[bar group="860×106"]

Santiago Santamaria i Jordi Barre

Han mort dos homes que eren populars, cadascun en el seu àmbit. El proppassat 16 de febrer traspassava a Singapur el xef independentista català Santiago Santamaria (53), i el mateix dia ens deixava el cantautor nord-català Jordi Barre (90), al seu Rosselló natal. Dues personalitats, en qualsevol cas, compromeses amb la cultura i amb el poble que tant s’estimaven.

Des de ben jove en Santi Santamaria s’interessà per la lluita política, i per la gastronomia tradicional. Milità al BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional), encapçalat per J.M. Xirinacs, una formació que va obtenir 22.000 vots en les eleccions de 1980. L’any següent, Santamaria fundava el seu primer restaurant a Sant Celoni, El Racó de Can Fabes -que per als amants dels capricis lingüístics, estil Màrius Serra, connecta el mot català faba amb la seva traducció a l’anglès bean.

Tot amb tot, en Santamaria fogons de qualitat i militància política anirien sempre més de bracet. D’una banda, en el moment de morir ostentava 7 estrelles Michelin, i el seu imperi de restauració abraçava 8 establiments, des d’un local al complex de luxe Marina Bay Sands de Singapur, passant per l’Evo a l’Hospitalet de Llobregat i per l’Ossiano de Dubai, fins al Tierra de Toledo, entre d’altres. En tots aquests indrets Santi Santamaria reivindicava la cuina tradicional catalana i els productes de pagès i de proximitat. I pel que fa a la seva implicació política, vagin a tall de mostra la col·laboració amb Maulets l’any 2001, en una campanya antiglobalització, o la seva implicació en la CUP de Sant Celoni, presentada el 2004 al costat de Pep Riera, Martí Boada, Jaume Soler, “Titot” i Jesús Artiola. També era activista de Som lo que Sembrem, i era notable la seva lluita contra els transgènics, lligada a l’animadversió envers la nova fornada de cuiners, anomenats “moleculars”, perquè incorporen la química i el desvirtuat a llurs preparats.

I si parlem de Jordi Barre, hem de dir que ens ha deixat la veu més representativa de la cançó a la Catalunya Nord. Fill d’Argelers de la Marenda, era un dinosaure que va començar la carrera artística en una orquestra de ball. A partir de 1963 ja canta en català, actuant a l’Hexàgon, als Països Catalans i a l’estranger. Integrat dins el moviment de la Nova Cançó -prop de 250 temes i una vintena de discs-, també va conrear els gèneres simfònic i del teatre musical. I gràcies a la seva significativa carrera, l’any 1982 se li concedia un Disc d’Or, a més de la Creu de Sant Jordi el 1992.

La tasca resistent de Jordi Barre fressà el camí per a generacions futures d’artistes, que van des de Joan-Pau Giné, passant per Pere Figueres i Gerard Jacquet, fins a Pascal Comelade. I per les seves cançons coneixem poetes nord-catalans de l’envergadura de Joan Tocabens, Joan Amade, Jordi Pere Cerdà i Joan Cayrol. En fi, del nom d’aquest cantautor irrepetible també en trauríem un joc de paraules que li faria justícia: el seu cognom francès, barre traduït al català, dóna, en segona accepció, el significat d’oposat, és a dir, aquell que és contrari a la norma.


[bar group="860×106"]