Margaret Thatcher ha mort i ho ha fet al llit com tal conegut dictador. Establir paral·lelismes pot ser una manera de mirar els esdeveniments. Quan Franco morí hi hagué qui deia que el règim agonitzava. El cert però és que el règim de Franco, en un exercici de transmutació, havia iniciat ja amb l’entrada dels tecnòcrates als anys 60 la realitat política que s’ha viscut a l’Estat espanyol també després d’aquella pseudo-transició. El franquisme ja era el de menys, l’important era l’economia i la unitat d’una pàtria anomenada Espanya i és precisament aquesta comprensió econòmica i nacional d’aquells pioners el que constitueix la realitat ideològica de la política contemporània de l’Estat espanyol. Amb Franco no morí res, tot romangué igual. És des d’aquesta perspectiva que hauríem de mirar la mort de qui portà de nou al terreny polític els plantejaments ideològics del lliure mercat que ens regala Adam Smith. Significarà quelcom la mort de Thatcher?
Durant tres mandats que s’estengueren des de 1979 fins al 1990 Margaret Thatcher fou qui inicià el desplegament de les receptes que avui impacten sense embelliment possible contra les classes populars. Les conquestes socials que s’aconseguiren durant el regnat d’or de l’Estat del benestar s’esvaïren una rere altra davant el seu “No hi ha alternativa”. Curiós que a dia d’avui aquest sigui el discurs oficial de la realpolitik. Els seus plantejaments, anant de la mà a l’altra banda de l’Atlàntic amb Ronald Reagan, foren la recepta que s’aplicà per a sortir de la crisi econòmica dels anys 70 i, dit sigui de pas, la causa del que ens ha portat a la crisi actual. Cal recordar i fer recordar el seu llegat. Sí, ella transformà la política, i de quina manera. El seu “capitalisme popular” fou l’eufemisme emprat per a aplicar retallades en els serveis públics, disminuir el parc d’habitatge públic de lloguer social, tancar hospitals, disparar l’atur juvenil fins a cotes mai vistes, atacar als drets sindicals, desindustrialitzar àmplies zones de les illes i un llarg etcètera de mesures antisocials. És potser per això que arribà a declarar que no existia tal cosa que fos la societat. L’onada de privatitzacions que protagonitzà exemplificada en la seva lluita contra els miners que aguantaren estoicament un any de vaga davant la traïció dels líders sindicals el 1985 és per molts el més clar exponent de la sort que regnà contra qualsevol dissentiment. Desprès de Thatcher, el moviment sindical als territoris sota el domini de Westminster caigué en la desfeta. Si els miners no podien ningú podia. Però el seu llegat no es limita en exclusiva als afers socioeconòmics, la Baronessa Thatcher tingué mà de ferro també contra les lluites d’alliberament nacional. El 1972 era membre del govern durant el Bloody Sunday que deixà 30 morts als carrers de Derry durant una manifestació pels drets civils d’Irlanda del Nord. Uns anys més tard, ja com a Primera Ministra, l’incompliment dels acords presos davant la vaga de fam dels presoners polítics nordirlandesos comportà la mort de 10 d’ells l’estiu de 1981. Si, Bobby Sands entre ells. De fet, en el pla internacional, tot i que normalment se l’associem a l’espectacularització de la Guerra de les Malvines com a rerefons d’exaltació patriòtica, tal i com el govern d’Aznar reproduí en versió espanyola anys més tard amb la illa de Perejil, hauríem no obstant de deixar un lloc privilegiat a la capdavantera que agafà en la defensa de l’Apartheid a Sud-Àfrica titllant a Mandela de terrorista o quan afirmà que fou Pinochet qui portà la democràcia a Xile. Ella, no ho dubtem, serà recordada com una de les grans lluitadores per la llibertat i la democràcia.
Afortunadament tot té un límit i el seu fou la Poll Tax, un impost directe que com a tal pretenia gravar no en funció de la renda sinó que era fixe per a tothom, sense distincions, la seva traducció particular del concepte d’igualtat. No obstant, el moviment que es bastí en contra mostrà que l’alternativa existia. Davant la pèrdua de popularitat dels tories, aquests decidiren apartar-la a ella i a la seva Poll Tax i aconseguiren romandre en el poder fins el 1997, any en què els substituïren uns laboristes cada vegada més tories amb Tony Blair al capdavant. I és que l’herència de Thatcher ha estat ben viva des de que aparegué en escena. Com a curiositat, quan els laboristes Tony Blair i Gordon Brown foren nomenats Primers Ministres, la dona de ferro va ser en ambdós casos la primera persona que es convida al número 10 de Downing Street. Avui, els principis de les seves polítiques són els mateixos que guien el govern de coalició encapçalat per David Cameron.
Per les xarxes socials han corregut com la pólvora les convocatòries per a festejar la mort de la que fou durant onze llargs anys la Primera Ministra britànica. La pregunta necessària és però si aquestes no haurien de traduir-se en la celebració de la mort del neoliberalisme. La mort d’una vella decrepita només pot tenir sentit si del que es tracta és de festejar la mort de la recepta política del gran capital que ens ha portat on som ara. I és en aquest terreny on hauria de prendre simbolisme la mort de Margaret Thatcher. La seva mort com a mort del neoliberalisme. Això és en el que hauria de convertir-se la seva mort, la mort del veritable mite que governa la misèria de les nostres vides i substituir-lo per l’esperança del socialisme. És a les nostres que Thatcher mori.
