Quan, a finals de gener, la República Popular de la Xina decretà el confinament de Wuhan per contenir la propagació de la COVID-19, ningú no podia imaginar la dimensió que adquiriria la pandèmia; o, millor dit, ningú a l’Occident arrogant i altiu pensava que allò seria alguna cosa més que un problema intern d’un país considerat opac i endarrerit.
Vist en perspectiva, ara que ja estem encarrilant l’última part del 2020, potser ens semblen fets relativament insignificants, però no està de més recordar com se succeïren a casa nostra: el 12 de febrer es va cancel·lar el Mobile World Congres a Barcelona en contra del criteri de la patronal, de les autoritats i de l’opinió pública en general; un mes després, quan es va suspendre les Falles, encara hi havia hostalers i representants del lobby festivo-turístic que en criticaven la decisió. Mentrestant, Palma continuava rebent creuers, inclosos algun d’Itàlia, malgrat que aquesta ja estava plenament immersa en l’emergència sanitària; i l’espectacle del futbol exigia, per descomptat, poder omplir estadis. La roda del sistema semblava que no es podia aturar. Però calgué fer-ho: el 14 de març es va decretar l’estat d’alarma pel Govern de Madrid, que estigué vigent fins al 21 de juny. L’endemà, la Catalunya Nord encara celebrava la primera volta de les eleccions municipals, tot just abans que, el dia 16, Emmanuel Macron decretara l’«aturada nacional». Tot plegat una prova fefaent que, a banda i banda de l’Albera, la classe política no és gaire diferent.
El resultat d’aquesta primera etapa de la pandèmia als Països Catalans ha sigut de milers de morts, d’un sistema públic de salut saturat i al límit de l’ensorrament, d’un confinament regit per criteris més polítics i econòmics, que científics i socials, de milers d’ERTO i de nous aturats i aturades, d’un creixement exponencial de la pobresa extrema, d’una militarització dels nostres pobles i barris, i d’una extrema dreta i d’una policia desbocada gaudint d’una impunitat cada cop més gran.
En arribar l’estiu, tot van ser presses per recuperar una «nova normalitat», que a la pràctica era intentar que el turisme omplira els diferents forats econòmics que havia deixat l’estat d’alarma i les mesures de confinament. De nou, els interessos de la patronal es van avantposar als de la població. I, fruit d’aquest egoisme, ara encarem la tardor i l’hivern plens d’incerteses.
El que és innegable és que la crisi de la COVID-19 ha posat sobre la taula algunes de les vergonyes d’aquesta democràcia que ens han intentat vendre com «el millor dels sistemes possibles»: els anys de retallades i privatitzacions han impedit atendre les necessitats sanitàries de la població; les mesures de recentralització a l’Estat espanyol han evidenciat la ficció d’allò de les autonomies; el model econòmic basat en els serveis i deslocalització industrial ha generat una dependència del turisme i de la producció internacional que ha impedit donar una resposta més eficaç a la pandèmia, alhora que, segurament, n’agreujarà les conseqüències sobre una economia ja molt malmesa. Però, tanmateix, les misèries del sistema no eren pas ocultes abans de l’arribada de la COVID-19: moltes persones i entitats ja les estaven denunciat des de feia anys. La democràcia burgesa ja és això, i cap govern suposadament progressista pot salvar més que les engrunes de l’anomenat Estat del benestar, si és que aquest algun cop ha existit.
En tot cas, allò que potser ha sigut més sorprenent de descobrir és la docilitat amb què la societat ha acceptat algunes de les mesures més irracionals, antisocials i acientífiques. S’ha evidenciat, d’alguna manera, la feblesa del teixit social existent arreu dels Països Catalans, malgrat les nombroses iniciatives que hem vist néixer als nostres pobles i barris. Les classes populars ens hem vist indefenses davant d’un aparell estatal que no ha actuat amb transparència, ni ha respectat els nostres drets, ni s’ha preocupat, en última instància, per les nostres vides. Les «forces vives» han cridat, pressionat i dictat; el poble, en la majoria dels casos, hem callat i acatat. O és açò només una percepció? Siga com siga, ens obliga a una necessària reflexió.
Durant els dies més durs del confinament, L’Accent vam elaborar un xicotet dossier amb entrevistes a persones de diversos àmbits i d’arreu del territori per abordar diversos aspectes, tant de la pandèmia com del món que ens en deixa. Però pensem que cal anar més enllà. Cal aprofundir i estendre aquestes reflexions perquè puguen ser compartides i útils per a la nostra classe, i per al nostre poble. És per això que hem preparat un número especial en paper, que ara teniu a les vostres mans.
Les crisis periòdiques del capitalisme són escletxes que poden possibilitar l’alternativa al mateix, i els mitjans de comunicació del capital, juguen un paper fonamental per acabar amb aquestes escletxes i continuar apuntalant el sistema al que es deuen. Fent possible, tal i com deia Malcolm X, que els oprimits acaben estimant els opressors. És, precisament, en moments com aquest, de crisi sanitària i econòmica, en què mitjans no adscrits al poder establert, com L’Accent, poden jugar un bon paper i contribuir a obrir escletxes i acabar amb els discursos encobridors i sustentadors del sistema.
Per a molts dels lectors, aquest serà el primer número de L’Accent que puguen llegir fora de la pantalla. Han passat sis anys des que, el gener de 2014, va eixir al carrer l’últim número regular en paper de L’Accent. I encara ens enorgulleix pensar que havien transcorregut onze anys i dos-cents seixanta-quatre números d’ençà que, l’any 2002, aparegueren els dos primers especials tot coincidint amb les diades de l’Onze de Setembre i del Nou d’Octubre.
Les nostres pàgines impreses foren –i ho continuen sent– testimoni d’esdeveniments tan destacats com les mobilitzacions contra la guerra, les successives treves de l’organització armada ETA, l’expansió dels processos bolivarians i un llarg etcètera. A casa nostra, L’Accent en paper havia acompanyat el reviscolament i la renovació de l’esquerra independentista i dels moviments populars anticapitalistes. Vam poder recollir i difondre la Campanya 300 anys, la Primavera Valenciana; vam fer cobertura de les vagues generals, de les primeres consultes populars o de la ràtzia repressiva per la crema de les fotos dels borbons.
Sis anys i una pandèmia –encara vigent– després, sembla que el cicle s’haja invertit: ni a casa nostra, ni en l’àmbit internacional s’han materialitzat els projectes i les esperances que ens havien empés anys enrere. La tercera dècada del segle XXI s’ha inaugurat amb una ofensiva internacional dels sectors més reaccionaris del capital, amb cops d’estat més o menys encoberts, amb retallades generalitzades de drets, amb repressió i persecució política… però també amb moltes mostres de la vitalitat i la força de la gent; amb les ganes d’eixir al carrer per a lluitar un món millor, de salvar-nos i de salvar el planeta d’un capitalisme cada cop més salvatge i descarnat. L’Accent vol tornar a ser útil en aquest nou repte que se’ns planteja i, per això, torna al carrer, perquè és on està la gent, la lluita i el futur… som-hi, doncs: tornem als carrers!
