El Parke Alkosa és un barri que, com tants d’altres, fou alçat pel franquisme durant les onades migratòries dels anys seixanta. Un barri que en realitat és una xicoteta ciutat de formigó concebuda com a realitat aïllada i, per tant, com a víctima propícia de totes les conseqüències derivades de l’exclusió, la marginació i la pobresa. Les dades ho revelen: una mitjana de 40% d’atur i un 70% de famílies sota el llindar de la pobresa des de la seua creació.
Però el Parke no es conegut per res d’això, sinó al contrari. El Parke és un exemple de la fortalesa que poden arribar a tindre les lluites veïnals quan se les dota d’arguments i pràctiques socials i comunitàries. D’aquesta manera el barri ha combatut des de fa 25 anys la seua dramàtica situació a base d’autogestió i solidaritat mútua. Dos valors que els han permès crear tota una xarxa de cooperatives de treball i centres socials, sociolaborals, infantils i juvenils de referència. Tot un exemple del poder de l’autoorganització popular allà on el l’estat no hi arriba. O no hi vol arribar.
I és que ara, tot aquest teixit està tocat. I ho està perquè la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament d’Alfafar es nega a pagar els deutes contrets pels serveis socials que els veïns organitzats realitzen al barri. Unes institucions públiques que han arruïnat al País Valencià i que, en la seua línia, ara es disposen a ofegar a aquells que han sembrat llavors on només hi havia ciment. Però al Parke Alkosa no es existeix la paraula rendir-se. I, després de tres mesos de lluita i mobilitzacions, diversos dels seus veïns han iniciat una vaga de fam que només aturaran en cas de victòria.
En el context de mobilitzacions generals actual, aquesta espurna ens ha de servir per encendre el foc de al revolta. Perquè quan la crisi del sistema afecta àmplies capes de la societat, l’exemple dels qui porten tota la vida combatent-la resulta imprescindible. Elles i ells ens han ensenyat que al capitalisme només se’l pot fer front amb alternatives socials i comunitàries. Però, sobretot, ens han ensenyat que no només necessitem grans paraules, sinó més acció; que no només necessitem prendre partit, sinó que l’hem de prendre d’una manera radicalment ferma i tenaç.
El capitalisme és crisi, ja ho sabíem. Ara, per si encara hi havia algú que ho dubtara, el Parke Alkosa ens recorda que la lluita és l’únic camí per avançar. I guanyar.