Sincretisme revolucionari

“Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes”. Karl Marx

“Els passos en fals d’un moviment obrer real són, a nivell històric, incommensurablement més fructífers i preciosos que la infal·libilitat del millor comitè central”. Rosa Luxemburg

A casa nostra al llarg de la història s’ha demostrat, en multitud de conflictes i en milers d’experiències de resistència i construcció col·lectiva, la capacitat d’organització i elaboració estratègica i la creativitat de les classes populars.

També als nostres dies, amb les respostes que a les ofensives d’estat i capital i als reptes i dificultats provocades pel desgavell neoliberal han sorgit i sorgeixen de barris i pobles i de tots els àmbits de la vida social, tot configurant una nova cultura de defensa de la vida i de lo comú.

Tanmateix, sembla que tant el mon de la política institucional, com el de l’acadèmia (d’on sorgeix la pràctica totalitat de la teoria difosa pels canals de comunicació, els de moviment inclosos) perviu intacte el prejudici que fa del parlamentarisme, i de la democràcia representativa, l’únic espai “polític” de debò.

Aquests dies assistim un cop més a la representació post electoral de negociacions, discussions, debats en que els i les protagonistes no són mai, si no com a figures de segon pla que s’interpel·len o s’amaguen a conveniència, els moviments reals, les masses que habiten les nostres ciutats, pobles i territoris. Les organitzacions populars (em refereixo a les no assimilades i enquadrades, com els sindicats majoritaris) i les seves actuacions són vistes per alguns com una nosa o un perill, que cal exorcitzar o domesticar, per d’altres com una massa de maniobra que “apreti” quan toca, o com una reserva de vots.  N’hi ha que, després d’accedir a corts i consistoris utilitzant l’infeliç eslògan “tornem les institucions a la ciutadania” (infeliç perquè en una societat dividida en classes les institucions mai han estat una possessió del poble que, com a molt, hi ha estat tolerat en una posició fortament subalterna), ja no van més enllà de referències retòriques a la participació (reduïda a la consultació d’algunes entitats seleccionades, o a la creació d’espais on ciutadans/individus puguin abocar en un poti poti indigerible dèries, ocurrències i queixes) i s’erigeixen en defensors i intèrprets de les classes més desfavorides segons la clàssica fórmula del “tot per al poble, però sense el poble”. I finalment hi ha forces que, tot i mostrar una innegable major proximitat als sectors més actius de la societat, ja no prioritzen la creació d’estructures de poder popular, embrions d’una nova institucionalitat radicalment democràtica, ni molt menys li atorguen cap funció de direcció estratègica.

Per descomptat no es tracta aquí de retreure a ningú la manca d’ambició política, per altra banda necessària si es vol subvertir el marc actual de relacions socials i econòmiques, però si d’apuntar que tal subversió no se situa – contràriament al que tothom sembla pensar – en un momentum pertanyent a la dimensió de la utopia.

Un programa polític rigorós avui pot incloure perfectament (és més, per ser rigorós “ha d’incloure”) elements de transformació gradual i radical de l’existent dissenyats i dirigits per voluntats col·lectives. En primer lloc perquè aquest enfoc permetria consolidar, arrelant-los en la base social, els passos endavant que es vagin donant en els diversos àmbits. I en segon lloc perquè és així que funciona tot moviment real: els canvis importants ben poques vegades han vingut des de dalt, per iniciativa de dèspotes il·lustrats (Leopold d’Àustria), o per parlaments dominats per majories progressistes, si no per la potencia desestabilitzadora i propositiva de grups socials decidits a trencar o modificar l’aparell de poder que els subjuga.

Sobiranies

Avui es parla força de sobiranies ja que, descobrint un cop més la sopa d’all, constatem que la dominació d’espècie, gènere o classe és exercida mitjançant una pluralitat de tècniques i dispositius – pràctics i ideològics -, de la mà de subjectes no sempre coincidents amb els sectors de la humanitat que en son promotors i beneficiaris, i que ens despullen – en major o menor mesura – de la possibilitat de governar les nostres mateixes vides.

Recuperar la sobirania individual i col·lectiva significa recuperar aquest poder que ens ha estat expropiat al llarg dels segles, tant en el terreny polític, cultural, econòmic (entès com a gestió dels recursos indispensables per a la supervivència: aigua, energia, alimentació, entorn natural). Significa, alhora, combatre la perversió capitalista que ha reduït, amb els resultats destructius que veiem, tot allò que és necessari per la vida nostra i la del planeta a una mercaderia, en el marc d’allò que anomenen “lògica del mercat”.

Els sectors de les nostres societats que ja tenen consciència de la gravetat de la situació i de la necessitat imperiosa de redreçar-la són cada cop més amplis (tenim fins i tot un Papa crític amb el capitalisme). Tanmateix, malgrat l’aparent consens de comunitats científiques, experts i estaments polítics “progressistes” o “democràtics” mai com ara ha estat tan pobra la capacitat de resposta real al desgavell d’un mon on impera la llei del capital, amb les seves múltiples derivades – i assimilades – d’opressió i explotació.

Fixem-nos sense anar més lluny en els nostres àmbits “antagonistes”, d’oposició frontal al sistema: hi trobarem anàlisis en general ben treballades i serioses de la situació, dels perquès, dels interessos en joc, de les dinàmiques i els efectes del conjunt de fenòmens que acompanyen i defineixen l’agressió totalitària que estem patint. També hi trobarem un corpus d’alternatives, aquestes més variades i a vegades no coincidents, però que ens permeten albirar solucions – no súcubes de l’esperit màgic del tecnologisme – a curt, mitjà i llarg termini, que uneixen justícia social, defensa del medi i l’eradicació de les lacres ancestrals del patriarcat i el racisme.

En canvi falta estrepitosament l’anella – que antuvi hom considerava central en tota teorització política revolucionària – de connexió entre el present i el futur radiós de les solucions. En altres paraules: no tenim ni idea ni sembla preocupar-nos el COM transitar de la fase actual pre-apocalíptica a la nova societat. En aquest COM, una mena de terra de ningú cremada per les derrotes del passat i els efluvis intoxicadors de la ideologia dominant (postmodernisme, perversió individualista de la idea de dret o de llibertat, post veritat etc.), impera la confusió més absoluta: des dels seguidors del “capità enciam” (personatge televisiu de fa unes dècades que tenia com a eslògan: “els petits canvis són poderosos”) que tracen un camí sumant aportacions individuals, als obreristes de tota la vida que esperen encara que els obrers de la SEAT ens condueixen cap al sol de l’avenir (un cop, se suposa, hagin fet fora a puntades de peus els seus representants sindicals), a tota la panòplia de nous sectarismes que es barregen i s’enfronten donant lloc a una insuportable cacofonia.

Un mercat de Calaf on l’únic element que falta són justament els exemples d’actuacions reeixides (tot i que parcials i poc duradores) que podem trobar a la història recent i molt recent del país: des de la revolució del 36 a – mutatis mutandi, que no s’escandalitzi ningú per la comparació blasfema – a l’1 octubre, quan la capacitat de posar instàncies diverses (autoorganització popular, organització política i sindical, institucions en un rol no de direcció si no de suport) al servei d’un objectiu comú ha mostrat el seu més que notable poder disruptiu.

Guerra de classe

Fa dècades que hem deixat d’utilitzar (nosaltres, “ells” no) el concepte “guerra de classe”, amb l’excusa de la seva connotació militarista. És una llàstima, perquè la metàfora de la guerra, conflicte en que per guanyar cal utilitzar estratègies complexes, diversitat de tàctiques, determinació i intel·ligència en una successió de batalles i fronts, és perfectament aplicable a una lluita per la transformació social i/o l’alliberament nacional i ajudaria a entendre les fases i els elements en que aquesta s’articula.

Ens ajudaria a entendre gràficament conceptes com relació de forces, terreny favorable o desfavorable on presentar o evitar batalla, aliances, ofensiva, retirada, desgast de l’enemic, acumulació de forces, propaganda, atac, defensa, rereguarda, avantguarda, encerclament, rendició, victòria, treva, armistici, a veure la diferencia entre guanyar batalles i perdre la guerra (i viceversa), entre estratègia i tàctica.

I ens deslliuraria dels estèrils debats sobre violència o no violència, revolució o reforma, insurrecció o transformació gradual, espontaneisme o avantguardisme.

Un altre gradualisme és possible

La metàfora de la guerra es especialment comprensible si aplicada a la idea de “sobirania energètica”, atesa la quantitat de conflictes bèl·lics que ha provocat la disputa entre estats i poders econòmics per les fonts d’energies no renovables. Nosaltres, és clar, plantegem una altra mena d’enfrontament: re-apropiar-nos de tot el poder de decisió sobre formes de consum de l’energia necessària per electricitat i automoció, així com sobre la seva producció: fonts del recurs i tecnologies, procedència, cost, distribució, control, inversions, models,  disputant-les a subjectes i actors integrats en el conglomerat de poders que configuren la elit del capital internacional.

Per arrencar aquest bé d’aquelles mans i, a l’hora, transformar l’actual model depredador i centralitzat en un de sostenible, beneficiós socialment i respectuós ambientalment, hem de valorar diferents escenaris.

Descartem de seguida el que atribueix al déu mercat la capacitat de regulació – per raons que a aquestes alçades no necessiten gaire explicació – i fem un cop d’ull a les alternatives que s’apunten des de diversos sectors.

Els partits i, en general les forces que donen per bona l’equivalència “públic = estatal”, formulen una sèrie de propostes, de radicalitat minvant, que van des de la nacionalització de les empreses de producció i distribució, a la regulació que mitigui els impactes socials (pobresa energètica) i ambientals (increment, en el mix energètic, de la quota corresponent a renovables respecte a la produïda amb combustibles fòssils).

Són propostes que per una banda no impliquen un canvi substancial del model (recordem que fins fa unes dècades a tota Europa les empreses elèctriques ja eren propietat de l’estat) i que per l’altra són d’implementació més que problemàtica. En l’actual ordenament jurídic internacional els interessos de les grans companyies estan blindats a tots els nivells (regulacions estatals, europees, tractats comercials, etc.) i cap institució té la força ni la capacitat d’imposar mesures unilaterals, fins i tot quan és dirigida per majories favorables als canvis, com hem vist en nombrosos casos (a Barcelona sense anar més lluny en el contenciós amb Agbar), ni tampoc d’exercir com a “competència” (les operadores municipals no poden entrar en el mercat de la distribució, controlat pels oligopolis).

La societat, per la seva banda, està generant múltiples respostes i propostes: cooperatives de generació i comercialització de renovables, lluites per la municipalització de petites centrals hidroelèctriques, campanyes per limitar la voracitat de les multinacionals, pressió sobre poders públics perquè les obliguin a tornar quotes dels seus beneficis a la societat, demandes de mitigació de la pobresa energètica, lluites en el territori per contrastar les agressions ambientals de les grans infraestructures. Val a dir que la dispersió d’aquestes iniciatives i la seva mancada integració en una estratègia compartida i amb objectius comuns en redueix en gran mesura l’impacte transformador, encabint-les en “nínxols de mercat” que no incideixen en les dinàmiques generals (emblemàtic el cas de la cooperativa Ecotècnia, pionera en el camp de la generació eòlica i que va acabar engolida per una multinacional del sector).

Però en l’àmbit social també hi ha hagut experiències i comportaments radicalment no assimilables per la lògica econòmica de mercat: l’acció directa,  el sabotatge. Des de l’apropiació individual del recurs per part de persones empobrides mitjançant connexions il·legals, a les campanyes organitzades de negativa a pagar – en part o totalment – les factures, passant per la destrucció d’infraestructures destinades al transport o a la producció d’electricitat.

L’articulació de totes aquestes iniciatives – no necessàriament amb coordinacions orgàniques -, arrelades al territori i amb sensibilitat ecològica, multiplicaria la capacitat d’impacte i eficiència del conjunt:

Per una banda en el mateix procés de canvi es perfilaria – per la composició dels subjectes transformadors i dels seus objectius – un model ben diferent de l’actual, descentralitzat i amb nombrosos avantatges tan pràctics com polítics: reducció de les pèrdues en la fase de distribució (i per tant dels consums generals), no militarització del territori (fenomen associat a les tecnologies nuclears i a les grans infraestructures), es multiplicarien les oportunitats d’ocupació (per instal·lació i manteniment), les col·lectivitats locals s’empoderarien amb el control directe sobre un recurs bàsic i s’afavoriria la relació col·laborativa entre elles, també milloraria la seguretat en el subministrament, ja que una xarxa feta de multitud de centres de producció seria més eficient i resilient que una basada en pocs grans centres i, finalment, es garantiria un aprofitament òptim de les tecnologies i recursos renovables.

L’impacte de transformació (social i ambiental) seria doncs immensament més gran en un model descentralitzat que podria implementar-se gradualment, a mesura que es vagi “desmuntant” l’anterior mitjançant una multitud d’atacs (des del boicot, a les iniciatives judicials, als sabotatges o a les autoreduccions).

Una coordinació entre les iniciatives en els dos àmbits (institucional i social, on el primer faci de suport i doni empara al segon) permet imaginar una transició conflictiva que acabi amb la retirada dels grans actors privats (si no hi ha beneficis ni perspectives de tenir-ne el bé perd tot interès).

Pensar fora de la Caixa

En aquests dies les “nostres” institucions (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) han mostrat un cop més el seu distanciament paternalista de la societat que pretenen representar: davant la pluja de milions que la UE ha anunciat per finançar una recuperació econòmica sobre bases ”green” s’han afanyat a presentar projectes elaborats per tècnics i especialistes finalitzats a esgarrapar les engrunes que deixessin caure les grans multinacionals dels diversos sectors.

Ni se’ls ha acudit la idea de crear espais amplis de participació posant a disposició eines públiques, com les universitats, administracions, experts, espais i diners per facilitar l’elaboració de projectes col·lectius dins d’un marc comú amb visió estratègica i de país.

Val a dir que la mateixa miopia l’han mostrada els actors socials (cooperatives i col·lectius diversos) que no han sabut ni formular, ni molt menys imposar aquesta demanda. Demostració un cop més de la feblesa d’uns actors que han abandonat i de facto repudiat el terreny del conflicte i les pràctiques d’acció directa i de construcció de contrapoders.

Aquest plantejament basat en una mena de “sincretisme revolucionari” pot sonar a utopia inassolible, en una esquerra tancada mentalment dins dels esquemes de la tradició o del pensament hegemònic, però l’autèntica irracionalitat avui dia rau en pensar que repetint les mateixes fórmules utilitzades en les últimes dècades podrem assolir algun dia resultats diferents.

* Rolando d’Alessandro és intèrpret. Ha publicat llibres com “Si te’n vas no tornis“, “Lluites o protestes” o “El dogma de la no-violència”.