El passat 12 de juny 2015, es va produir a la seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona la segona trobada entre el comitè de vaga dels treballadors de Movistar i els representants d’Ademi, la patronal del subsector de les instal·ladores de telefonia, algunes de les contrates més importants de Telefónica, com Cotronic i Itete. I, com a mediadora, Telefónica, qui és, de fet, l’autèntic nus gordià en la resolució del problema. Per la banda del Comitè de vaga hi havia representants dels diferents territoris de l’Estat espanyol on es desenvolupa la lluita, com Madrid, i Biscaia. En aquest herrialde basc no hi ha personal assalariat, i dels 102 treballadors – tots falsos autònoms que presten serveis per a Telefónica-, 101 estan exercint la vaga.
Al costat dels treballadors també hi eren Jaume Asens, actual tercer tinent d’alcalde de Barcelona, i Maria José Lecha, regidora de la CUP-Capgirem Barcelona. Aquests dos respresentants de la corporació municipal van recordar a la patronal que, en cas de no arribar a acords substancials amb els treballadors, aplicarien «El Compromís de les Escales». Aquest comportaria la rescissió per part dels ajuntaments signants dels contractes amb Telefónica.
La dinàmica de la reunió ja es va anticipar com clarament infructuosa. D’entrada perquè l’empresa havia imputat una denúncia contra un dels portaveus del comitè de vaga, Aitzol Ruiz de Azúa per l’ocupació de la botiga de Movistar. A això cal afegir-hi, a més, que l’única pretensió del representant d’Ademi a la reunió era vendre les bondats de l’acord assolit amb CCOO i UGT el passat de 5 de maig, acord que en absolut resolia els problemes de precarietat del sector. Un representant dels treballadors va mostrar l’oposició a l’acord entre sindicats oficials i patronal en aquests termes: «Heu arribat a un acord amb qui durant vint anys no ha fotut un pal a l’aigua, i per tant no té ni idea de què va el sector».
Dins de la reunió, establir un fil conductor de diàleg va resultar del tot impossible, atès que de la banda empresarial s’exposaven posicions que no responien a la veritat, negant que hi haguessin situacions irregulars al subsector de la telefonia, cosa que literalment va enfurismar a la banda dels treballadors que entenien que els estaven prenent el pèl. D’altra banda, paradoxalment, el que s’oferia com a element per acontentar-los era merament el compromís d’acomplir amb la legalitat en un interval temporal absolutament indeterminat.
Finalment, després d’un recés, Telefónica es va adonar que no aconseguiria doblegar la voluntat del comitè de vaga mitjançant la burda interposició de les seves pròpies “contractes”. Telefónica es va aixecar de la taula, i amb ella, Adema i la resta de representants de les “contractes”. Abans, fins i tot, Telefónica va renyar-los i humiliar-los davant dels representants dels treballadors expulsant-se la responsabilitat de la precarietat. Els va culpar dels problemes del sector, amenaçant-los que de les deu “contractes” actualment vinculades, una deixaria de treballar amb Telefónica.
En una assemblea posterior, realitzada al Casal Tres Voltes Rebel de Nou Barris, els i les vaguistes van decidir continuar amb la vaga i la lluita, “amb dignitat i alegria”.
