[bar group="860×106"]

Si no fos…

Més que catalanoparlants, som catalanocallants…” (Ramon Torrens).

Tots estem expectants, és a punt de començar l’espectacle de màgia al teatre de Montornès del Vallès. No som ni la primera ni l’última escola que visionarà aquest espectacle doncs la jove companyia viatjarà arreu escampant màgia per a la canalla de les escoles públiques i privades principatines. A l’escenari, un jove mag -còpia fefaent del Mag Lari- esbossant somriures entre els assitents i esborronant els més escèptics. Un èxit rodó si no fos perquè el mag emprava la llengua castellana cada vegada que volia arrencar una rialla, fer una comentari irònic o interpel·lar el públic infantil de la sala. Un fet insòlit que va caure desapercebut entre les companyes d’escola les quals van reconèixer no haver-se’n assabentat.

La meva tornada a l’escola va transcórrer entre l’imput d’alegria i perplexitat palès als rostres dels meus alumnes i l’imput de desemparança i desesperança per la meva dissortada llengua. En un intent de rebaixar el meu malestar vaig intentar comprendre’n la situació…

En català trobem mancances d’alta oralitat (la dels acudits, les bromes, els insults) motiu pel qual els nostres joves i adolescents adquireixen manlleus del castellà. L’èxit de programes escombraries de Tele 5 per exemple, es deu al fet que contenen un elevat nivell de segona orali tat sobretot pel que fa als insults. Igualment exitós és l’APM de TV3 pel seu contingut d’alta oralitat. Tots ells, en castellà. No és casual doncs, que entre els 13 i 18 anys el nivell d’ús del català disminueixi considerablement a favor del castellà.

Els anuncis de canals catalans sovint incorporen el lema en castellà, entre diaris catalans trobem anuncis en castellà, en espectacles catalans trobem el castellà quan cerquen l’humor o l’acudit… aquests models lingüístics romanen a la psicosfera, ergo els joves catalans es passen al castellà perquè és el mercat de venda; perquè és la manera de vendre’n els seus tributs. En conseqüència, caldrà que superem la timidesa lingüística i exercim un alt modelatge davant la influència d’altres llengües si no volem empobrir-nos encara més lingüísticament i nacional.

Després d’aquestes disquisicions em disposo a entrar a l’aula i fer el meu propi joc de màgia: tothom tanca els ulls, comptem fins a vuit i, en obrir-los la nostra llengua ha esdevingut digna, lliure i pròspera. Si no fos perquè la màgia és fugissera..


[bar group="860×106"]