“Un cotxe de policia crema al centre de Barcelona a plena llum del dia. Hi ha carreres, cops, trencadissa d’aparadors, actuació de forces de l’ordre. És la darrera imatge pública de grups catalogats sota l’ambigua vitola d”antisistema” (Alicia Rodríguez de Paz, La Vanguardia, 4 d’octubre). Així acompleix La Vanguardia l’apoteosi de la circularitat periodística. Primer s’inventen el nom d’antisistema per definir el que tota la vida s’ha anomenat comunistes, independentistes, anarquistes o simplement treballadors emprenyats que fan vaga. I després diuen que són grups “catalogats sota l’ambigua vítola d’antisistema”. I els han catalogat ells mateixos. Amb la voluntat evident de desfigurarne la identitat o ocultar els seus (els nostres) objectius polítics. Per això diu paternalment el titular d’aquest mateix article “els joves d’ara, els millor preparats, pateixen un ‘bloqueig d’oportunitats’”. El fet que aquests individus són joves és una afirmació que es dóna per òbvia i té la funció de reduir aquest abstracte moviment antisistema a un fenomen entre hormonal i sociològic. Sobretot, no polític. “Està esperonat per la crisi o és un avis de desafecció per part de determinats col·lectius, en la seva majoria joves?”. Realment sembla que estigui parlant de la plaga de la llagosta o de l’escalfament global. La idea que hi hagi una gent que lluita contra el capitalisme i prou, i que a més no són tots els mateixos i tenen propostes diferents ni es planteja com a possibilitat. Fer la feina que ha de fer un periodista, saber qui fa què i a on, tampoc entra en el camp de les coses possibles. Per compensar existeixen uns elements anomenats experts. En aquest cas li toca el torn a Jordi Mir, que treballa amb en Fernández Buey en un centre d’estudis de la UPF. Es mostra compassiu i recorda -petit detall liberal cortesia de La Vanguardia– que alguns lluiten per una societat millor i tot això. Però troba que “a aquest tipus d’alderulls sempre s’hi suma gent que tan sols busca ‘armar la gorda’”. I jo no li ho discutiré, car no treballo a la UPF, però m’agradaria saber com ho sap això. Hi va? Travessa containers per obtenir una informació d’incalculable valor científic? O ho mira de prop mentre pren notes tot esquivant sàviament -treballa a la UPF- ampolles de vidre i cops de porra?
En qualsevol cas el que cal destacar és que mai no se’ls acudeix preguntar-li a algun exemplar de la subraça dels antisitema quins motius el porten allà. I això té molt de sentit. Què en farien dels experts si decidissin informar-se de coses que, d’altra banda, són força públiques? Però aconseguir no parlar del projecte dels anomenats antisistema ni donar-los mai la veu és, de fet, l’element determinant en aquest gènere literari de la intoxicació que són els articles sobre els antisitema. Uns éssers que “estan experimentant, jugant a fer front a l’autoritat, que és el que correspon a aquesta edat”. Ja diuen que “qui de jove no és comunista no té cor i qui de gran és comunista no té cervell”. I per si no havia quedat clar per tothom, Fouce, dit així, pel cognom i prou, per què buscar el nom de pila de les fonts també excedeix els límits del que es pot demanar a segons quins periodistes, que treballa a la Universidad Carlos III, opina que tot plegat “té poc a veure amb la militància política o sindical, sinó que té a veure més amb allò social”. Això ho veu des de Madrid, que té mèrit. I encara afegeix que “abans tenies una formació ideològica forta i alguns decidien actuar; avui el primer que fas és passar a l’acció i després es tracta d’estructurar el pensament”. Es veu que en Fouce, que és un expert, ha mesurat, sobre una mostra representativa, espero, el grau de formació dels militants d’ara. I el dels d’abans -de l’època d’en Fouce, que no sé quina és-. I aquí va la traca: “Tot és més líquid i se’ns escapa”. O sigui, que no tenen ni idea del que estan parlant, cosa que ja era evident, i encara ho emmascaren amb xerrameca postmoderna sobre coses líquides. Tot per no parlar de política.