The Redskins, pop i soul a cop de falç i martell

Hi ha bandes que no els fa falta tindre una extensa discografia per deixar una bona empremta al món de la música. Curiosament malgrat disposar de unes poques referències de gran qualitat, moltes vegades aquestes bandes queden relegades a ocupar un espai en les prestatgeries dels més incondicionals, dels col·leccionistes. O bé passen de forma injusta a l’oblit, aquests podrien ser un dels casos de The Redskins, una banda amb uns quants singles i només un LP d’estudi editat, una curta carrera musical, però amb una qualitat musical i sobre tot unes lletres esmolades, directes que potser no han els han fet justícia dins l’ampli espectre musical.

Però qui van ser els Redskins? els “Pells rojes” van ser un trio de York (Anglaterra) encapçalat per Chris Dean (vocalista i guitarra), Nick King (bateria) i Martin Hewes (baix). Hewes també acostumava a signar amb els sobrenoms de Martin Militant i Martin Leon (suposem que per Leon Trotski). Allò cert és que malgrat tindre una aparença de skinheads setanters, es a dir influenciats pel punk o l’ska revivalista del segell Two Tone, la banda practicava un so més proper a bandes de l’escena mod revivalista, desenvolupant pop influenciat per clàssics de soul, rhythm and blues o fins i tot rockabilly, en l’ona dels Clash de «Sandinista», els Jam de «All mod cons» o Dexy’s Midnight Runners. En referència a les lletres els Redskins ho tenien clar, un discurs socialista i un compromís ferm amb les causes característiques del grups d’esquerres. Nogensmenys, Dean i Hewes eren membres del Partit Socialista dels Treballadors (SWP), la força més poderosa en la política britànica d’extrema esquerra per aquells temps del Tatcherisme. Els seus concerts sempre tenien un motiu o causa per defensar, ja fos en suport de les vagues dels miners davant el desmantellament del Welfare State, l’Anti-nazi League, contra el racisme, rebutjant l’apartheid, o en contra del retalls constants als drets bàsics dels ciutadans per part del govern de Margaret Tatcher etc. El seu primer single va ser anomenat «Lev Bronstein», ni més ni menys, que el veritable nom de Trotski. 

The Redskins van nàixer a la ciutat anglesa de York l’any 1982, sorgits de les cendres d’una altra banda No Swastikas, de la que Chris Dean (vocalista i guitarra) i Nick King (batería) formaven part. Amb el temps, i ja establits a Londres, se’ls va afegir Martin Hewes com a baixista i corista. Un bon so, imatge impactant, actitud i compromís, eren les característiques principals del grup, així es com podríem definir la banda de Dean. Tot això els va portar certa fama, juntament amb el fet que Dean havia fet algun treball per la revista NME, a més de militar junt a Martin al Socialist Workers Party, com hem comentat abans.

Van començar la seva carrera amb bon peu de fet, el mateix Paul Weller (The Jam, Style Council) va posar l’ull en ells, amb la intenció de que editaren els seus dos primers treballs sota l’etiqueta Respond. Finalment, però, Dean i companyia van optar pel segell independent CNT on van editar («Lev Bronstein» / «Peasant Army», 1982) i («Lean On Me» / «Unionize»,1983) aquest últim tema versionejat per la banda basca Negu Gorriak al seu disc de versions «Salam Agur» l’any 96 sota el nom «Sindikatua». No seria aquesta l’única versió que faria una banda basca amb els germans Muguruza al front, ja que anys enrere, aquests havia fet una versió del tema «It can be done» sota el nom «Etxerat» amb Kortatu.

Aquest dos treballs junt a «Keep On Keepin ‘On!» editat ja en el segell Decca l’any 84 aconseguien clavar-los entre els 50 millors treballs a les llistes d’èxits britàniques. Com definia un dels seus fans «Els Redskins, s’havien convertit en la primera banda en portar el socialisme revolucionari a la pista de ball». Això tenia un preu, i és que davant la seva popularitat, l’extrema dreta es deixava caure als seus concerts on hi havien tot tipus d’enfrontaments no sols amb els seguidors, ja que, moltes vegades es veien involucrats fins i tot, els mateixos membres de la banda, creant-se un clima de violència cada vegada més insuportable.

Van jugar un paper decisiu en la inspiració del moviment Redskin, és a dir per aquells skinheads d’extrema esquerra que prenien força als carrers de tota Anglaterra, com a resposta a la politització del moviment skinhead per part de l’extrema dreta. Les seves lletres sobre la classe obrera, i el carisma del front man Chris Dean, els convertien en banda de culte per a la joventut genuïnament proletària.

El seu breu pas per el panorama musical anglès va coincidir amb la vaga de 1984-1985 protagonitzades pels miners, convertint-los en certa manera en banda sonora del moviment, fins al punt de lliurar el micròfon als miners per donar un discurs al seus shows en més d’una ocasió. Mentrestant, el grup continuava enregistrant temes a estudi, musicant el seu discurs socialista i editant singles amb el segell Decca, com ara «Bring It Down (This Insane Thing)», i «Kick Over The Statues» / «Young & Proud (Anthem Of Mistake)», que veien la llum l’any 1985, aquest últim amb la signatura d’Abstract Records.

El seu compromís era tan fort amb les protestes mineres que, en suport a la vaga, van editar l’EP instrumetal «Wake up!», oferint als miners tots els beneficis, sense el coneixement o consentiment de la seva companyia discogràfica. Això els va provocar un greu problema amb l’etiqueta, el mateix Dean va assegurar-se que els diners recaptats en el projecte anaren destinats a aquesta causa.

Poques bandes han estat tant en el punt de mira de la crítica i abús com els Redskins. Els seus oponents no van venir només des de la dreta, però, també la mateixa esquerra moderada com el Partit Laborista.

Durant l’any 86 editen dos treballs més en format 7” «The Power Is Yours» / «Ninety Nine And A Half (Won’t Do)», «It Can Be Done» / «K.O!K.O!», un 10” «The Power Is Yours», i el seu únic treball de llarga durada i obra més representativa «Neither Washington Nor Moscow», un àlbum fantàstic on la banda clava dins la coctelera musical: pop, soul, rnr i rockabilly, resultant un treball realment extraordinari.

Però malauradament, la banda va patir una sèrie d’agreujaments que va anar desmoralitzant els seus membres, i desgastant el conjunt d’una banda implicada en moltes causes, algunes potser inclús amb les que es van sentir un tant decebuts. Llavors es quan ens podem plantejar la pregunta, què va passar amb els Redskins? que va ser d’aquells dies de convicció socialista? com els va anar amb els canvis de temps? Doncs, les coses no els hi van anar bé del tot . Després que «Bring It Down» (Decca 1985) es va col·locar al Top 40, el single «The power is yours» va aconseguir el lloc 59. Llavors, es quan arriba l’estancament i els seus treballs descendeixen als llocs més baixos del Chart, això significa una pèrdua de popularitat. En una entrevista de 1986, Dean feia unes declaracions en les quals sonava un tant desmoralitzat:

«Hem tingut una mica d’una crisi després de la vaga dels miners veient com les audiències queien. Hi va haver problemes amb l’etiqueta la promoció i així successivament. En gran part per la fi de la vaga. Durant l’any i mig que va durar la vaga mai vaig pensar el que estàvem fent. I ara tot és diferent… Ara som una banda de pop i tenim unes limitacions, hem parlat amb el Socialist Worker i les contradiccions s’estan tornant cada vegada més agudes. Bé, pot arribar a un punt en què hi renunciem».

«La gent tenia una idea romàntica que la música pot canviar el món i tot tipus d’idees absurdes i ridícules, com que la música en si mateixa és tan poderosa, però no ho és. És increïblement sagnant feble. És només forta quan es vincula a la lluita política com durant la vaga minera, aquí és quan realment comença a significar qualsevol cosa…».

En poques paraules, Dean es referia al fet que s’havien convertit més en una banda de pop-rock centrada en la música, i estaven deixant de banda el compromís i el contingut polític, que possiblement era el motiu principal de la seva existència.

La cosa era que el Socialist Worker havia volgut fer dels Redskins un instrument més de propaganda, el que feia cada vegada més difícil la relació entre la banda i el partit Troskista. Això sumat a la davallada de seguidors, arran la finalització de la vaga del miners, i la violència constant al seus concerts amb elements de l’extrema dreta, la banda es trobava en un punt més proper a la desaparició que no pas a intentar traure material nou.

La banda va dir adeu l’any 87, Dean va arribar a la següent conclusió: «Es va fer cada vegada més difícil ser membre del Partit Socialista dels Treballadors (SWP) i els Redskins. El grup estava fora de temps, fora de data i fora de sintonia amb la realitat política de la Gran Bretanya en 1986». La banda va fer una última gira per Europa, tocant en un festival a Bèlgica, un concert a Munic i cinc concerts a Itàlia, dos d’ells en els festivals organitzats pel diari comunista L’Unità. Després es van separar, deixant enrere un deute de 136.000 £ i la seva fantasia incomplerta de revolució.

Després que els Redskins es van dividir, Chris Dean va formar una nova banda amb el nom de P-Mod. No se’n sap molt sobre P-Mod, però sí que van gravar algunes demos d’estudi. Després de P-Mod Chris es va traslladar a França. Martin Hewes es va integrar a la banda de Raj & The Magitones qui publicà un single nomenat «It’s A Funny Old World». Paul Hookham es va unir al grup de folk elèctric Barely Works.

L’any 2005 es va editar un àlbum tribut a la banda sota el segell Red Star Records, amb disset temes aportat per bandes de diversos països com a Itàlia, Euskal Herria, Estats Units i Anglaterra.

+ Info: les-allnighter.blogspot.com