[ARTICLE D’OPINIÓ PER L’ACCENT.CAT]
Dret a decidir, mobilitzacions per les infraestructures, inversions per a l’aeroport, pacte nacional per l’educació, estratègies de país, i tants noms com interessos creats per a l’ocasió degudament mediatitzats pels altaveus dels seus amos. En els últims anys, l’anomenada societat civil, ha protagonitzat portades de diaris, ha obert informatius, i s’ha organitzat per millorar la vida dels catalans, si més no, això ens han venut. Però, qui és la societat civil catalana? Per quins motius és mobilitza? Amb quins interessos ho fa?
Segurament, l’ús massiu d’aquesta paraula –que no l’invent, molt anterior- l’hem de buscar, a partir de la caiguda del govern de Convergència i Unió de la Generalitat Principatina.
Un cop passada la hecatombe, l’estratègia definida pel pinyol, passava per configurar un bloc dins el catalanisme polític capaç de forçar el retorn del partit tradicional de la burgesia catalana al cap de munt de la institució regional. Dins d’aquesta estratègia, han fet creure que les necessitats de la burgesia catalana són les necessitats de la societat catalana, i han comptat amb la complicitat tant dels mitjans de comunicació afins com de les opcions reformistes de d’independentisme, i fins i tot d’un gruix gens menyspreable de independentistes d’esquerres, incapaços de veure que el projecte de la societat civil catalana, és en definitiva, el projecte de la burgesia espanyola a casa nostra. Una burgesia que parlen la nostra llengua, que són socis del Barça i del RACC, que llegeixen La Vanguardia i estan subscrits a l’Avui, paguen quota de l’Òmnium Cultural, i duen el CAT a la matricula del Cayenne, per les pistes de Vaqueria, o els ports esportius de les comarques gironines. Aquests son els responsables de finançar via “club de la subvenció”, les iniciatives de la societat civil catalana, els que fan caldo de cultiu als mitjans de comunicació de masses esperonant als bons patriotes a sortir al carrer a manifestar-se pels seus drets, i quan dic seus, vull dir dels seus, dels burgesos. No dels que surten al carrer, doncs cada cop es fa més evident que, la societat civil catalana reivindica el mateix que la burgesia, i cap altre reivindicació social mereix el mateix tractament, malgrat l’evident necessitat social que se’ns ve al damunt. O pitjor encara ens volen fer creure que per superar la crisi del capitalisme ens cal recolzar aquestes iniciatives, a l’ús de l’empresariat català.
La crisi del capitalisme, fa tants anys que existeix com el propi sistema, ara però diuen ens afecta a nosaltres, els treballadors dels països de la perifèria del centre capitalista.
Quines son les problemàtiques reals dels i les catalanes? Bàsicament, ras i curt, el problema principal de la classe treballadora dels Països Catalans, rau en ni controlar els mitjans de producció, ni el repartiment de la riquesa, ni les estructures formatives i de comunicació que la mantenen alienada.
Algú ho diria amb més floritures i marejaria la perdiu, pel fet d’intentar guanyar quatre vots al centre esquerra, sense adonar-se que ni ens cal guanyar vots del reformisme, ni fem política per guanyar vots.
L’esquerra independentista te al seu davant l’estranya disjuntiva entre triar el projecte de la societat civil catalana, o al de la classe treballadora dels Països Catalans. I dic estranya, no perquè resulti estrany haver de triar entre un o altre projecte, sinó pel fet de veure esmaperdut com companys de lluita estan més pendents dels vents que bufen dins la casa gran del catalanisme i de creure en escissions dins el reformisme d’ERC que no pas de construir un projecte per a les classes populars catalanes. No en dubteu, quan ells no en controlin les estructures, adéu subvencions, adéu autocar, paella i manifestació, adéu portades de diaris i telenotícies, en definitiva adéu “xiringuito” preelectoral, adéu plataforma d’intel·lectuals, adéu projecte. El dia que això passi, la burgesia catalana seguirà a la llotja del Nou Camp i del Liceu, a les tertúlies del circulo eqüestre, seguirà subscrita a l’Avui i seguirà pagant quota a l’Òmnium de torn, això si, la classe treballadora seguirà sense el control de les estructures del poder, i se sentirà altre cop enganyada per l’esquerra, bé, per una part de l’esquerra. I no en dubteu, us voldran fer creure que és culpa d’aquesta esquerra que va fracassar el projecte. Tant de bo siguem capaces de fer fracassar el seu projecte, siguem capaces de construir el nostre, evidenciant que de projecte només n’hi ha un, si l’objectiu final és d’independència i socialisme per a la nació sencera.
