BlacKkKlansman (L’infiltrat del Klan) és la darrera pel·lícula del director de cinema afroamericà Spike Lee, el director més rellevant i prolífic de la generació de cineastes que sota la denominació de Black New Wave es va donar a conèixer el 1986 amb Nola Darling, el primer treball professional de Lee que, com aquest darrer, va ser premiat al Festival de Cannes.
Amb una atenció preferent per les qüestions que afecten la comunitat afroamericana dels EUA i, per proximitat, de les altres minories culturals del país, Spike Lee presenta a BlacKkKlansman la història real d’una operació d’infiltració en el Ku Klux Klan (KKK) per part del primer home negre que va entrar a treballar d’agent a la policia de Colorado Springs, una ciutat de l’Estat de Colorado. L’argument, que promet d’entrada moments hilarants, li permet elaborar un bon thriller policíac salpebrat amb escenes còmiques marca de la casa. Però no només això. O, per dir-ho d’una altra manera, aquest és el teló de fons sobre el qual es construeix el discurs antiracista de Lee que aquest cop va dirigit contra l’actual president dels EUA. Donald Trump, de fet, és l’ombra que recorre tota la pel·lícula i que es fa carn al final de la pel·lícula, quan les imatges de l’atemptat del 12 d’agost a Charlottesville s’intercalen amb les declaracions exculpatòries de Trump, que veia bona gent i mala gent tant en les manifestacions racistes com en les antiracistes.
Que aquest thriller policíac de Spike Lee és alguna cosa més que això és evident des dels primers segons de la pel·lícula, quan sobre la projecció d’imatges d’Allò que el vent s’endugué, el Dr. Kennebrew Beauregard aprofita la sentència del Cas Brown del 25 d’agost de 1957 -i la voluntat de fer-la efectiva del Little rock nine- que prohibia la segregació escolar per afirmar: «La nostra vida era molt bona fins que aquells seguidors de Martin Luther Congo -sobrenom despectiu emprat pels racistes per referir-se al clergue i activista dels drets civils- i el seu exèrcit de comunistes van començar a atacar els nostres valors blancs i protestants». Però aquesta primera doble referència històrica –Allò que el vent s’endugué i els Little rock nine- és la primera de moltes altres que van emergint sense necessitat de forçar la història. I això és possible gràcies al fet que aquest agent de policia negre que duia per nom Ron Stallworth (John David Washington) manté contacte professional amb el KKK i sentimental amb una militant de l’Associació d’Alumnes Negres de la Universitat de Colorado.
Del món del KKK se’n destaca, racisme a banda (els negres són la seva principal preocupació seguits però de prop pels jueus i el seu control de la premsa i de Hollywood), tota una altra sèrie de virtuts que, a ningú se li escapa, són compartides per Donald Trump: el masclisme, l’homofòbia o l’anticomunisme. És a dir, la defensa del WASP (White Anglo-Saxon Protestant), de l’home blanc, anglosaxó i protestant, dels Veritables Estatunidencs. Una estratègia: l’encarnada per David Duke, el que va ser Gran Mag del Klan, a qui s’atribueix una voluntat d’endolcir les formes amb l’objectiu que un dia «els estatunidencs comuns l’acceptin, que li donin suport, fins que, finalment, algun dia aconsegueixi que algú que encarni aquestes creences ocupi un lloc a la Casa Blanca». I un lema: America First.
De l’univers del Partit Pantera Negra -la més gran amenaça segons l’històric cap del FBI Edgar Hoover- se’n destaca, és clar, la lluita per la igualtat racial, però també l’antiimperialista (una lluita absolutament vinculada a la denúncia de la guerra al Vietnam, a la negació a participar-hi, a prendre les armes contra els policies que assassinen negres pels carrers -és impossible no pensar en l’actual Black Lives Matter- abans que contra els vietnamites), la lluita contra les desigualtats socials, contra el capitalisme. La crida a constituir, mitjançant l’organització, un poder negre, un poder popular. Com a referents se n’hi destaquen Stokely Carmichael (que es canvià el nom pel de Kwame Ture, arrel d’un viatge a Àfrica on conegué Kwame Nkrumah de Ghana i Sekou Ture de Guinea), Angela Davis, Muhammad Alí, William Dubois…
Entre ambdós espais polítics, un altre tema cabdal que aborda la pel·lícula: el paper de la cultura de masses en la construcció de la realitat, el debat sobre la importància de la seva influència i com intervenir-hi. Aquí és on podríem situar El naixement d’una nació i Allò que el vent s’endugué, però també Tarzan. La seva contra, el moviment cultural de la Blaxploitation, que feia les primeres passes en la direcció de dignificar el paper dels negres a la indústria del cinema. Entremig, tota una sèrie de personatges populars que a la majoria de nosaltres ens resulten estranys (Uncle Ben, Aunt Jemima, Sammy Davis Jr.) i que eren peces molt útils per tal que aquest engranatge racista continués funcionant. I, com a conclusió, una crida ja històrica que malgrat tot caldrà repetir tants cops com calgui: «Si no em defenso a mi mateix, qui ho farà? Si només em defenso a mi, qui sóc? Si no ara, quan? I si no tu, qui?».