No he tingut mai -ni tinc- res en contra de la Isabel-Clara Simó. De fet no ha estat ni tan sols citada en aquesta secció que, com els lectors sabran, té molt d”ajustament de comptes amb els llimacs més genuflexos de la premsa pàtria. Tampoc l”article al qual em referiré, publicat a El Punt-Avui del 26 de novembre, dóna per a la desqualificació en sentit fort. Però és important començar a fer incursions, encara que siguin tímides, a una mena de tendència literària de gran èxit en els nostres diaris que podríem anomenar «sobiranisme naïf».
Entre les qualitats que caracteritzen aquest gènere està la d”un maniqueisme i un victimisme d”autèntica vergonya aliena. «He mirat aquesta terra» -així es deia l”article, parafrassejant Espriu- comença enumerant totes les malifetes que l”Estat ens pot reservar encara en el camí cap a la independència. I conclou amb la següent explosió pirotècnica: «Tot això faran. I més coses encara. Però perdran. No sols perquè els ho ha dit a la cara el savi Mas-Colell, sinó perquè aquest procés ja és imparable. I perquè tots sabem, en el secret dels nostres somnis, que si perdem aquesta oportunitat serà el principi de la nostra aniquilació com a poble. No hi ha marxa enrere. I tenim arguments, sòlids, ben apuntalats, democràtics».
Costa saber per on començar. Però la càndida innocència de pensar que «perdran (…) perquè els ho ha dit a la cara el savi Mas-Colell» és entendridora venint d”una persona de certa edat. Com que la senyora Simó no és Hegel però està segurament per sobre de la mitjana social tant en cultura general com en coeficient d”inteligència, resta un autèntic misteri com pot creure veritablement en això que diu. Com també és un misteri l”àmplia difusió de la idea que el procés és «imparable», molt diferent que creure -en una línia escèptica que sembla que ha fet fortuna a la «villa y corte»- que el procés no caldrà que ningú el pari per què s”aturarà solet.
Escriu Albert Sánchez-Piñol en un passatge particularment inspirat de «Victus» que els catalans «sempre estan segurs de tenir la raó de part seva. No són l”únic poble a qui li passa. El que té d”extraordinari el cas català és el que en dedueixen: com que tenen la raó, el món els hi acabarà donant». I sembla que Isabel-Clara Simó participa plenament d”aquesta marca de catalanitat. Com que és d”Alcoi, a la fòrmula li havia d”afegir unes gotes de tremendisme meridional: «si perdem aquesta oportunitat serà el principi de la nostra aniquilació com a poble». Fuster ja va exclamar el seu «Ara o mai!» a la plaça de bous i aquell discurs ha passat més a la història de l”èpica política que a una altra cosa. La combinació entre l”optimisme sense boira i aquest tremendisme dóna un quadre clarament bipolar: com és possible que algú que creu que el procés arribarà al final perquè Mas-Colell ho ha dit pugui posar en dubte la capacitat de resistència de la catalanitat?
Francesc Pujols va escriure en premsa -a «El dia gráfico»- l”any 1918 que «si ells, o sigui els del partit contrari, diuen i repeteixen que volen l”universalització de Catalunya per mitjà de la cultura europea, nosaltres al crit de visca Catalunya, els hi respondrem, no solament amb tota la barra, sinó amb les quatre barres de la nostra bandera, que anem a la universalització del món per mitjà de Catalunya». I per què no? Si tenim la raó, en Mas-Colell, arguments sòlids, ben apuntalats i democràtics i a més la única alternativa és la nostra «aniquilació com a poble» la cosa està clara. Nosaltres no despareixerem. Som catalans.