Aquests dies hi ha dues cites ineludibles: la primera, el 31 d’octubre, on els sindicats combatius conjuntament amb els moviments socials, han convocat una jornada de lluita; la segona, el 14 de novembre, encara més important, dia de vaga general -la segona de d’any!
La mobilització del 31 -l’endemà de tancar aquesta editorial– té un gran valor perquè representa un pas important en la regeneració de la lluita dels treballadors i les treballadores, segrestada des de fa molts anys pels grans sindicats institucionals. Aquests grans sindicats -majoritaris, com s’auto-defineixen- es troben estancats en el propi parany que havien construït durant tants anys de complicitats amb les polítiques neoliberals, alhora que senten la pressió de les bases i d’una societat que cerca fórmules per frenar la sangria de les retallades i la crisi. Així, sindicats com la CGT han decidit prendre la iniciativa, i la jornada de lluita del 31O és un bon termòmetre per veure fins on poden arribar.
Pel que fa a la vaga general, tot i que en principi ha estat convocada pels grans sindicats institucionals (CCOO i UGT), de seguida s’hi ha sumat el sindicalisme combatiu. Així, cada cop s’està veient més que qui realment està lluitant pels drets i llibertats de tothom són aquests sindicats i els amplis moviments socials amb quin comparteixen el carrer i les lluites: des d’organitzacions ecologistes fins a la mateixa CUP, que està immersa en precampanya. L’objectiu és superar la vaga general i les grans mobilitzacions com un gran teatre buit de contingut i lluita.
Així en les mobilitzacions sindicals com en la resta de reivindicacions socials, no és cap secret que cada cop els moviments netament rupturistes i anticapitalistes estan agafant el protagonisme perdut des de fa dècades. I ho fan per mèrits propis, gràcies a la feina ben feta durant molts anys, però també, sens dubte, per la poca vergonya dels polítics i de les grans multinacionals que ja s’han tret la careta que curosament van enginyar durant la guerra freda: ara, des de que el bloc de l’est s’ha ensorrat, ja no és necessari contraposar un estat del benestar a la societat “totalitarista” del model “soviètic”.
S’obre un temps convuls, que hem de saber aprofitar. Hem de creure’ns que la nostra alternativa no és que sigui possible, és necessària, però per això hem de fer bé les coses per no xafar-nos els dits o per no haver de desfer un camí que hem triat erròniament. La nostra força està al carrer, on aquests últims mesos s’ha demostrat que “en la calle codo a codo somos mucho más que dos” que diu el poeta Benedetti. Són temps de deixar de banda actituds partidistes i acomplexades per actuar totes juntes des d’una perspectiva netament anticapitalista.
Ens trobem en uns temps difícils, on les retallades dels diferents governs -generalitats, consells, Estat i Unió Europea- ataquen ja no al treballador com a tal, si no a la persona. Són retallades que busquen un desmantellament profund de la sanitat pública i de l’educació i que són seguides per una reforma del codi penal cada cop més dur.
Per posar uns exemples, pretenen il·legalitzar gravar la policia mentre apallissa manifestants; ocupar bancs o caixes podrà ser castigat amb sis mesos de presó, això sí, l’Estat no es preocuparà pas de les famílies que es queden sense sostre després del desnonament a petició d’aquests mateixos bancs. Convocar manifestacions que acabin amb aldarulls (segurament provocats per policies infiltrats) també serà castigat pel nou codi penal. O encara pitjor, que els piquets parin els transports públics -els pocs que encara queden!- també serà delicte. Fins i tot volen tipificar com a delicte la resistència pacifica, com poden ser les populars “assegudes”.
Per tan ens hi juguem molt, no sols com a treballadores, sinó com a persones amb drets i llibertats que l’estat neoliberal vol esborrar del mapa amb l’excusa d’una crisi, que ni hem provocat ni volem pagar.
Com bé deia aquell famós cap de la policia de València ara fa mig any, “son el enemigo” tot referint-se als milers d’estudiants de secundaria que varen sortir als carrers del Cap i Casal per exigir una educació digna popular i pública. Recordem que entre les queixes dels estudiants hi havia la manca de calefacció a les aules. Ha passat la primavera i l’estiu, i amb la tardor arriba el fred. I contra el fred ens hem de moure i mobilitzar; hem d’escalfar les escoles, els hospitals i qualsevol altre lloc de treball; perquè sí, som l’enemic i no ens aturarem.