El nombre de suïcidis a Itàlia ha experimentat un enorme i alarmant augment sense precedents des de l’any 2008, coincidint amb l’esclat de la crisi financera mundial. Els suïcidis s’han convertit en un crit dramàtic i de protesta contra uns mecanismes que imposen als treballadors, petits empresaris, jubilats i autònoms autèntics obstacles per continuar endavant en una Unió Europea que malda per salvar a costa del què sigui el gran capital financer.
La profunda i punyent tradició catòlica que històricament s’associa a l’estat italià ha ajudat a silenciar tots aquests casos i no ha estat fins a conèixer xifres que corroboren límits alarmants i esgarrifosos, que no s’ha obert el debat. L’església catòlica es nega a celebrar funerals de persones mortes a causa del suïcidi i això ha propiciat per una banda, que no es reconeguin aquestes morts a nivell religiós i per l’altra que des de l’estat s’intenti silenciar unes morts que els assenyalen directament.
Estadístiques obsoletes. Estadístiques silenciades
Segons les darreres estadístiques no oficials publicades, cada dia a l’estat italià mor una persona per suïcidi degut a problemes econòmics, a l’ofec provocat per la crisi o la impossibilitat de tirar endavant. Aquestes xifres posen en peu de guerra el poble italià que considera aquestes morts com un autèntic crim d’estat.
Curiosament l’Istituto Nazionale di Stadistica d’Itàlia (Iscat), en un darrer informe publicat el passat 8 d’agost, analitza les taxes de suïcidi en el període que va des de 1993 fins el 2009, ja que tal i com encapçala l’informe, no es tenen dades oficials dels anys posteriors. Curiosament també, és el període en què la crisi ha fet estralls en aquest estat sud europeu i on es coneixen a diari suïcidis i intents de suïcidi per part de la població desocupada i a causa de la crisi econòmica.
L’informe avança un seguit de premisses per interpretar les estadístiques que van des d’emfatitzar que la identificació de les raons d’una mort per suïcidi són extremadament difícils, fins a considerar que Itàlia té un dels índex més baixos de morts per suïcidis de tots els països integrants de l’OCDE. Però la sospita no recau en les interpretacions del suïcidi ni en la posició que ocupa Itàlia davant altres països de l’OCDE sinó més aviat en un intent desesperat de fer d’aquestes dades, (que recordem, no inclouen els anys 2009, 2010, 2011 ni 2012) el referent oficial de les morts per suïcidi a Itàlia.
L’estudi d’aquestes dades i el seu valor es contraposen seriosament a les poques referències que des del govern italià es tenen respecte a aquest fenomen que ja ha acabat amb la vida de més de 350 persones en el que va d’any. Va ser el passat mes d’abril, que el primer ministre italià, Mario Monti, es va referir durant una roda de premsa i per primera vegada a l’enorme cost humà que estan tenint els suïcidis entre les classes populars italianes. Val a dir que les seves paraules, destinades a exposar les xifres sobre l’economia italiana feren un gir a l’hora de comparar les morts per suïcidi dels italians amb els de la població grega que el passat mes d’abril ja comptava amb 1725 morts a conseqüència de la greu crisi del deute que afecta aquest país i que ofega la classe treballadora. Aquestes primeres paraules de Monti, degudament estudiades, es feien sentir l’endemà de la primera manifestació silenciosa que va recórrer el centre de Roma per a denunciar les morts per suïcidi que es produeixen a diari en aquest estat. Cal recordar que Mario Monti fou un dels principals assessors de l’empresa Goldman Sachs la qual va ajudar a ocultar el dèficit grec del govern de Kostas Karamanlis anys abans de la crisi.
Malgrat tot, el coneixement a través d’estadístiques no oficials que el nombre de suïcidis i temptatives de suïcidi a Itàlia ha augmentat vertiginosament durant els anys dels quals no es tenen dades, l’Istat, no ha remès cap tipus d’informació al respecte.
L’últim informe del que es té coneixement és l’anomenat “Il suicidio in Italia al tempo della crisi: caratteristiche, evoluzione e tendenza”. Actualment, i al no disposar de més dades oficials per part dels organismes de l’estat italià, s’ha recorregut a utilitzar aquest estudi com a font oficial a l’hora de conèixer l’estat d’aquestes morts que s’estan duent a terme al llarg i ample del país. Elaborat per Eures, un institut vinculat a la Unió Europea i especialitzat en recerca econòmica i social es comptabilitzen només l’any 2010 fins a 362 persones desocupades i mortes a causa del suïcidi o 357 casos l’any anterior; dades que per altra banda ja evidencien l’augment d’aquests casos en comparació amb els 270 de mitjana que es coneixien d’anys anteriors a l’esclat de la crisi. És al nord del país on el nombre de morts és més elevat coincidint amb l’històric reconeixement de zona industrial i rica del país.
El ball de xifres però va més enllà, mentre l’Iscat considera que de les 3.048 morts per suïcidi de l’any 2010 només 187 eren ocasionades per raons econòmiques, l’institut Eures ho contradiu tot afirmant que aquests morts eren 364; és a dir, un suïcidi per dia.
Evitar la mort, fer un front comú
Són moltes les entitats italianes que han anat sorgint arrel de l’augment del nombre de persones mortes a causa de la crisi. Aquestes petites entitats donen suport a persones desocupades, que han perdut la seva feina o bé que han hagut de tancar els seus petits comerços i negocis a conseqüència de la impossibilitat de continuar endavant.
Segons aquestes entitats les persones que han decidit llevar-se la vida ho han fet per diversos motius (sempre econòmics) entre els quals cal destacar: fallides de petits negocis, deutes financers i tributaris, atur i desocupació sense prestació. Algunes d’aquestes entitats assenyalen directament al primer ministre i el govern com a principals instigadors del silenci que envolta tots aquests casos els quals són qualificats per aquestes entitats com a responsables directes de les morts.
La profunda tradició catòlica de l’estat italià també ha propiciat que tots aquests casos siguin silenciats, i és per això, que des d’algunes entitats es treballa intensament per tal de perdre la por a parlar sobre el què ha passat, les seves causes i les seves conseqüències i també a no acusar i assenyalar les persones que han decidit llevar-se la vida.
Si bé és cert que les dades a analitzar respecte les morts per suïcidi han de ser rigoroses i allunyades del sensacionalisme imperant en la majoria dels mitjans de comunicació, també cal remarcar la necessitat tan de l’església com de l’estat d’amagar aquest seguit de casos, i que es veu clarament propiciada per afirmacions com les que Stefano Marchetti (director de l’estudi desenvolupat per l’Iscat que aporta dades sobre els suïcidis entre els anys 1993 i 2009) va fer en presentar-se l’estudi: “és difícil de dir avui que estadísticament hagi augmentat el nombre de suïcidis a causa de la crisi. Em temo que s’estan fent dures declaracions sense proves científiques sòlides”.
Suïcidi com a protesta
Algunes de les morts per suïcidi resten silencioses arreu del país, malgrat que els familiars propers i els coneguts coneguin de soca-rel els motius que han conduït a acabar d’aquesta manera. Moltes altres persones però, han optat per a fer del seu suïcidi un crit de protesta davant les polítiques dutes a terme pels principals agents europeus, financers i estatals.
Així és com va decidir de suïcidar-se un petit artesà de 58 anys a la ciutat de Bolonya el passat mes de març. L’home va decidir de prendre’s foc davant l’oficina d’Hisenda Pública d’aquesta ciutat tot deixant dues cartes. Una com a protesta i crit de desesperació davant la Comissió d’Impostos italiana on remarcava la injustícia que s’estava vivint arreu del país així com la seva pròpia i una altra per a la seva família.
Aquest és només un cas dels molts que s’han pogut conèixer durant els darrers dos anys en una Itàlia profundament afectada per la situació econòmica. Itàlia és el país per excel·lència dels petits comerços i negocis familiars i són ja més d’onze mil les que han hagut de veure com es tancaven les seves portes .
Els estudis i les xifres sovint deixen en segon terme les misèries més escabroses de la crisi, els danys reals provocats per aquesta, danys no només econòmics.
Giuseppe Bortolussi, secretari general d’una petita associació d’artesans, autònoms i petits empresaris ja va declarar el passat mes de maig que “per molts dels qui opten per a llevar-se la vida, el suïcidi és un gest de rebel·lia contra un sistema sord i insensible (…) és un autèntic crit d’alarma per qui ja no pot més.
### Les taxes de suïcidi: un crit d’alarma arreu d’Europa
Aquest augment alarmant dels casos de suïcidis no és exclusiu de l’estat italià, ans al contrari. La majoria d’estats que s’han vist immersos en una greu situació de crisi econòmica i on els interessos bancaris, el pagament del deute i els tributs primen per sobre la qualitat de vida de les persones treballadores han viscut un augment estrepitós en aquests casos. El cas més conegut és sense dubte el grec, on més de 1.725 persones ja han llevat les seves vides a conseqüència de problemes econòmics. Són molts els casos que es coneixen a diari d’aquests fets propiciats per la desesperació més absoluta en veure com el treball d’anys s’esfuma en un tres i no res. Aquesta és la situació amb la que han de conviure milers de persones a diari i també és la situació que s’intenta silenciar per part dels grans poders fàctics imperants per tal d’evitar evidenciar la catàstrofe que han generat les polítiques dutes a terme en interès només d’una minoria. L’estat anglès també destaca per les seves xifres de suïcidi malgrat la crisi no hagi calat tan com en altres zones d’Europa. L’estat espanyol no s’escapa tampoc d’aquesta situació. És més, actualment, el suïcidi és la primera causa de mort entre persones d’entre 35 i 50 anys. A aquesta xifra, cal sumar-hi lògicament el també increment de nombres de temptatives d’homicidi que cada dia va en augment. Les últimes dades de les que es tenen coneixement per part de l’Instituto Nacional de Estadística espanyol recullen que el passat 2010 es llevaren la vida 3.145 persones, el que suposa una escandalosa xifra de 9 persones per dia. Però filant més prim, el darrer Congrés de Psiquiatria celebrat a Bilbao fa tot just deu dies posava sobre la taula que un 32% dels suïcidis a l’estat espanyol son causat per motius econòmics, és a dir, tres per dia. Als Països Catalans, la passada setmana un home de Burjassot es llançava des del segon pis de casa seva minuts abans que la comissió judicial efectués l’ordre de desnonament. Dos dies abans, a Granada, un home es suïcidava a casa seva poques hores abans de ser desnonat. Un parell d’hores més tard, les autoritats judicials es personaren al domicili per a executar l’ordre de desnonament. El drama que representen totes i cadascuna d’aquestes morts, és només la punta d’un iceberg de problemes socials que resten en l’oblit davant la necessitat per part dels governs de primar el seu interès en correspondre a les demandes dels grans agents econòmics i financers (bancs i multinacionals), altrament anomenats mercats. Aquesta és sense dubte, la cara més cruel de la crisi.
