Amb els peus en remull d’un any que es preveu dur. Vivint moments de capitalisme en el seu màxim estat pur, i que sens dubte esdevindrà en intentar fer-nos desaparèixer no només com a classe o com a poble. Hem d’estar alerta i ser conscients de que també poden evaporar la nostra condició de persones. La tempesta ja fa temps que ha començat i hem d’estar preparats per la riuada, per tal de que no se’ns emporti la liquidesa. Sí, la liquidesa que descriu Bauman, la que comporta viure en una societat occidental-capitalista i que mitjançant el bombardeig mediàtic-propagandístic intenta llevar-nos els valors propis de la nostra condició d’éssers humans. Quan els mitjans de comunicació es dediquen a repetir les encícliques dels grups de poder, la societat va entrant en un estat de letargia estèril.
Parlo de la solidesa en totes les seues expressions; la solidesa de les paraules i la dels sentiments, la solidesa de les relacions per fer front a les connexions, la solidesa d’un mateix per mantenir-se ferm al control del pensament únic, la solidesa col·lectiva que sense la solidaritat de base no té sentit: solidaritat entre pobles però també entre germanes, apropiació de les precarietats individuals com a col·lectives (recordant que no és la crisi sinó el capitalisme) recuperant el valor per a tot allò no material com a essència del nostre aprenentatge quotidià. Perquè malgrat ens estiguin prenent el futur hem d’apostar pel present, el dia a dia no ens el traurà ningú.
Si fem una ullada a Chomsky quan diu que “La solidaritat internacional podrà agafar formes noves i més constructives a mesura que la gran majoria dels habitants del món arribi a comprendre que els seus interessos són aproximadament els mateixos i que són defensables si s´actua conjuntament”, penso que tendim molt fàcilment, quan parlem d’internacionalisme, a parlar amb propietat fent-hi explícit els valors que l’acompanyen com; la solidaritat, l’amor, l’amistat, la companyonia, entre d’altres. Però la solidaritat a petita, que no més senzilla, escala passa per interioritzar la col·lectivització de les crisis econòmiques individuals ja que són un problema global, i l’eradicació de la precarietat laboral actual passa per lluitar plegats. Fer front al capitalisme mitjançant manifestacions, cooperatives, vagues etc. en contextos d’assemblees de barris o organitzacions no haurien de ser incompatibles, al revés, amb ser sensibles per ajudar i canviar en el nostre entorn més quotidià.
Com els Castells hem de fer pinya per arribar ben amunt i aconseguir les nostres fites com a Poble, un poble basat en la solidaritat compartida. Vivim temps de precarietat tangible a conseqüència del capitalisme financer i especulador. El mercat laboral trontolla més que mai i representa cada vegada menys el pilar inamovible que abans ens podia aportar la seguretat per poder-nos realitzar en la resta de facetes de la nostra vida i així desenvolupar-nos socialment i individual. La intangibilitat és el pa de cada dia, tot esdevé líquid i la seguretat s’escola entre les mans.
La solidaritat entre lluites populars, les de casa o d’arreu del món no poden anar desconnectades de la solidaritat de base, no aquella que ens fa senzillament ser, sinó aquella que ens fa ser persones, cuidar-nos per fer-nos més fortes. Recordeu que el futur havia de ser nostre: Anem a expulsar-nos les individualitats líquides del damunt i apostem d’una vegada per la lluita col·lectiva, interioritzant les precarietats dels altres com un problema global que cal combatre, i aquest es diu Capitalisme! I si el Che deia que la solidaritat és la tendresa dels pobles, jo hi afegeixo que també ho és la de cadascun de nosaltres.
*Maria Freixas i Alió és mestra i militant de l’esquerra independentista