Sobre la degeneració sindical de CCOO (2a part)
La vaga aparentment més contundent (viscuda el 1988, contra el Pla d’Ocupació Juvenil, convocada conjuntament per CC.OO i UGT) al cap i a la fi no va ser més que una venjança per un atac de banyes del secretari general de la UGT respecte Felipe González. Aquest últim devia pensar que, de la manera que havia maltractat els sindicats ja podia fer el que volia: els màxims responsables dels dos sindicats, eren constantment subestimats i menyspreats.
La vaga que aquell 14 de desembre va paralitzar pràcticament tot l’estat, va tenir a favor seu una participació considerable de la dreta més definida. Amb l’objectiu d’afeblir el prepotent PSOE, que cada vegada més s’assemblava al PRI mexicà, el PP es va acostar a les posicions dels vaguistes.
Aquella important demostració del conjunt dels treballadors i treballadores, va servir a Nicolás Redondo (UGT) i Antonio Gutiérrez (CCOO) per confabular-se amb el Govern i incorporar-se de ple al repartiment del pastís. A partir d’aleshores van augmentar les burocràcies dels dos sindicats, es van intensificar els seus mètodes verticals i, sobretot, la corrupció en el seu interior. Van seguir signant pactes penosos, van permetre pitjors decrets i, per a justificar la seva lamentable pràctica davant de la classe obrera, es van veure obligats a convocar cada cert temps falses vagues generals, sempre d’un dia o de mig, tal com va passar els anys 1992, el 1994 i el 2002 .
Amb aquest panorama els empresaris estaven encantats: es feien rics de la nit al dia. Als i les treballadores se’ls va fer flexibles com la goma de mastegar: van aconseguir eliminar els límits d’hores extraordinàries i equiparar el seu preu al de l’hora normal; les traves per a acomiadar van desaparèixer i els seus costos es van reduir; per al lloguer de nous assalariats els empresaris van passar a limitar-se a picar de mans i, com en un restaurant, les ETT els portaven la carta per triar al seu gust. Mentre que els treballadors/as perdien tots els drets, els sindicats col·laboraven demanant més i més “patrimoni sindical”, més diners per als caus de formació, més comissions per endollar buròcrates a l’administració. Era absolutament igual! Per què el Sr. Anasagasti va anomenar màfia a CC.OO i a UGT? Sota l’aixopluc d’un dels repartiments de prebendes al País Basc?
El PSOE, amo de la batuta des del principi, va dirigir l’orquestra en clau estèreo i va obrir la beta del desmantellament del patrimoni públic: petroli, energia, telèfon, transport, bancs, pensions… que preciós! Tot per a ells. Pels capitalistes. I això que eren d’esquerres! No em cansaré, i en això coincidim molts, de recordar que la dreta històrica mai no va defensar millor els interessos del capitalisme que aquesta mal anomenada esquerra. Si a aquesta “esquerra” hi sumem els seus equivalent sindicals, aleshores ens podem aproximar a comprendre, no només el que passat la degeneració sindical, sinó també el que ha de venir.
Avui, el trio del terrorisme laboral i antisocial (Govern, el binomi CCOO-UGT i CEOE) ja estan maquinant un nou assalt contra els de sempre. Fa pocs dies en una reunió estatal a València en què van participar diversos grups polítics, socials i sindicals amb la finalitat de denunciar i lluitar contra els que han provocat la crisi; en els debats sobre propostes de mesures alternatives a la crisi, lògicament va aparèixer la voluntat d’oposar-se a que es signi un altre pacte o reforma. Seguint els raonaments i la discussió, amb la raonable intenció de mantenir la unitat de tots els grups, un dels participants va intentar eliminar d’aquesta trobada aquest punt. Va argumentar que no hi hauria acord per a la signatura d’un nou pacte, ja que ell sabia “de bona font” que els sindicats CC.OO i UGT estaven sorpresos pel gol que pretenia colar la patronal. “Com anell al dit”, vaig pensar.
Amb gran fluïdesa van venir a la meva memòria, cosa rara en mi, molts debats de l’època en què jo militava a CCOO i als seus òrgans de màxima representació a nivell de Catalunya. Carregàvem amb imposicions per Decret i amb signatures de Pactes, i alguns ja no sabíem què fer per acabar amb aquella sagnada. “No us n’adoneu? Ens prenen el pèl!”. “Resulta que la CEOE ens amenaça amb tallar-nos els dos braços, ens espantem, forcegem; al final només ens n’amputa un i a sobre ho celebrem com un èxit en la negociació”. Era desolador veure com aquestes “mutilacions” es repetien una vegada i una altra, igual que si “fóssim l’au fènix de l’estupidesa”.
Durant els 14 anys (comptant només després de la clandestinitat), que vaig aguantar (i que em van suportar) a CC.OO, vaig poder, juntament amb altres companys i companyes, recórrer a arguments, amb o sense metàfores, que fins i tot nens de vuit anys haguessin comprès. Com podia ser que experimentats activistes del sindicalisme no rectifiquessin i no reprenguessin una seriosa i conseqüent defensa dels interessos d’aquelles persones que representaven? Vaig arribar a pensar que potser no donaven més de sí; que potser de debò eren estúpids. Una cosa era que no adoptessin bases radicals del sindicalisme revolucionari; però des de posicions reformistes, si més no podrien aconseguir cortines de fum noves per a la classe treballadora. Però ni això: les mosques se’ns van anar menjant.
Poc després dels primers pactes, vaig poder comprovar amb gran decepció, que hi havia de tot, però que el que majoritàriament mancava era l’honestedat i la consciència: abundaven els dirigents que fluixejaven enfront dels vestits dels executius, encantats amb els flashos i amb la televisió. Formaven un còctel d’impostura, mediocritat, irresponsabilitat i corrupció: individus que no ens podien dirigir a cap altre lloc que no fos aquest a pou de desorganització, divisió, confrontació i sobretot confusió al si de la classe obrera.
Algun dia caldria asseure al banc dels acusats a tots els que han col·laborat tan decisivament amb el capitalisme i els seus governs causant tant de mal als treballadors i treballadores i també a altres capes socials. Dos dels més clars exponents d’aquesta degeneració sindical han estat Antonio Gutiérrez (antic secretari general de CC.OO, actualment en l’actualitat és Diputat a les Corts i assessor del PSOE) o José María Fidalgo, fitxat per IE Business School (empresa privada) com a expert per a dirigir negociacions entre empresaris i treballadors.
Es necessitarien moltes pàgines per a poder escriure el nom de tots els que, des de posicions de responsabilitat sindical, han delinquit traint aquells que representaven. Però es miri com es miri, la qüestió no només està en comprendre l’espiral política i sobretot sindical que ens ataca, sinó en posar-se de ple en una activitat crítica i intensa contra els culpables, i a l’hora, proposar alternatives clares enfront de l’aberració del lliure mercat i la competitivitat.
*José Estrada està afiliat a CoBas
