Als anys 70 Itàlia va viure un dels moviments occidentals més extensos i duradors de resposta a la crisi capitalista de transició al post fordisme.
Noves formes de lluita, nova composició de classe de les rebels, nova cultura de resistència i creació, sintetitzades en conceptes com antagonisme i autonomia.
En l’ampli ventall de contramesures que l’aparell de dominació, amb totes les seves ramificacions, va implementar per derrotar la insurrecció difosa, en va haver-hi una d’especialment cruel i mortífera: l’estratègia de la tensió, culminada en el fenomen del “stragismo”. Denominats “stragi di stato”, una sèrie d’atemptats indiscriminats van segar la vida de centenars de civils amb la voluntat de traumatitzar una societat sencera i fer-la permeable als cants de sirenes de l’extrema dreta i, en general, del “sistema”.
La por, el desconcert col·lectius havien de servir per propiciar estats d’opinió favorables o resignats a l’enduriment de la repressió de la dissidència, a l’increment del control social. Havien de servir perquè la societat confiés la lluita contra aquell perill insidiós a les mateixes estructures que n’havien promogut o facilitat l’aparició.
Però, des de l’esquerra radical es va engegar una obstinada tasca de contrainformació que permetría provar que les bombes en trens, places, bancs, seus sindicals, aixì com el degoteig d’agressions i assassinats eren obra de grupuscles neofeixistes amb la col·laboració o inspiració dels serveis secrets de l’estat (que la premsa del capital va adjectivar amb el curiós terme de “desviats” (de què?) i amb la complicitat de sectors de la policia i l’exèrcit.
Tot i la impunitat que al llarg d’aquestes dècades ha seguit la investigació oficial d’aquells crims, un front ampli de moviments contrainformatius, antirepressius, antifeixistes va aconseguir mapejar autors (grups que tenien sovint el seu propi full de ruta i que es consideraven fins i tot com a anticapìtalistes), objectius, relacions d’una estratègia que va facilitar el trànsit cap a un model d’estat més autoritari, via legislació d’emergència (primeres lleis antiterroristes), atribució de més poders a les forces de policia, i gradual imposició d’un pensament hegemònic pel qual la violència sempre és rebutjable (millor dit: la NOSTRA violència, la dels oprimits, dels explotats, SEMPRE és rebutjable).
“Le bombe nelle piazze e sui vagoni le mettono i fascisti pagati dai padroni” va ser la veritat descoberta per la nostra tasca política col·lectiva.
2019. Portem gairebé dues dècades de presència en territori europeu d’una nova i original manifestació de la mateixa pràctica: atemptats indiscriminats, que tenen com a diana prioritària i sovint exclusiva la gent, civils. Kamikazes moguts per raons fumoses, amb un fons de religió, amb objectius més fumosos encara, escampen mort i dolor per moltes ciutats europees. El resultat és idèntic al de l’estratègia de la tensió dels anys 70: poblacions atemorides que confien la seva seguretat als aparells de control social, acceptant sense discussió o fins i tot amb alleujament retallades cada cop més importants de les seves pròpies llibertats i drets. Noves normatives i legislacions, nous dispositius de domesticació estrenyen el cercle: ens acostumen a renunciar al nostre anonimat, a ser identificats amb deure d’explicar la nostra vida a qualsevol “agent de l’autoritat”, a ser tractats com a sospitosos quan agafem un avió, un tren o quan anem a pagar el nostre òbol a Hisenda. A ser rastrejats electrònicament en cada moment del nostre dia a dia. Gravats amb càmeres, satèl·lits, drones en els nostres desplaçaments per l’espai públic. Ens acostumem a que l’enemic s’identifiqui amb una ètnia o una religió. A discursos d’odi i guerra.
Quina ha estat la resposta dels sectors i les forces anticapitalistes, antifeixistes, en fi, d’aquelles que abans s’anomenaven revolucionàries a aquest nou element justificador del gir autoritari dels nostres estats i societats?
Construir un relat en el qual les massacres de civils són la reacció d’individus agreujats (racialitzats) pel capitalisme imperialista i per la marginació social que viuen a les nostres metròpolis. Quan va bé s’hi afegeix la sospita que siguin manipulats pels serveis secrets o finançats per oligarquies del golf, però en tot cas simples instruments sense voluntat ni projecte polític.
També produir una munió de lectures sociològiques culpabilitzadores de les víctimes (“nosaltres” els occidentals – els altres, africans, asiàtics, àrabs, víctimes nombrosíssimes dels mateixos botxins, es veu que no compten -, tant s’hi fa que siguin obrers o banquers, aturades o reines), victimitzadores dels autors.
A la nostra premsa alternativa hem arribat a llegir que “ens hem d’acostumar” a aquests “fets aïllats”, que estadisticament ni tan sols són significatius, ja que és molta més la gent que – per exemple – es mor per accidents de trànsit. (Imaginem per un moment que algú fes servir aquest “argument” a propòsit dels assassinats masclistes).
Posicionaments que revelen una deriva ideològica i ètica que aplana el camí a tota mena de discursos xenòfobs i securitaris, ja que en el fons dóna per vàlid l’escenari de guerra de civilitzacions que des de l’11 de setembre de 2001 els governs i poders fàctics d’occident estan imposant al mon sencer. Un escenari que no es desmonta, sino que més aviat es reforça, atribuint el paper de bó i víctima al que ha estat declarat enemic pels nostres poderosos i que ens ha declarat enemics als qu ede poder no en tenim.
Potser no sigui irrellevant la motivació psicològica i emocional de qui mata o mor matant gent que no coneix i que no li ha fet res, però és molt més important – crec jo – entendre el moviment polític en el qual s’emmarquen, amb objectius propis i formes d’autoperpetuació – unes organitzacions que trascendeixen àmpliament les franges de fanatitzats suïcides i que es recolzen en moltes parts del mon en règims opressius, dictadures o creacions genocides com l’estat islàmic-.
És molt més important destapar connexions explícites (com per ex. entre la “nostra” monarquia i la d’Arabia Saudita) o ocultes (entre policia i imans “radicalitzadors” o entre el nostre deep state i el marroquí, ben present a Barcelona), i formes i tempos de la utilització que d’aquesta presència amenaçadora fan els nostres estats en vies de feixistització.
És molt més important engegar una tasca de contrainformació minuciosa que superi i negui la interpretació xenòfoba que atribueix a les franges totalitàries la representativitat (que elles també reivindiquen) del mon islàmic en el seu conjunt. Entendre i mesurar la pluralitat d’estratègies i prioritat d’aquest magma de forces reaccionàries.
Això ens permetria anar més enllà de la genèrica demanda de “transparència” que bona part de la societat catalana (enmig del ja habitual silenci de l’esquerra espanyola) està adreçant al govern i institucions de l’estat. I concretar les responsabilitats – que trascendeixen el simple cinisme oportunista per situar-se en espais de complicitat – de tots els actors, periodistes, jutges i polítics que recentment han reaccionat amb indignació i negatives airades a les preguntes de qui voldria aclarir el paper i objectius d’uns serveis secrets que tenien en nòmina un individu que van fer passar com a Imam (amb quin objecte?) en una tranquil·la i sense problemes població catalana, que van fer seguiment d’individus que preparaven centenars de quilos d’explosius, que van esborrar la fitxa del responsable del grup de foc abans que se sapigués que havia mort en l’explosió de la casa.
Rebutgen indignats qualsevol dubte, com si els estats del nostre entorn no haguessin mai fet cap barbaritat d’aquest tipus, com si l’estat borbònic – després de franquista – espanyol mai hagués organitzat grups terroristes i paramilitars, ni assassinats, ni atemptats de falsa bandera, ni intoxicat la opinió pública amb mentides i manipulacions escampades per periodistes pagats amb fons reservats de les clavegueres de l’estat.
I des de la pretesa d’una fe cega en les immaculades intencions i realitzacions de les policies secretes, defineixen conspiranoic (seguint la pràctica instaurada per elements com Berlusconi o Trump del “qui menteix, acusa o etiqueta primer, pega dos cops”) qui pregunta.
Defineixen, des d’un dogmatisme fanàtic, com conspiranoia allò que és expressió de pura lògica, de racionalitat cartesiana, de pura navalla d’Occam, de pur “cui prodest”: la desconfiança sanament democràtica envers unes institucions pensades i creades justament per esquivar o vorejar les regles d’un estat de dret.
En resum: han passat dos anys d’una tragèdia que alhora va ser un atemptat en plena regla contra les dinàmiques de canvi polític i social que en aquell moment estaven travessant la societat catalana. Ja és hora de deixar enrere les respostes ingènuament garantistes i frívoles de gran part de la nostra esquerra radical: des de l’exigència de processar els mossos que havien matat uns nois (demanda garantista que haurien en tot cas d’assumir associacions de defensa dels drets), a Cambrils mentre estaven apunyalant senyores, el silenciar o definir com a xenòfoba tota informació que advertís que en alguns llocs hi havia gent que considerava herois uns esclafadors de vianants. Perquè, entre d’altres, la xenofòbia també es crea així: si no busques explicacions i identifiques correctament les raons (també les subjectives, dels actors directament implicats i les seves organitzacions), si ocultes – com en aquest cas – el parentiu ètic i ideològic entre ultradreta racista i fonamentalismes totalitaris, mai tindràs la possibilitat de comprendre els entramats complexos d’interessos i forces que hi ha al darrera d’aquestes matances.
I és hora també d’afirmar amb contundència que aquesta mena de capteniment a l’aparença humanista revela l’existència d’un racisme no per subtil i disfressat, és menys perillós i repugnant: considerar que uns “moros” només poden ser víctimes (com per als altres només poden ser culpables), incapaços de tenir objectius, estratègies i projectes polítics propis, és l’altra cara del supremacisme blanc.
