Si no espavilem ens cremarem

Quan encara no havia passat una setmana des que es declarara extingit l’incendi de Cortés de Pallars, un altre gran foc s’encenia a l’altre extrem del país, a l’Empordà. Tot i que la superfície cremada ha sigut menor, la devastació ha estat gran i s’ha hagut de lamentar quatre morts en circumstàncies diferents, però totes elles causades pel foc. Com en l’incendi valencià, les autoritats no han trigat en atribuir l’incendi a imprudències de la població -i a les inclemències climàtiques, com no- i, enmig del desplegament propagandístic habitual, han aconseguit evitar qualsevol mostra d’autocrítica, tot apel·lant a l’enduriment del codi penal per als piròmans, voluntaris o no, com a fórmula universal per apaivagar els ànims.

Però com ha succeït al País Valencià, és difícil no concebre les retallades del Govern principatí com una causa important de la propagació del foc. De fet, abans de l’estiu, els bombers de la Generalitat ja van alertar del perill que suposava reduir el pressupost de prevenció, extinció i salvament d’incendis en un 34%, el de protecció civil un 52% i el d’altres partides més concretes, com el vestuari de bombers, en un 95%. I 13.000 hectàrees després, ha quedat clar que el foc no entén de discursos, promeses i programes electorals; no entén de maquillatges ni de circumloquis més o menys afortunats. I la realitat del Principat és de retallades, com a la resta del país. I també d’un model territorial, derivat d’un sistema capitalista, terriblement agressiu amb el patrimoni natural tant quan es tracta de treure’n rendiments, com quan el considera improductiu.

La devastació del territori que hem patit aquests dies ha vingut acompanyada d’una devastació social i nacional sense precedents. Mentre a les Illes Bauzà consuma l’ofensiva contra el català, el País Valencià ha viscut la defunció de l’autonomia, després que el 20 de juliol la Generalitat acudira al fons de liquiditat del Govern espanyol: és a dir, reclamara el rescat. Allò que anomenen Comunitat Valenciana, i que no fa tants anys era el paradigma de la bona gestió per a la dreta espanyola, és ara un territori caigut en desgràcia del qual, segurament, preferirien no saber-ne res. Però aquells que l’han ensorrat han sigut sempre fidels a Madrid, i ara, aprofiten aquestes noves circumstàncies per ofrenar-hi noves glòries. Però no ens enganyem, com diu Endavant “aquesta autonomia ha sigut sempre més formal que real: les institucions públiques valencianes han estat des del principi en mans de partits espanyolistes amb seu a Madrid. […] A més a més, el fet de formar part d’un estat membre de la Unió Europea ha significat des de l’entrada estar sotmesos als dictats d’aquesta institució capitalista. Ja ve de lluny que ens governen des de fora.” Al País Valencià, potser sempre n’hem sigut més conscient d’aquesta realitat, d’aquesta autonomia fictícia, però no així al Principat on s’ha fet molta més bandera del regionalisme. I la realitat és que el Govern de Mas ha passat de reclamar el Pacte Fiscal a suplicar el rescat. Aquest és el trist resultat del famós peix al cove que durant més de trenta anys ha alimentat l’ideari catalanista hegemònic.

A l’espera que les Illes reclamen també el rescat ens trobem amb la paradoxa que els territoris amb el dèficit fiscal més gran són el primers que han requerit el flotador de l’Estat. I no és cap casualitat. El cert és que des del principi de l’anomenada Transició l’Estat espanyol no ha fet més que maniobrar per diluir els pocs avanços d’autogovern que s’havien aconseguit lluitant contra Franco. No és que fóra cap secret -tots hem pogut llegir la Constitució espanyola!- però molts no ho volien veure. Però ara les coses han canviat. Així com la crisi ha estat i és l’excusa perfecta per imposar les polítiques ultraliberals, també ho és per retallar els nostres drets nacionals, i sense necessitat de subtileses. Com el foc, l’espanyolisme i el capitalisme avancen implacables si les circumstàncies són favorables, i als Països Catalans els piròmans fa temps que han anat preparant el terreny, encara que ara potser també s’hi cremen. Les retallades dels drets, la negació de la unitat nacional i cultural, les privatitzacions, la corrupció i l’especulació econòmica… tot això és el millor combustible per al capitalisme i l’espanyolisme. Els que ens han abocat a aquesta situació no ens en trauran, així que més val que espavilem.