“Se’ns fa difícil imaginar de quina manera, que no fos a través de l’extensió dels casals, l’esquerra independentista hagués pogut créixer com ho ha fet”

Entrevista a Xavi Pellicer i Eva Pous, membres del Casal Can Capablanca de Sabadell

Enguany, el Casal Can Capablanca de Sabadell, juntament amb altres casals com el de Sant Celoni o el de Badalona, celebra el seu desè aniversari. Per a commemorar-ho han programat un calendari d’activitats que ocupa tot el mes de març, finalitzant amb un acte polític el 26 de març. La setmana anterior, concretament el 19 de març, se celebrarà una trobada de casals populars d’arreu dels Països Catalans. En parlem amb en Xavi Pellicer i l’Eva Pous, membres del Casal Can Capablanca.

En què consisteix aquesta trobada de casals?

Enguany celebren 10 anys els casals de Sabadell, Sant Celoni i Badalona. Ens vam plantejar conjuntament intentar fer quelcom més que els aniversaris habituals. Així va sorgir la proposta d’una trobada de casals que es faria a Sabadell.

És una trobada essencialment de treball. Durant tot el dia hem estructurat un seguit de dinàmiques amb la intenció d’intercanviar experiències i explorar possibles línies de treball futures. Al matí es farà un intercanvi d’experiències i a la tarda hi haurà sis taules temàtiques. En cinc d’aquestes taules es tractaran temes com el finançament dels casals, la resposta al feixisme, el paper dels casals en el treball municipalista, l’okupació d’espais o aspectes legals. En una sisena taula es tractarà sobre projectes de futur.

La part festiva la deixem per a l’hora de sopar. Ens acompanyarà en Pau Alabajos i posteriorment, a la nit, l’assemblea de joves de Sabadell organitza un correbars pel centre de la ciutat.

Quin és l’objectiu de la trobada?

L’objectiu de la trobada és fer un intercanvi d’experiències i de formes d’organització, sense partir de cap idea preconcebuda. No volem portar a la trobada una proposta concreta de coordinació en un futur, sinó que volem que sigui allà on es debati si la coordinació es veu necessària o no, i en quins aspectes.

Es pretén reemprendre l’experiència no reeixida de l’anterior Xarxa de Casals?

Tenim clar que hi va haver motius concrets que van fer fracassar l’anterior Xarxa de Casals. Una realitat tan diversa i fins i tot en certs aspectes contradictòria és molt complicat fer-la encabir dins una estructura jerarquitzada, amb òrgans permanents i amb compromisos militants a nivell nacional. La dinàmica dels casals, per allò bo i per allò dolent, és molt localista.

Per tant, qualsevol nova experiència de coordinació ha d’aprendre d’allò que no va funcionar i s’ha de basar en fer coses que els casals perceben com una necessitat. En realitats tan plurals, les experiències de coordinació només tenen futur si aporten coses tangibles.

La realitat dels casals és quantificable?

Un altre objectiu de la trobada és el de projectar la importància dels casals a nivell nacional. Una part dels socis dels casals, aquells que no tinguin una vinculació massa directa amb les estructures més polítiques del moviment, saben que hi ha altres casals, però probablement no coneixen l’abast que té aquest moviment. Fins i tot gent més militant sovint no és prou conscient del que significa la xarxa política i social que constitueixen els casals.

Hem convidat 120 casals. Això vol dir que és una realitat molt sòlida. No ens podem aventurar a donar xifres, però que qui conegui aquesta realitat pensi per un moment en el nombre de socis que acostuma a tenir un casal i faci números. Els casals aglutinen milers de persones. De fet, pràcticament la totalitat de la militància de l’esquerra independentista està vinculada al casal del seu barri o poble.

Quin creieu que és el paper dels casals dins el moviment independentista?

Els casals assumeixen paper molt variats segons la situació de cada poble. Hi ha casals que al seu poble juguen tots els papers de l’auca, mentre que altres casals són una infraestructura física que aixopluga organitzacions prèviament existents i acull els actes d’aquestes, i fins i tot hi ha casals amb clara vocació de ser un espai marcadament juvenil. La trobada també ha de servir per a fer una radiografia. Tots els models de casals són vàlids, i creiem molt important  no actuar amb una idea preconcebuda. Qualsevol proposta de futur ha de partir de la realitat que existeix, no pas d’idees preconcebudes de com hauria de ser aquesta realitat.

De fet, la trobada també servirà per a reflexionar sobre on som i cap a on podem anar. Fa deu anys tothom tenia molt assumit que els casals eren la primera pedra per a construir un moviment estructurat. I el món dels casals es va estructurar a partir d’aquesta idea. Una dècada després podem veure com tot allò ha donat els seus fruits. Ara, però, què és el que hem de fer? Tenim una esquerra independentista que cada vegada és més present socialment, que en alguns indrets de la nació té una projecció a nivell institucional, etc. Els casals ens hem de replantejar la nostra funció? Hem de seguir fent la mateixa tasca? Aquests són elements que ens agradaria debatre, no tant per arribar a una veritat absoluta sinó més aviat per a adonar-nos tots plegats que cal estar sempre pensant el motiu pel qual treballem d’una determinada manera.

A Sabadell enguany celebreu 10 anys de casal. Què ha aportat el casal a la ciutat en aquests 10 anys?

El Casal ha estat un motor polític. Ha estat un espai que ha socialitzat o ha ajudat a socialitzar políticament a tota una generació. Moltes de les realitats que actualment existeixen han sorgit del Casal. I moltes altres s’han engreixat amb les aportacions de gent del Casal. Si bé prèviament ja existia el MDT i la PUA a la ciutat, entitats com la CAL de Sabadell, l’organització feminista Justa Revolta o bé Endavant sorgeixen directament de gent del Casal. Fins i tot l’assemblea d’okupes, molt activa fa uns anys, va tenir en el casal una entitat Tota la gent involucrada en moviments socials reconeix el paper cabdal de Can Capablanca a la ciutat.

No podem dir que l’esquerra independentista no existiria sense els casals, perquè no podem preveure què hagués passat, però se’ns fa difícil imaginar de quina manera que no fos a través de l’extensió dels casals l’esquerra independentista hagués pogut créixer com ho ha fet.