’uns anys ençà, vivim als Països Catalans una etapa de benestar en tot allò relacionat amb la salut de la població. Tot i que els perills que ens amenacen també evolucionen i van canviant i adaptant-se (alguns desapareixen i d’altres reviscolen, ixen nous perills i alguns semblen inamovibles) la millora de la qualitat de vida en el dia a dia i l’augment de l’esperança de vida són clars indicadors de la feina que s’està duent a terme, sobretot, des de l’últim quart del segle XX. Paga la pena subratllar que l’esperança de vida és la més llarga que mai hem gaudit.
Fent un xicotet repàs històric a l’evolució d’allò que, actualment, es denomina salut pública podem desgranar dos grans etapes en la història de la humanitat: la higiene personal, des de les societats primitives fins a finals del segle XVIII, i caracteritzada per l’absència d’una teoria científica sobre els problemes de salut de la col.lectivitat, encara que si que hi havien pràctiques socials dirigides a protegir la salut de la població; i la higiene pública des de finals del segle XVIII fins a principis del XIX. Aquesta etapa es va caracteritzar per la confluència de circumstàncies en diferents vessants (científica, política i econòmica) que desembocarien en el naixement de la salut pública, tal i com la coneixem avui en dia. La higiene pública, alhora, es subdivideix en diversos períodes per ordre cronològic: període científic (un exemple important és la creació de les vacunes); període social (la higiene es converteix en ciència social, comença a considerar-se la salut com un dret, antibiòtics, desinfectants,…). En el període actual, que ve del segle XX, s’ha produït el desenvolupament econòmic i social a Europa que ha permés la instauració de la medicina comunitària, la planificació sanitària, els sistemes nacionals de salut, el sanejament integral del medi ambient,…
La salut pública està composada pels següents apartats principals: la higiene del medi ambient (ja que les condicions ambientals poden influir sobre la salut); l’epidemiologia (estudi de les malalties en la població); l’organització i administració sanitària; l’assistència i el benestar social (promoció de la salut física i mental en funció dels factors socials); i l’educació sanitària (informa, motiva i ensenya a la població).
L’any 1959 l’Organització Mundial de la Salut, autoritat internacional depenent de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que actua com a entitat coordinadora de la salut pública internacional (OMS de forma abreviada), va definir la salut com “estat complet de benestar físic, psíquic i social i no només l’absència de malalties”.
Salut i malaltia són considerats fenòmens ecològics. És a dir, són conceptes que fan referència a una circumstància humana, ja que cada persona té una percepció diferent i una vivència personal i depenen de la cultura d’on es procedisca.
Els factors determinants de la salut segons Marc Lalonde en ordre de major a menor pes relatiu son el següents: estil de vida; biologia humana (genètica); entorn ambiental; i sistema sanitari.
Als nostres territoris històrics trobem al País Valencià la Direcció General de Salut Pública, depenent de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana. També existeix el Centre Superior d’Investigació en Salut Pública, CSISP, un ens públic de la Generalitat Valenciana que té per finalitat el desenvolupament d’investigació orientada al suport científic de les polítiques de salut pública comunitàries. Al Principat de Catalunya hi ha vàries institucions de salut pública com la Direcció General de Salut Pública del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i l’Agència de Salut Pública de Barcelona del Consorci Sanitari de Barcelona. A les Illes Balears i Pitiüses tenim la Direcció General de Salut Pública i Participació depenent de la Conselleria de Salut i Consum del Govern de les Illes Balears. A la Catalunya Nord, que no té un ens propi, l’institució que s’encarrega de la salut pública és l’Agència Regional de Salut Llenguadoc-Rosselló (Agence Régionale de Santé du Languedoc-Roussillon en francés oficialment) i a la Franja de Ponent hi ha la Direcció General de Salut Pública del Departament de Salut i Consum del Govern d’Aragó (oficialment en castellà). També existeixen diferents societats i entitats professionals dedicades en exclusiva a la salut pública.
La salut no és una cosa aïllada que es puga tractar de forma inconnexa si de veritat volem incidir positivament sobre ella. No és un ens a part. La salut d’un individu influeix en la salut de la col.lectivitat i a l’inrevés. Per això la denominació pública va lligada a la paraula salut. No s’entenen una sense l’altra.
La salut pública, com bé indica el seu nom, és responsabilitat de les institucions públiques únicament, tot i que a voltes també puguen col.laborar en el desenvolupament d’aquestes tasques empreses privades. Aquesta feina ha d’èsser controlada, gestionada i desenvolupada pels governs. Mai pot restar exclusivament en mans privades. Totes les activitats que directa o indirectament contribueixen a la salut de la població són de responsabilitat pública.
En un futur pròxim, la salut pública s’hi juga molt. No debades, en aquesta època de crisi que vivim es veuen planejar polítiques de retallades en els pressupostos de sanitat que poden influir molt negativament en la salut de la població. A més a més, cal afegir que la progressiva privatització dels sistemes públics de salut està provocant la precarització del serveis bàsics de salut on els professionals de la salut tenen pitjors condicions de treball i els pacients reben un tracte de pitjor qualitat.
L’excel.lent treball dut a terme des de fa dècades pels professionals de la salut pública al nostre país corre el risc de perillar. La diferència entre una salut pública de qualitat, ben gestionada i amb un pressupost correcte ( la despesa ha d’estar adequada a les necessitats de la població i no a l’inrevés) i una altra on progressivament es va retallant el pressupost i es fan paranys, com per exemple el canvi de mesuradors de partícules a zones sense trànsit de la ciutat per “evitar” passsar-se dels límits establerts a la legislació, pot portar a un augment de la morbilitat i la mortalitat en determinades persones amb certes malalties greus i en una disminució en la qualitat de vida de la gent en general, i en especial d’aquelles persones més dèbils com infants i gent d’edat avançada.