Terrorisme
Els polítics i periodistes catalans han eixit en la defensa de cinc bombers implicats, sense voler-ho, en un patètic affaire de lluita antiterrorista. Polítics i periodistes han acudit al seu socors, tot explicant que la seua aparició en els informatius de mig món era una errada. I de sobte hem sabut que, en la lluita antiterrorista, no totes les informacions policials són certes ni totes les actuacions polítiques són sinceres. Per netejar l’honor de cinc bombers els mitjans de comunicació i els polítics catalans ens han explicat que Sarkozy exigia efectisme mediàtic per poder remuntar els pronòstics adversos d’unes eleccions que ara ja sabem que ha perdut. És a dir, va utilitzar políticament el dolor per la mort del gendarme i també el discurs de la por de l’amenaça terrorista per satisfer uns interessos partidistes, quan no personals. Els mitjans i els polítics catalans s’han afanyat en afegir que això només passa a l’Estat francès. I nosaltres hem de suposar que la relativa inexperiència de l’Estat francès en aquests assumptes n’ha sigut la causa principal.
Però, precisament, en relació als mateixos esdeveniments, una agència de notícies espanyola difonia la imatge d’un jove basc que tenia la mala sort de compartir el nom i els cognoms amb el suposat membre d’ETA detingut a l’Estat francès. En aquest cas, no hi ha hagut reacció equiparable, ni escàndol públic. Alguna referència, això sí, en algun mitjà i assumpte “zanjat”! Potser, en tractar-se d’un basc, l’equivocació és menys rellevant, perquè tots sabem que tot basc és susceptible de ser membre d’ETA.
Tanmateix, a casa nostra hem viscut fets semblants. Hi ha hagut nombrosos casos de catalans vinculats -extrajudicialment- a l’organització armada ETA o al “terrorisme islàmic”, bé per filtracions policials, bé per incompetència periodística. En la majoria d’ells, es tractava de catalans implicats en els moviments socials i en l’independentisme o d’immigrants recentment establerts al nostre país, i, per bé que en ocasions s’ha guanyat la batalla judicial, mai no s’ha pogut fer res en l’àmbit mediàtic i polític: la seua innocència poques vegades ha estat restablerta en els mateixos termes en què s’havia qüestionat.
Podríem pensar que si a casa nostra l’honor del cos de bombers s’haguera posat en dubte com ha ocorregut a l’Estat francés, la reacció dels polítics i mitjans catalans haguera sigut semblant a la que hem vist en aquests dies. Potser, sí; al cap i la fi no es tracta d’un col·lectiu d’immigrants sense papers que no té manera de defensar-se ni de desempolsar-se de la culpabilitat inherent al seu origen llunyà; ni tampoc d’un marginal grup antisistema, al que pertanyen catalans de naixement però no els de seny. Però també podem pensar també que la complicitat entre polítics, mitjans i l’anomenada “lluita antiterrorista” és tan estreta que no hi ha lloc per al qüestionament dels mitjans que s’empren.
Poca cosa s’ha dit, per exemple, d’un altre escàndol ocorregut més enllà dels Pirineus: la desaparició de Jon Anza. En aquesta ocasió hi ha policies espanyols implicats i, per tant, tots els detalls macabres que envolten l’aparició del cos al dipòsit de cadàvers de Tolosa de Llenguadoc no han generat polèmica entre els mitjans que se n’han fet ressò. Rubalcaba ha anat més enllà i ha demandat membres de l’esquerra abertzale per les acusacions de tortura i assassinat, i els mitjans catalans s’ho han mirat des de la distància, conscients que la complicitat periodística és fonamental en aquesta “lluita antiterrorista”.
La pinya que fan els mitjans, els polítics i els aparells estatals és una de les peces angulars del “pacte antiterrorista”. Les acusacions, fonamentades o no, les omissions i les manipulacions són necessàries per combatre la dissidència política. De ben segur que des del Ministeri de l’Interior es confia en la seua eficàcia; però pel que hem vist aquests dies, qualsevol de nosaltres podem ser-ne les víctimes.
