Tallant el pastís de l’Àrtic

[L’ACCENT 147]

Els EUA, Rússia, Canada, Dinamarca i Noruega presenten les seves reclamacions territorials davant les expectatives d’explotació de rutes comercials i recursos naturals arran del canvi climàtic. La recent celebració de l’Any Polar Internacional, que curiosament ha durat dos anys, des del 2007 fins el març d’enguany, ha posat de manifest la realitat del canvi climàtic, amb la constatació de l’accelerada fusió del gel dels casquets polars.

Els nombrosos treballs i investigacions científiques han estudiat els riscos i perill d’extinció que amenacen de forma ja immediata nombroses espècies animals, des de les més conegudes com les morses, ossos polars, o pingüins al sud, fins a una gran varietat d’espècies marines, crustacis o aus. Es tracta de totes les espècies que depenen de propietats de les aigües dels pols: del mateix gel polar, de la salinitat, temperatura o el pH, alterat pel diòxid de carboni dissolt a l’oceà, que es veuran seriosament alterades per la fusió dels casquets polars.

Expectatives econòmiques
Però l’evidència del canvi ja irreversible que produirà l’escalfament global també ha generat grans expectatives econòmiques, alhora que pot esdevenir un focus de tensió política internacional. Els motius: el famós pas del nord-oest i els recursos que amaga l’Àrtic.

El pas del nord-oest és una ruta marítima que, passant per sobre del continent americà per l’oceà Àrtic, uneix l’estret de Davis amb l’estret de Bering, connectant l’Atlàntic amb el Pacífic. El pas del nord-oest, ja va ser explorat per llegendàries expedicions de Hudson, Cook, John Franklin -l’expedició del qual acabà tràgicament amb la mort de tota la tripulació-, McClure o Rae, i finalment fou travessat per primera vegada per mar per Amudsen, el 1906, tot i que la gran quantitat de gel el feia comercialment impracticable, perillós fins i tot per als vaixells preparats per a trencar el gel. I així ha continuat des d’aleshores.

Però l’estiu de l’any 2007, per primera vegada en els darrers 30 anys, el gel que cobria parcialment aquesta ruta, es va fondre. D’aquesta manera el pas fou declarat navegable per primera vegada, el mateix va passar el 2008, fet que va disparar les perspectives d’obrir noves rutes comercials que escurcin molt el pas des del nord de l’Atlàntic al Pacífic. Amb tot, l’establiment de línies comercials no resultarà tant fàcil, ja que l’escalfament ha provocat un increment de la presència de trossos de gel de molts anys en tots els canals i estrets àrtics, uns fragments molt durs que suposen un risc massa elevat.

Combustibles fòssils
A més de les noves rutes per al futur, un altre element que condicionarà el futur de l’Àrtic són les reserves de combustibles fòssils. Segons estudis geològics nord-americans hi ha unes reserves inexplorades de prop de 90.000 milions de barrils de petroli i 1,67 bilions de metres cúbics de gas, tot i que la majoria de gas natural es trobaria a les aigües de l’Àrtic més properes a Rússia. L’escalfament i la desaparició de bona part del gel àrtic facilitarien enormement l’exploració i explotació d’aquestes reserves.

Davant de totes aquestes expectatives, els països que circumden el Pol no s’han quedat aturats. Així, l’any 2007, dos submarins russos varen submergir-se just sota el pol nord, per tocar terra a 4 quilòmetres de profunditat, prendre mostres i col·locar una càpsula de titani amb una bandera russa. Començava així una cursa freda per reclamar la seva sobirania sobre les aigües i recursos àrtics. El primer ministre canadenc féu un viatge per reclamar la sobirania d’aquell oceà, i els governants danesos es van apressar a anunciar que segons els seus propis estudis científics el Pol Nord entrava en els límits de les seves aigües territorials. Els EUA i Noruega han reclamat també que bona part de la superfície de l’Àrtic pertany a les seves aigües territorials,i tots ells s’han afanyat a enviar missions científiques o fins i tot militars a passejar per l’Àrtic.

Enmig d’aquests estats hi queden els inuits, l’única nació que realment viu als pols però que no té sobirania ni sobre el seu propi destí, repartida sobretot entre Groenlàndia, encara sota domini danès, el Canadà, i els EUA, però amb qui ningú compta alhora de repartir-se el pastís àrtic.