Ho podem titllar de sort, perquè de just no ho podem catalogar. Askapena i els seus cinc encausats han estat absolts, i no pas perquè s’hagi fet justícia. Si hagués estat per justícia, mai haguessin estat detinguts, mai se’ls hagués jutjat a l’Audiència Nacional, mai haurien estat en presó preventiva, i massa altres coses per poder dir que avui s’ha fet justícia.
Tampoc s’ha fet justícia perquè independentment del veredicte no podem creure en un sistema on qui aguanta les balances fa anys que no porta la bena als ulls, ni quan es manté a la presó a persones amb greus malalties. Ni quan la política penitenciaria fa que familiars juguin, setmana si setmana també, a la ruleta russa a les carreteres de la dispersió. Una política que s’ha cobrat massa vides sobre l’asfalt com per justificar-la dins una estratègia de pau.
Sort, ha tingut Askapena, però no una sort aleatòria, sinó una sort buscada i llaurada en vint anys de lluita internacionalista. La sort d’estar organitzades, d’haver teixit una potent xarxa arreu del món, una xarxa d’amics i amigues d’Euskal Herria que ha fet de la causa basca la seva manera d’expandir l’internacionalisme a cada poble en lluita d’arreu del món.
Sort ha tingut Askapena de viure l’internacionalisme dins una nació en lluita com la basca, dins un poble treballador en lluita com el basc. Un poble i una nació que ha forjat anys de lluita i resistència, i que darrerament havia apostat per una estratègia de desobediència civil davant les ordres de presó. Els murs populars de cada poble i barri contra els autos de presó han desgastat, i molt, l’estat i els cossos policials que les han efectuat. És per això que les darreres ordres de presó han estat comunicades després de la detenció per tal d’evitar aquests murs populars que qüestionen la legitimitat de l’opressor i empoderen el moviment polític de l’oprimit.
De ben segur, la darrera gira que Askapena va fer el 2015 arreu del món ha ajudat a tenir sort. La sort de tenir teixit social arreu del planeta disposat a no callar quan els cinc companys fossin empresonats, o l’organització il·legalitzada. A casa nostra la sort de poder obrir les portes del Parlament i ser rebuts per tres grups de la cambra, i la sort de comptar amb regidores compromeses a dotzenes de municipis catalans.
Tanta sort acumulada només ens porta a pensar que res és casual i que segurament mai tindrem la sort de comprovar fins a quin punt la resposta arreu del món hagués estat un dur cop a la imatge ja molt deteriorada de l’estat espanyol. Als Països Catalans estàvem preparats per a respondre lluitant, perquè estem preparats per seguir lluitant.
*Marc Garcia és militant de l’organització internacionalista catalana Ítaca i d’Endavant OSAN
