[L’ACCENT 145]
“Per quins mitjans supera la burgesia les crisis? D’una banda amb la destrucció obligada d’una gran quantitat de forces de producció, de l’altra amb la conquesta de nous mercats i amb l’explotació més intensificada dels mercats ja existents. I de quina manera? Doncs de tal manera que prepara crisis més generals i més violentes encara, i redueix els mitjans de prevenir aquestes crisis.”
El Manifest Comunista. Karl Marx i Friedrich Engels
Ara que es tanquen fàbriques, que succeeixen els ERO, que augmenta exponencialment l’atur i la precarietat, que creix la carestia de la vida, que bancs, caixes i asseguradores cauen en la bancarrota, convé recordar que la fam, la misèria i l’explotació han estat la realitat quotidiana a què ha abocat el capitalisme la immensa majoria de la humanitat. En efecte, abans que aquesta crisi fora el principal focus mediàtic, 950 milions de persones es morien de fam, hi havia al planeta 4.750 milions de pobres i 1.000 milions d’aturats, el 45% de la població mundial no tenia accés directe a aigua potable, 875 milions d’adults eren analfabets, i 12 milions de xiquets morien cada any a causa de malalties curables.
El capitalisme, com bé ha indicat la nostra organització a alguna de les pancartes amb què ha participat en les mobilitzacions anticrisi i contra la jornada de 65 hores, és sinònim de crisi, ja que porta la desigualtat en el seu codi genètic. Als inicis del segle XXI, simplement, ha mostrat a Occident els seus límits i la seua vessant més salvatge en totes aquelles que hem perdut el treball, els estalvis i la perspectiva d’una vida digna. Així doncs, plantejar-se una reforma del capitalisme, una humanització, o establir certs mecanismes de control no és més que apedaçar allò que intrínsecament està podrit. El que està en lloc no és si amb injeccions de diners públics a la banca privada el sistema pot continuar donant unes mínimes condicions de vida per a una minoria del Primer Món cada vegada més reduïda, sinó si el model productiu amb el què hem “crescut” és o no viable. Ho és per a aquesta minoria planetària, però de cap manera ho és per a la immensa majoria de la població del planeta.
Marx i Engels al Manifest Comunista ja valoraven que la burgesia havia deixat de ser la classe social dominant, ja que “és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència en el marc de la seva esclavitud, perquè es veu obligada a deixar-los enfonsar en una situació en què els ha de mantenir en comptes d’ésser mantinguda per ells. La societat no pot viure més sota d’ella, és a dir, l’existència de la burgesia ja no és compatible amb la societat.”
Així doncs, caldrà donar per cert que del capitalisme i de la seua classe dirigent, la burgesia, no poden venir les solucions a aquest ordre de coses, que només podem esperar d’ells més misèria, més barbàrie i més caos. De quina manera es pot reinventar un sistema fonamentat en el creixement continuat i en l’obtenció de cada vegada taxes de benefici més altes?
Caldrà començar a construir les alternatives polítiques, econòmiques i socials que superen el capitalisme i que, per fi, puguen ser aplicables al conjunt de la humanitat i no només a una part minoritària d’ella, i per tant privilegiada. Ens va la vida en això.
Al llarg de la història la classe obrera s’ha dotat d’instruments per tal de superar el capitalisme alienador. Des dels primers falansteris de Fourier, fins als grans projectes revolucionaris del segle XX amb la Revolució Bolxevic de 1917 com a gran fita històrica, la clau sempre ha estat en la lluita de la classe obrera per esdevenir la protagonista de la seua pròpia existència, i no un simple objecte que serveix als interessos de la seua classe antagònica. La lluita contra el capitalisme, doncs, és una lluita pel poder polític, una lluita en què el conjunt de les treballadores decideix què fer de les seues vides. Una lluita en la qual es disputen els valors proletaris enfront dels burgesos. I un combat en el qual hem d’eixir victorioses, per tal d’eliminació de l’explotació de l’ésser humà per l’ésser humà, perd poder assegurar unes condicions de vida dignes al conjunt de la humanitat, i per establir els valors de cooperació, col·lectivitat i bé comú. Podem posar-li un nom, socialisme, i podem posar-li una referència, Cuba.
* Militant d’Endavant