Davant la percepció generalitzada que el sistema és essencialment corrupte hi ha un gran risc: el populatxo podria adonar-se que la clau de la cosa no està en les lleis i/o la seva aplicació si no en la naturalesa mateixa del sistema. Evitar això és un objectiu estratègic dels nostres patrons. Per aquest motiu La Vanguardia va dedicar al tema una editorial molt ideològica el 30 de juliol.
Les editorials son particularment importants per comprendre el pensament de la classe que se’ns-hi adreça. Ho són encara més quan la temàtica no ve forçada per l’actualitat més immediata.
Aquesta que us esmento portava per títol “No és el mateix frau que especulació” i feia així: “Ara que vivim sota el síndrome de la inquietut”. D’aquesta primera frase ja en podem extreure conclusions interessants. Sembla que la inquietut és, pels sectors dominants, un simple fenomen de percepció. Una al·lucinació proletària, per dir-ho d’alguna manera. La paraula síndrome remet a un subjecte que té percepcions falses de la realitat. El qui té “síndrome d’Estocolm”, per exemple, creu -equivocadament excepte en els nombrosos casos en que els segrestadors són els bons- que el seu segrestador és un benefactor. Que la burgesia expressi mitjançant els seus organs aquesta percepció ens permet comprendre en concret el que les xifres ens diuen en abstracte: que ells no estan pagant la factura i que la crisi no és una cosa que els molesti tant, sempre que als treballadors i les treballadores no se’ls acudeixi fer el que toca.
La clau de la editorial està, però, en la següent frase: “hi ha el risc de confondre temes que haurien de quedar clarament separats, com el frau financer i l’especulació”. Eps! No ens confonguéssim! Una cosa és robar els treballadors amb el suport d’una llei, i l’altra és saltar-se les normes de la societat civil, és a dir, ells. Cal protegir el que anomenen “seguretat jurídica”, que sembla que creix més com més creix la inseguretat dels treballadors -a la qual s’anomena flexibilitat, mobilitat, competitivitat i altres paraules ideades pel cas-.
“El primer és un delicte; el segon, un mecanisme que és la base dels mercats”. Aquí arribem al cap del carrer. Segons aquesta narració el que cal combatre és el delicte econòmic, que seria el que ens ha portat al punt on estem. Naturalment això no s’aguanta per enlloc. Tots hem vist com negocis legals produïen el col·lapse existent o com, en qualsevol cas, no eren els seus aspectes il·legals els causants del col·lapse -evitat, de fet, per l’existència d’un oceà d’economia submergida i/o informal en que els drets i, per tant, la seguretat jurídica dels treballadors no existeixen en absolut-.
Com que ells ho saben pensen fer en relació a una cosa exactament la mateixa que davant de l’altra, és a dir, res. Pel lector innocent podria semblar que se’ns està dient que el delicte econòmic -privilegi quasi exclusiu de la burgesia- hauria d’estar fortament perseguit. Però el que se’ns està dient és ben altra cosa. El que se’ns està dient és que, a més d’acceptar el fet -perfectament natural- que ells no es jutjaran els seus propis delictes, hem d’abstindre’ns de jutjar políticament tota una sèrie de coses que son perfectament compatibles amb les lleis burgeses però són un crim contra el poble. Que no hem de treure les conclusions evidents sobre el sistema capitalista com a tal. Així, després de pocs anys d’haver dit als quatre vents que s’havien comès greus errors de model tals com la concentració en operacions especulatives, la construcció com a sortida endavant, la terciarització excessiva o el treball i la producció d’escassa qualitat -valor afegit en diuen-, podem tornar a fer girar la roda amb, per exemple, un Eurovegas. I així anar fent mentre continuï fent forat la idea que el problema són els polítics, o alguns banquers, o el senyor Millet que, com és natural i propi de la seva classe, no ingressarà mai a presó.