En el 95è aniversari de la revolució de Pasqua de 1916 arreu d’Irlanda s’han realitzat nombrosos actes polítics de reivindicació del llegat de l’insurreccionalisme republicà. Al nord d’Irlanda, les commemoracions de la insurrecció de Pasqua han fet emergir, amb força, les tensions que el procés engegat amb l’acord de divendres sant ha anat generant entre diversos sectors del republicanisme i de la societat nord-irlandesa. En aquest sentit, tot un seguit d’esdeveniments recents han fet més visibles algunes de les contradiccions centrals del procés de pau.
La mort d’un irlandès catòlic membre de la PSNI a mans dels grups republicans armats, els atacs de baixa intensitat dels unionistes contra la població irlandesa, la pròxima visita de la monarca britànica a Irlanda i la cada cop més estesa percepció que l’acord de divendres sant només ha suposat “promeses incomplertes” i no pas l’inici de la fi de l’ocupació britànica ni la creació d’una “Irlanda d’iguals”, com el Sinn Fein havia previst, semblen donar un nou relleu a les organitzacions republicanes que continuen apostant per la confrontació armada. Entre aquestes, l’IRA autèntic (RIRA) i un grup d’ex membres també de l’antic IRA provisional, que s’han atribuït els atacs a diversos membres de la PSNI, entre aquests la mort del policia irlandès catòlic a Omagh, han estat les que han assolit un major protagonisme i les que han causat més preocupació al Sinn Feinn, enmig de les eleccions locals i autonòmiques del 5 de maig.
L’IRA autèntic, amb una capacitat militar gens menyspreable, ha fet un pas simbòlic, però important, que ha neguitejat força al Sinn Feinn: ha aparegut públicament exposant els seus plantejaments al conjunt del poble d’Irlanda i aconseguint un important efecte propagandístic. En l’acte polític organitzat pel Moviment de la Sobirania dels 32 Comtats a Derry, l’IRA autèntic va denunciar la manca de ruptura en la reforma de la policia d’ocupació nord-irlandesa, va fer una crida a la mobilització contra la visita de la reina d’Anglaterra, van assenyalar com a objectiu a la banca britànica i va refermar la seua voluntat de continuar amb l’activitat armada, desmentint els suposats rumors de negociació amb el govern britànic i el govern de Dublín alimentats, entre altres, pel mateix Martin McGuinness.
Per una altra part, l’aparició d’un grup format per antics membres de l’IRA provisional, que s’ha atribuït bona part de les accions armades més importants dels darrers mesos, ha causat cert desconcert dins el món del republicanisme. Gerry Adams i la direcció del Sinn Fein, de manera prou taxativa, han considerat aquesta organització com a “estranya” i han demanat a la població que qualsevol informació sobre aquesta sigui tramesa a la PSNI i a la Garda. Les declaracions de la direcció del Sinn Fein sobretot mostren la preocupació davant un qüestionament, minoritari, però cada cop més explícit dels acords de divendres sant. La contundència de les declaracions d’Adams sobretot es deuen a que aquest “nou IRA” estaria integrat per tot un seguit de sectors que, com ells mateixos han expressat, “havien donat una oportunitat a la via pacífica cap a la independència i l’alliberament nacional” però que davant la frustració reiterada de les expectatives han decidit “portat la nostra lluita a avenços clars a través de les operacions militars”. Si a la frustració de les expectatives generades per l’acord de divendres sant el 1998, i amb posterioritat el de Saint Andrews i Hillsborough, hi afegim la concreció de la crisi capitalista al nord d’Irlanda podrem explicar el perquè el qüestionament de l’aposta estratègica de la majoria del moviment republicà sembla, i potser només ho sembla, guanyar terreny.
