El delicte polític és una rara avis, perquè cap estat reconeix que n’hi hagi al seu ordenament jurídic. En aquest sentit, tal com apuntà Guy Debord, es tracta d’un tipus delictiu que «ningú no tindrà mai l’oportunitat de cometre». Tanmateix, com apuntava aquest mateix comentarista, per als estats, de tots els delictes, «cap no n’haurà d’esser considerat pitjor que la impertinent pretensió de canviar qualque cosa en aquesta societat».
No cal dir que el règim espanyol de la monarquia reinstaurada nega que hi hagi processos polítics en els seus tribunals, però, a la vegada, conté com a tipus penals les accions contra les institucions de l’estat o d’altres d’especialment protegides per aquest, incloent-hi actes pacífics o de mera d’opinió. És una mostra més de la pensadoble orwelliana de les nostres autoritats, ja inventada pels consellers del primer Borbó que regnà sobre la pell de brau, consistent a actuar de manera que «se consiga el efecto sin que se note el cuidado». D’acord amb aquesta lògica negacionista, caldria qualificar la militant socialista Rosa Luxemburg, empresonada pel seu activisme contra la Gran Guerra, de «política presa», o Bertrand Rusell, també contrari a la participació del seu país en aquest conflicte, de «filòsof pres».
Per més que alguna vestal de la memòria antifranquista pretengui monopolitzar per a si i els seus el caràcter de pres polític, el règim franquista no fou cap excepció a aquesta regla. Així ho ha recordat recentment, en una il·luminadora carta oberta, el militant obrer Imanol Olabarria, un dels líders d’una de les mobilitzacions obreres clau per a la caiguda del primer govern del franquisme sense Franco, acusats ell també d’un aquests delictes «no polítics». I és que el ministre de Justícia espanyol entre 1951 i 1965, Antonio Iturmendi, també definia el règim franquista com «un estat de dret, en el qual els postulats jurisdiccionals fonamentals de capacitat, inamovibilitat dels jutges i magistrats estaven plenament garantits», a la vegada que negava que sota la dictadura hi hagués presos polítics, argüint que ningú no era empresonat per les seves creences, sinó per «activitats delictives de caràcter subversiu, atemptatòries contra l’ordre social i institucional del país, unes conductes que es troben tipificades al Codi penal com a delictes contra la seguretat de l’estat». Tanmateix, com recorda el tinent de batle de Barcelona i experimentat advocat penalista Jaume Asens, la primera llei de la democràcia parlamentària actual (Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, art. 1), reconeixia l’existència de delictes polítics, en ordenar l’amnistia dels presos condemnats o empresonats per fets «tipificats com a delictes» —incloent-hi els que havien suposat danys contra persones— que tenguessin «intencionalitat política». I és que, en contra del que tan indocumentadament ha sostingut durant anys i panys la soi-disant intel·lectualitat democràtica espanyola, no només el delicte polític no és incompatible amb la violència, sinó que, històricament, aquesta n’ha estat una expressió ben habitual. Ho explicà clarament el prestigiós penalista i president de la Comissió de Constitució de la Segona República espanyola, Luis Jiménez de Asúa, en sessió parlamentària, el 29 de setembre de 1931: «si cal fer una distinció entre el delicte comú i el delicte polític, ha d’esser acudint al mòbil politicosocial i, així, davant un delicte que té una característica tan perfectament clara com és la del delicte polític, en la seva objectivitat ―als països que tenen monarquia, el delicte de lesa majestat, de donar mort al rei, o als països que tenen república, donar mort al president— pot resultar un delicte comú». Tanmateix, «els magnicides, ordinàriament, són delinqüents polítics», car «el delicte polític no es caracteritza per la seva objectivitat, sinó per l’índole del mòbil que guia l’agent i, quan és un mòbil politicosocial, es tracta d’un vertader delicte polític». Significativament, la Constitució de la República contenia un article que prohibia a l’Estat espanyol de subscriure «cap conveni o tractat internacional que tengui com a objecte l’extradició de delinqüents politicosocials» (art. 30), interdicció reproduïda a la Constitució actual (art. 13.3), però amb la significativa restricció de no considerar com a tals els delictes de «terrorisme». I el Conveni francoespanyol d’extradició de 1877 també excloïa les peticions per fets que la part requerida consideràs constitutius de delicte polític (art. 3) i fou aquesta clàusula el fonament de la denegació, entre molts altres casos, de la petició d’extradició de les autoritats franquistes contra els refugiats bascos acusats de l’atemptat contra el president del govern de Franco Luis Carrero Blanco.
II
La secció espanyola d’Amnistia Internacional pot dir que no empra el concepte de pres polític i al·legar la seva natura amfibològica, però la realitat és que un document de 2012 de la secció nord-americana en fa una extensa definició, d’acord amb la qual aquest «inclou qualsevol pres el cas del qual tengui un element polític significatiu: adés la motivació de l’acte del pres en si mateixa, adés la motivació de les autoritats». «AI empra polític per a referir-se als aspectes de les relacions humanes relacionats amb la política: els mecanismes de la societat i l’ordre civil, els principis, organització o conducta del govern o els afers públics i la relació de tot això amb qüestions de llengua, origen ètnic, sexe o religió, estatus o influència (entre altres factors).» En posa com a exemples les persones acusades o condemnades per un delicte comú «dut a terme per motius polítics, com ara l’assassinat o el robatori per donar suport als objectius d’un grup opositor» o «comès en un context polític, com ara una manifestació sindical o d’una organització de pagesos», com també «un membre, o sospitós, d’un grup armat d’oposició, acusat de traïció o “subversió”». Significativament, AI fa notar que «sovint, els governs diuen que no tenen presos polítics, sinó només presos retinguts segons la legislació penal normal». «Tanmateix, AI qualifica els casos com els dels exemples suara esmentats com polítics i empra els termes judici polític i empresonament polític quan s’hi refereix.»
Com aclareix aquest mateix document, els «presos de consciència» —«els únics presos que AI demana que siguin alliberats immediatament i incondicional»— són només un subtipus de presos polítics, i el fet que ni tan sols hi consideri «les persones que es neguen a fer el servei militar» si rebutgen també de fer «un servei alternatiu» dóna fe de com de restrictivament aplica aquesta qualificació (amb raó declara AI en aquest document que «no és cap organització antibel·licista»).
Així, doncs, dins els delictes polítics, a banda dels delictes objectivament comuns però de motivació o intenció política, hi ha també els que, tot i contenir una infracció de la legislació penal de natura comuna, constitueixen un tipus penal específic on el subjecte atacat són institucions de l’estat. El caràcter polític d’aquest segon tipus és especialment evident perquè el legislador no els redueix als seus elements penals comuns, sinó que hi dóna un tractament penal especial, precisament per la natura especialment protegida politicopenalment del bé jurídic contra el qual atempten. En tercer lloc, trobam els delictes d’opinió i manifestació, que no tenen connexió amb cap tipus penal comú i la inclusió dels quals a la legislació penal suposa una restricció arbitrària de drets fonamentals. Finalment, cal destacar els processos polítics basats en l’aplicació espúria de tipus penals de natura política, per l’exercici d’activitats no tipificades penalment i sense que s’imputi cap acció violenta concreta als processats. Es tracta d’una varietat emprada profusament en el règim espanyol de la monarquia reinstaurada i els sumaris 18/98, Bateragune o les causes contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart o contra els membres del govern català en són exemples recents.
III
Si, com pretenen les autoritats del règim i llurs amanuenses mediàtics, no hi hagués delictes polítics a l’ordenament jurídic espanyol, el Codi penal no contindria capítols sencers dedicats a delictes com «rebel·lió» (art. 472-484), «delictes contra la Corona» (art. 485-491), «contra les institucions de l’estat» (art. 492-505), «contra els sentiments religiosos» (art. 522-525), «ultratges a Espanya» (art. 543), «sedició» (art. 544-549), «atemptats contra l’autoritat, els seus agents i els funcionaris públics, i resistència i desobediència» (art. 550-556), ni tot un títol (XXIII del llibre segon) sobre «delictes de traïció i contra la pau i independència de l’estat i relatius a la defensa nacional». Cal fer notar que moltes de les conductes tipificades en aquests preceptes, en realitat, s’inclouen en l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió o manifestació pacífica i que el text d’altres preceptes no exclou les conductes no violentes. Menció especial mereix el capítol dedicat als «delictes de terrorisme» (art. 571-580). Si la violència que les autoritats anomenen terrorisme no constituís cap delicte polític, el legislador no en faria cap tractament jurídic especial, sinó que la subsumiria en els tipus comuns generals d’homicidi, lesions, delictes contra la llibertat o danys. I és que, com denuncia John Brown, «totes les definicions del terrorisme es basen en el reagrupament d’un seguit d’actes més o manco violents a l’entorn d’una finalitat política comuna». «Tanmateix, els actes de violència que representen l’aspecte objectiu del terrorisme ja estan recollits al Codi penal, i el terrorisme només hi afegeix la intencionalitat política.» Encara més revelador del caràcter polític d’aquests delictes és el fet que siguin enjudiciats per un tribunal especial (l’Audiència Nacional), la qual cosa contradiu el principi d’«unitat jurisdiccional» declarat a la Constitució espanyola (art. 117.5), amb l’agreujant que el tribunal competent és un òrgan de caràcter preconstitucional, successor directe del Tribunal d’Ordre Públic franquista i les sentències del qual sovint han estat revocades pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Encara més greu és que aquest tribunal també conegui delictes d’opinió, tal com preveuen la Llei orgànica 9/1984, de 26 de desembre, «contra l’actuació de bandes armades i elements terroristes», respecte a l’«apologia» d’aquests delictes (art. 1.1), i la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, «del poder judicial», quant als «delictes contra la Corona» (art. 65.1.a), incloent-hi les meres «calúmnies i injúries» i l’ús de la seva «imatge» (art. 491 del Codi penal).
IV
Només si la legislació penal no contingués delictes polítics i les infraccions penals de natura comuna que tenen motivació o intenció política no estiguessin sotmeses a tractament penal especial ni fossin jutjades per tribunals especials es podria al·legar que no hi ha processos ni presos polítics. Tanmateix, en una societat de classes, travessada de conflictes, és inevitable que hi hagi delictes polítics. I és que, mentre hi hagi desigualtat, hi haurà conflicte i, mentre hi hagi conflicte, les classes dominants empraran el dret penal per a mantenir l’statu quo.
*Article publicat originalment al Diari de Balears. Reproduït amb permís de l’autora.
