Recentment s’ha desencadenat una certa polèmica –i no és la primera– pel que fa a la mala gestió de les agressions masclistes dintre dels nostres espais de militància. Abans d’aprofundir-hi, caldria insistir en el fet que no només hem d’entendre com a espai de militància l’assemblea, sinó també tota la resta d’espais polititzats que freqüentem. De nou, ha sigut necessari un hastag multitudinari a Twitter perquè se’n parle seriosament, i no és perquè no s’haguera plantejat amb anterioritat aquesta problemàtica a les nostres assemblees. Si la camaraderia consisteix a fer front en conjunt als enemics comuns, o bé no entenem el masclisme com un enemic comú o bé no estem aplicant correctament el principi de la camaraderia dintre dels nostres col·lectius.
Aquest debat posa en evidència una disjuntiva que oscil·la entre la voluntat de fer autocrítica i la supèrbia. Hi ha sectors de la militància que són més partidaris de rentar els draps bruts de portes cap endins, perquè entenen aquestes manifestacions obertes de descontentament com a una debilitat que perjudica el conjunt del partit. Però també podríem donar-li la volta: no és que s’estiga produint més violència masclista en els entorns d’esquerres sinó que les nostres militants ho denuncien amb més freqüència. Si bé és cert que tenim encara moltes carències pel que fa a la formació feminista de la nostra militància, alguna cosa estem fent bé quan les nostres militants se senten amb forces per a denunciar agressions d’aquest tipus.
Tanmateix, algunes organitzacions compten amb protocols que han resultat, en gran manera, ineficients i insuficients, i és que no hi posem els mateixos recursos en la gestió d’una agressió sexual que quan es tracta d’un altre tipus de violència. El primer dels errors que cometem és que encara no hem situat la violència contra les dones al nivell de la resta de violències polítiques. Dubtaria algú de la paraula d’un company que assegura haver sigut agredit per la policia o per una persona d’extrema dreta? En canvi, sí que qüestionem les nostres companyes quan assenyalen un militant de la nostra assemblea.
Si comencem pel principi, caldria que ens plantejàrem primer que res perquè els hòmens de les nostres organitzacions –o d’esquerres en general– no s’autoidentifiquen mai amb un agressor sexual malgrat que els estiguen assenyalant com a tal. Sovint, dintre del nostre imaginari, solem representar els agressors com una espècie de monstres o com si foren persones malaltes. I no, un agressor sexual no està malalt –o, almenys, no sempre ho està– i tampoc no té una aparença «monstruosa» la majoria de les vegades. Un agressor sexual està reproduint patrons que formen part d’un tot, actituds que ens són causades per una educació capitalista i patriarcal a totes i a tots.
Si la camaraderia consisteix a fer front en conjunt als enemics comuns, o bé no entenem el masclisme com un enemic comú o bé no estem aplicant correctament el principi de la camaraderia dintre dels nostres col·lectius
Amb tot, és evident que la gestió d’una agressió sexual canvia molt depenent de si l’agressor assumeix o no les seues responsabilitats. Donat que, la majoria de les vegades, els hòmens no s’identifiquen a si mateixos com a agressors, no acostumen a assumir-ne les responsabilitats i, si ho fan, n’és com una mena de tràmit per a ells: saben que és un pas que han de fer (perquè així ho estableix el protocol, per exemple) per a poder reprendre les seues vides amb normalitat. Potser seria interessant insistir en aquest tema quan formem a la nostra militància: insistir a definir un perfil realista de l’agressor masclista.
D’una altra banda, hi ha la mitologia sobre la dona militant empoderada: una feminista militant, una dona polititzada i activista mai pot ser agredida. Açò deixa al descobert una certa deshumanització de les nostres organitzacions. Les dones hem estat educades en la culpa, relegades constantment a la domesticitat i matxacades històricament fins a arribar a estar constantment afectades per la síndrome de la impostora. El fet de ser jutjades amb més freqüència i duresa que els hòmens ens porta a una autoexigència inhumana, que ens dificulta de sobre manera l’assumpció de les contradiccions o de certes sensibilitats. Ni tan sols en els espais on hauríem de sentir-nos segures ens estalviem el judici; i, de vegades, assumir que has sigut agredida es presenta com una contradicció, malgrat que no ho és.
Aquestes actituds que ens jutgen i ens qüestionen han comportat que, en la majoria dels casos, les agredides abandonen la militància juntament amb altres companyes que se senten també menyspreades. Hi té molt a veure el fet que els protocols menystenen les agredides: d’alguna forma, fa la sensació que es dediquen els màxims esforços a no obrir massa bretxes internament per a no mostrar una imatge de debilitat de portes cap enfora, malgrat que això passe per damunt del benestar de l’agredida i implique una mala gestió del cas. És a dir, de vegades, s’entenen aquestes denúncies com un atac contra el col·lectiu i s’hi desvien els esforços per a pal·liar eixa ofensa a la identitat col·lectiva de la forma equivocada.
D’altra banda, hi ha una llei no escrita que parla d’una espècie d’estatus entre militants (podríem dir que hi ha militants de primera i militants de segona) i depén, moltes vegades, de qui és l’agressor i qui és l’agredida perquè et creguen o et qüestionen. S’hi tendeix, doncs, a individualitzar l’agredida i l’agressor i a treballar amb ells de forma individual o conjunta però separats del col·lectiu. Amb tot, el que estem fent, sense adonar-nos-en, és fomentar l’individualisme i funcionar de la mateixa manera que funcionen els jutjats que rebutgem.
Així mateix, vetar a l’agressor és una mesura necessària en la majoria dels casos, però hauríem de plantejar-ho, no tant com un càstig, sinó com una mesura envers la salut de l’agredida i de la resta de les dones que freqüenten un cert espai. D’una altra banda, és sabut que en la gestió de molts casos s’ha advocat per una mediació entre l’agredida i l’agressor. Aquesta és una mesura arriscada i, segurament, improcedent, mentre no es compte amb la participació de professionals en el camp de la psicologia. I aquesta és una de les tares que no convindria arrossegar durant massa temps: es tracta de situacions traumàtiques per a les persones implicades, que molt tenen a veure amb la salut i que, per tant, no haurien de ser tractades per qualsevol ni de qualsevol manera.
Si assumírem les responsabilitats de forma col·lectiva, si ens prestàrem tots junts a l’autocrítica, potser seria més fàcil deixar a banda aquestes implicacions personals, que no deixen de tindre un rerefons individualista
Al remat, què hi ha darrere d’aquestes mesures? Quines solucions estem aportant al problema? Aquesta forma de gestionar les agressions desvincula el conjunt del col·lectiu i fa que es perceba com un problema personal o només pertanyent a les persones implicades, ja que no s’assumeix cap mena de responsabilitat col·lectiva. A més, no n’hi ha prou amb vetar-hi els agressors; no servirà de res si aquests no s’adonen dels seus privilegis. Generalment, la presa de decisions unilaterals no tindrà l’efecte desitjat, i sempre serà necessari anar més enllà.
El que és evident és que no estem enfocant adequadament la gestió de les agressions. Perdem molts esforços en iniciar mediacions i altres actuacions que realment estan fora del nostre abast, i deixem de banda allò que realment podríem aportar: iniciar un procés col·lectiu i reconstruir la comunitat sobre nous pilars, desaprendre per a tornar a aprendre. Altrament, caldria anar molt amb compte amb les implicacions emocionals que són, segurament, un dels elements més complicats d’abordar quan parlem d’açò. Si assumírem les responsabilitats de forma col·lectiva, si ens prestàrem tots junts a l’autocrítica, potser seria més fàcil deixar a banda aquestes implicacions personals, que no deixen de tindre un rerefons individualista.
Malgrat tot, no és necessari que aquelles persones properes a l’agressor deixen d’estar al seu costat, sinó més aviat al contrari. Es tracta de treballar conjuntament amb ell, en el seu aïllament social temporal, per tal de contribuir a una bona gestió, i això es fa ajudant-lo a reconéixer els seus privilegis i a esmenar el seu comportament, tot sense alterar la seguretat i el confort de l’agredida.
En última instància s’hauria de rebutjar de forma contundent l’ús partidista que s’està fent de les agressions i de la seua gestió per part de col·lectius que suposadament tenen el feminisme com un eix ideològic fonamental. Algú podria dir que açò té a veure amb les implicacions emocionals, però seria condescendent deixar-ho passar. No són el mateix les implicacions emocionals en l’àmbit personal, que els personalismes; utilitzar una experiència tan dolorosa per al benefici propi (d’una persona o d’una organització) en detriment d’una altra va en contra dels principis de solidaritat i de feminisme que promulguem amb les nostres consignes, i, a més, contribueix a l’escarni públic i al malestar de les agredides. Potser açò tinga més a veure amb el fet d’entendre les denúncies d’agressions com un atac a l’organització i no com un problema transcendental que travessa el col·lectiu en general.
Dirigir els esforços en la direcció equivocada desemboca en un cansament físic i emocional que acaba fent insostenible la situació. Tot plegat ens situa a l’inici de la circumferència de nou: mentre tirem balons fora del camp, les agressions continuen sense gestionar-se correctament i les agredides abandonen la militància. Hem de centrar-nos a atendre allò que està dintre del nostre abast, com, per exemple, l’inici d’un procés col·lectiu de deconstrucció, i deixar-nos assessorar per les branques professionals que més convinguen a l’agredida, per tal de poder pal·liar les repercussions d’un procés traumàtic com és el d’una agressió sexual. Una altra idea que ha resultat molt útil en la gestió d’alguns casos i que sí que podem assumir des de les nostres organitzacions és la creació d’una caixa de resistència per a dotar de recursos les agredides, de la mateixa manera com ho fem amb els companys i les companyes que estan implicades en processos judicials per qüestions relacionades amb la militància. Amb aquests recursos podrem fer front a les despeses de tot allò que necessitem externalitzar perquè no ens en podem fer càrrec –com ara una teràpia– i, així, centrar-nos en la introspecció col·lectiva.
Per acabar, no es tracta només de posar-hi solucions, sinó d’oferir una reparació amb garanties. I, cal no oblidar-ho, per a reparar cal demanar –i rebre– disculpes. Entenem que es tracta d’un procés obert d’aprenentatge i, per tant, s’hi val a equivocar-se. És justament perquè de vegades ens equivoquem que cal demanar disculpes. I per a disculpar-se amb garanties és necessari posar tots els nostres esforços en aquest procés intern de deconstrucció; és necessari que parlem del que fem malament per a poder esmenar-ho. És necessari que les disculpes, quelcom tan fàcil i alhora tan complicat, siguen reals.
