**
La televisió digital ha suposat un pas enrere en el percentatge de canals en català. La incògnita és si internet afavorirà o no la televisió en la llengua del país**
Deia Miquel Martí i Pol, al poema “Ara mateix”, que “cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa”. Una cosa similar és el que ha succeït amb la TDT. Ens prometien una nova manera de veure la televisió i molta més oferta de canals en català i de qualitat. Però la realitat és que al final del procés, per una combinació entre la manca de voluntat política (o millor dit, per una voluntat política molt concreta), la impossibilitat d’omplir de continguts tants canals i l’estocada de la crisi, no s’ha acabat complint cap dels prodigis anunciats.
Més oferta en castellà i menys canals locals
El que ens havien assegurat és que amb el salt a la televisió digital es posaria ordre a la disbauxa de canals locals (especialment s’eliminarien tots els que es dedicaven a programar tarot, pornografia i jocs d’atzar) i que en sortirien beneficiades les televisions amb programació pròpia, en català i de proximitat. Això havia de ser així arreu dels Països Catalans. Els plecs de condicions per accedir a una de les moltes llicències que s’obrien per a la TDT local i autonòmica traçaven aquest camí.
Però a les illes Balears i al País Valencià, la decisió d’afavorir obertament els amics del PP (que era qui governava a tots dos territoris al moment de les adjudicacions) va comportar la fi de molts canals municipals històrics que oferien la programació en la llengua del país. I a més, en el cas valencià, el que ha acabat succeint és que la majoria dels qui van obtenir les llicències no han tirat endavant una programació pròpia, sinó que estan 24 hores connectats a la cadena estatal a la que pertanyen (Libertad Digital, Veo7, Intereconomía o Vocento), i en el cas dels 13 canals locals que es va emportar el grup autonòmic Mediamed (conglomerat on destaca el “popular” José Luís Ulibarri) han acabat fent aigües empantanegats entre la corrupció i la manca de voluntat de fer una televisió local i de qualitat. Finalment, la justícia ha acabat per considerar il·legal el procés d’adjudicació de la TDT local valenciana, però per un procés de forma, no pas pels reiterats incompliments dels plecs de condicions que tots els canals han fet.
En el cas de les illes, el salt digital no va concedir cap llicència a cap de les històriques televisions locals mallorquines, que en canvi van anar a parar a mans d’empresaris amics del PP que no han tirat endavant continguts propis de manera estable ni en català. Amb l’entrada del govern de progrés es va intentar resoldre parcialment la situació dels canals municipals que havien quedat fora de joc convertint-los amb corresponsalies de la Televisió de Mallorca, però fa uns mesos el govern de Bauzà va posar fi al canal illenc, i s’ha acabat definitivament amb aquests projectes arrelats al territori.
El procés de les adjudicacions va ser millor per la llengua i per la qualitat dels continguts al Principat de Catalunya. Tot i això, la crisi ha acabat estroncant el futur per molts canals locals que sí que havien obtingut llicència, i els darrers mesos hem tingut notícia de la fi d’algunes televisions municipals o de la retallada dels seus pressupostos a xifres que en posen en seriós perill la continuïtat.
Pel que fa als canals autonòmics privats, al País Valencià i a les Illes han viscut un procés similar als locals. Pel que fa a Catalunya, quan encara hi havia el govern de Pujol, va adjudicar els 4 canals previstos al Grup Godó sense obrir concurs públic, però aquest grup empresarial només n’ha pogut tirar endavant un, que encara té una quota d’audiència molt baixa.
Un mínim del 66% de l’oferta en castellà
A tot aquest panorama s’hi suma que, pel que fa als canals d’àmbit estatal hi ha hagut una multiplicació de l’oferta. Així, el resultat final de tot plegat és que, com a mínim el 66% de canals que arriben a les llars dels Països Catalans emeten únicament en castellà. Aleshores, en els territoris més favorables (algunes comarques principatines on emeten quatre canals locals en català) hi arriba un 21% de canals íntegrament en català, mentre que, a l’altre extrem, en algunes poblacions valencianes només el 5% de canals són en la llengua del país.
Retallades i privatitzacions
Entre els canals que, d’entrada, sembla que han de garantir la presència del català a la televisió i que tenen altes quotes d’audiència s’hi han situat les televisions autonòmiques públiques. Tant els canals de Televisió de Catalunya com els de Canal 9 fan tota la seva programació en català (excepte algunes tertúlies a la televisió valenciana), mentre que IB3 encara emet la major part de continguts en la llengua del país.
Però el futur d’aquesta majoria d’oferta en català no està garantit. D’una banda, perquè el govern de Bauzà està intentant marginar el català de cada cop més àmbits, també la televisió autonòmica. D’una altra, la Generalitat Valenciana està en procés de desmantellament de Canal 9, cosa que li restarà encara més audiència de la poca que ja té actualment. I finalment, tot i que partint d’una situació molt millor i amb un atac molt més suau, el govern de Mas, juntament amb el seu soci del PP, ha obert un procés d’aprimament dels canals de TV3.
Internet és el futur?
Davant de les dificultats actuals per mantenir la presència de canals en català a la TDT, el dubte que hi ha obert és què succeirà en el futur, especialment si tenim en compte que la televisió per internet cada vegada guanyarà més pes.
El que s’ha anat dibuixant és que la tendència que s’imposarà és la televisió connectada (també en diuen Smart TV), és a dir, que des de l’aparell de televisió que la majoria de cases tenen al menjador es podran veure els canals habituals de la TDT i, a més, es podrà accedir a continguts televisius d’internet. Algunes previsions asseguren que el 2015 el 90% dels televisors venuts tindrà connexió a la xarxa i que el 70% de llars tindrà un Smart TV.
La qüestió clau serà a quina quantitat d’oferta en català podran accedir els teleespectadors a través de la televisió connectada. Per ara, l’oferta es limita als continguts de TVC, als d’algunes televisions i agrupacions de canals locals, als vídeos que elaboren alguns mitjans digitals i als que entitats i moviments socials pengen a la xarxa.
Tot i això, la massificació de la televisió connectada encara és llunyana. El Baròmetre de la Cultura i la Comunicació de Fundacc, constatava el passat mes de juliol que només el 18,8% de persones que fan servir internet a Catalunya (habitualment el 55,6% del total de la població) es descarreguen música o vídeos. I en el cas de la telefonia móbil, només el 2,2% dels usuaris fan servir els terminals per veure televisió.
El mateix poema de Martí i Pol proclama, al final, que “tot està per fer i tot és possible”. I és cert, però sobretot és possible si hi ha voluntat per part de qui té capacitat de promoure i generar continguts en català per al gran públic.
