Sobre l’existència del federalisme

Es veu que la manifestació de l’11 de setembre ha desvetllat un esperit cooperatiu inèdit en certs polítics espanyols. Segons la portada de La Vanguardia del 17 de setembre “Rubalcaba proposa a Mas de revisar el que faci falta sense ruptures”. Es referia al discurs del secretari general del PSOE (“socialista a fuer de español”) a la Festa de la Rosa de Gavà. Encara va afegir que “hi ha un problema molt seriós a Catalunya” adreçant-se a Rajoy. Es podria pensar benintencionadament que la voluntat de Rubalcaba seria la d’aconseguir que, gràcies a les adequades dosis de vaselina, els catalans del Principat arribéssim a carregar amb bona cara el priviliegi de ser espanyols. Però és fàcil pensar que a Catalunya no hi ha cap problema que no hi fos abans de l’11 de setembre, i que durant els darrers anys no semblava que ni Rubalcaba ni la plana major del socialisme espanyol consideressin cap problema a banda d’”el que realment preocupa a la gent”, concepte que no inclou l’ocupació espanyola i les seves conseqüències de tipus econòmic, polític, social i cultural. És lògic tenint en compte que quan deien “la gent” es referien als espanyols, concepte que tampoc no ens inclou a nosaltres -ni tan sols en espanyol- quan es parla seriosament.

La conclusió és que el “problema seriós” consisteix en que una massa enorme de gent es manifesti per la independència a Barcelona. És per celebrar-ho. El que no és motiu de celebració si no més bé d’una barreja d’avorriment i commiseració embadalida és saber que aquell (com li diuen?), si home, aquell que l’han elegit al PSC… Navarro! això, Pere Navarro!, “va apostar pel federalisme com a resposta a les reivindicacions de Catalunya”. El cert és que tant se val el que digués car “en la Festa de la Rosa quan el líder del PSOE acaba el míting, sempre hi ha un percentage de seguidors que fa mitja volta i torna a les taules de la pineda de Gavà a veure com van les botifarres a la brasa” (M. Dolors García,“Estima’ns una mica, Alfredo”). Hom podria pensar que aquesta reacció té un punt d’espanyolisme. El mateix han interpretat tradicionalment alguns sobre el costum dels catalans de votar menys a les autonòmiques que a les generals. Sempre és un greu error menystenir la lucidesa del poble, que fa anys que ha entès que el poder real de la Generalitat s’assembla força al que puguin tenir Pere Navarro i els seus antecessors en relació a les polítiques del PSOE. I aposten sàviament per la tangibilitat d’unes botifarres a la brasa.

El fet que una prèdica s’esdevingui en el desert no vol dir, però, que no pugui ser analitzada de la mateixa manera que es poden fer hipòtesis sobre el comportament d’un mòbil en el buit encara que aital buit no s’esdevingui mai. Si acceptem fer aquest exercici hermenèutic purament intel·lectual s’imposa amb força la pregunta: què és el federalisme? El federalisme és ara i aquí un concepte sense referent. Similar al concepte de Déu, de contorns tant vagues que fa impossible respondre a la pregunta sobre la seva existència. I si alguns postulen Déu com a resposta a la fam, la misèria, la injustícia, la violència i les derrotes del Barça, no ens ha d’estranyar que d’altres postulin el federalisme com a resposta al dèficit democràtic, la persecució de la llengua, l’espoli fiscal, la repressió i l’existència de Mourinho. Tanta és la fal·lera de Navarro per la teologia que, malgrat tot, va saber donar-ne una definició: “federalisme és unitat des de la llibertat dels pobles”. Com que tot concepte teològic és la sublimació d’algun ens terrenal, “la llibertat del pobles”, en l’idioma dels homes vol dir “el dret a l’autodeterminació dels pobles”. Hi va haver un dia fa més de 30 anys en que, amb tota la hipocresia que es vulgui, el federalisme dels socialistes tenia el seu referent. Ara és una paraula. Innocua, ineficaç i inútil, per cert.