Sobren milhomes
“Catalunya pateix amb severitat les conseqüències socials de la crisi, té una administració autonòmica molt endeutada (43.954 milions d’euros, el 22% del PIB català), com a conseqüència d’un sistema de finançament clarament injust” (“Política, diàleg i audàcia”, Editorial de La Vanguardia, 28 d’octubre de 2012)
Artur Mas va accedir a la presidència de la Generalitat amb el garrot de les retallades a una mà i la pastanaga del pacte fiscal a l’altra. El garrot era molt real. El camí ja havia estat traçat en llocs que no tenen res a veure amb la voluntat popular. Era molt evident que la pastanaga no podia ser tant real com el garrot. Calia un acord amb l’Estat espanyol i ja se sap que “els tractats amb rostres pàl·lids sempre són paper mullat”.
Per tapar aquest frau s’inicia l’enorme cortina de fum en que consisteix la política d’Artur Mas. Dècades de “pasteleo” a Madrid, comissions, finançaments il·legals i frau fiscal han de ser esborrades. Cal buscar altres causes a “les conseqüències socials de la crisi”. L’espoli fiscal és una que, a més, és del gust de la burgesia, que com sabem té al·lèrgia als impostos. Però l’espoli fiscal no és la única causa: “l’excés de dimensió d’alguns serveis” també compta. I així es legitima la tisorada immisericorde a serveis que no tenen cap “excés de dimensió” però tenen el mal gust de ser freqüentats pel proletariat. De pas també s’hi pot incloure el contuberni marxista-indepedentista del tripartit, responsable dels “errors de càlcul comesos durant el període 2003-2010”. Amb diaris així Convergència i Unió no necessita òrgans de partit. De fet, fins i tot és La Vanguardia qui marca la línia ideològica: “L’actual força de govern anirà a les eleccions amb la proposta de celebrar una consulta en la pròxima legislatura. I es pot esperar que en les properes setmanes afini el contingut del seu projecte, tenint en compte els matisos, els molts matisos, que hi ha a Catalunya”. Tants de matisos vol La Vanguardia que no sabem si s’està referint a la pregunta en un referèndum o a un poema èpic. Què volen que demani la consulta? “Vol per a Catalunya unes estructures d’Estat dins la Unió Europea tals que sembli que som independents però alhora no ho sembli per què els que no volien ser independents no es sentin molestos, en el marc d’un règim ni monàrquic ni republicà que garanteixi que es pagarà el deute i es construiran les estructures hoteleres per què els que el cobrin puguin venir a l’estiu a gastar-se’l amb el castellà com a llengua oficial?”. Aquest seria un redactat massa taxatiu pel gust de La Vanguardia, que en qualsevol cas desitjaria que la resposta tingués un valor purament orientatiu per a una camarilla suficientment opaca i corrupte com per gestionar les coses amb seny. Per això “sobren milhomes en un moment com l’actual”. Que vol dir alguna cosa això com “Artur, espero que estiguis fent broma”. Per què podria ser que a n’Artur se li acudís fer política i això seria altament perillós. L’últim que ho va intentar va ser Pasqual Maragall, que es va treure de la màniga un estatut i aquí estem.
