Ramon Usall (1977) va ser l’indiscutible triomfador dels Premis literaris de Lleida de l’any passat, guanyant-ne dos. Un, el Premi Lleida, se’l va endur per un projecte de novel·la negra, camp en que ja ha fet altres incursions, algunes publicades per aquest periòdic. L’altre, el Premi Josep Vallverdú d’Assaig se’l va endur per l’obra “Futbol per la llibertat”, un recorregut per diferents històries on el futbol ha estat present en lluites d’emancipació o com a element reivindicatiu.
Aquest assaig, publicat per Edicions Pagès aquest hivern, apareix en un moment en què el debat sobre els valors i les ideologies vinculades al futbol, i fins i tot una certa lectura intel·lectual d’aquest esport, estan experimentant una revifada. Usall ja participà fa anys en aquest àmbit amb els seus articles al 9 esportiu. Com a assagista també ha escrit l’obra “La tempestuosa mar blava” sobre els conflictes actuals a la Mediterrània, i també ha publicat la seva tesina “Algèria viura!”, sobre el procés d’independència d’aquest país. Doctorat en història per la UdL amb una tesi sobre el moviment nacional albanokosovar, ha escrit de forma assídua a les pàgines de L’ACCENT des de la seva fundació. També ha participat en una munió d’iniciatives polítiques vinculades a l’esquerra independentista, essent una de les cares més conegudes de la CUP de Lleida.
Què té el futbol que hagi seduït a alguns intel·lectuals d’esquerres?
L’Albert Camus deia que tot el que havia après sobre ètica i moral a la vida ho devia al futbol, als seus anys de porter a l’equip universitari d’Alger. Sense que Camus pugui ser considerat un paradigma d’intel·lectual d’esquerres em sembla que la frase és prou il·lustrativa dels valors que en els seus orígens transmetia el futbol, un esport d’arrel comunitària i popular. Potser és això, i els valors polítics que aquest esport ha representat al llarg de la història, el que ha atret alguns intel·lectuals cap al futbol. Vázquez Montalbán, en la seva època militant al PSUC, va ser un dels primers a teoritzar sobre el simbolisme del Barça. D’altres referents intel·lectuals de primera fila, com Jean-Paul Sartre també hi han fet les seves aproximacions. De fet, és molt graciosa la frase que Sartre utilitzava per definir el futbol tot afirmant que “en el futbol, com en la política i en la vida, tot es complica per l’existència de l’equip adversari”. Potser és aquesta simplicitat, alhora tan complexa, la que resulta atractiva acompanyada, evidentment, per l’arrel popular i comunitària que esmentava. Tot i així, a casa nostra el futbol no ha casat massa amb la intel·lectualitat, més aviat diria que hi ha estat llargament confrontat. En general fa poc intel·lectual parlar de futbol, en parla tothom…
El futbol és simplement un reflex de la societat o pot actuar també com a motor de canvi social?
En general jo diria que és més aviat un reflex de la societat. Al cap i a la fi a mi em sembla que el futbol és una mica com la música, ni tota és cançó compromesa, ni tota són marxes militars. El futbol és, o era en els seus orígens, un esport neutre i, per tant, la funció que desenvolupa depèn en bona part de la intencionalitat que li dóna qui el practica o el segueix. El futbol pot contribuir als canvis socials, certament, però només en la mesura que els entorns socials en els quals es practica siguin favorables a aquest canvi; si no, difícilment aquest esport pot estar al servei de les lluites per la justícia i les llibertats. És per això que crec que, més aviat, el futbol reflecteix les nostres societats més que no pas contribueix a canviar-les. Hi contribueix quan aquestes societats tenen importants motors de transformació, però no a la inversa.
Si haguessis d’escriure un llibre sobre el tema oposat, futbol i opressió, quins temes segur que hi apareixerien?
Em sembla que la relació del futbol amb la negació de les llibertats és prou coneguda. Fins i tot el futbol actual, molt proper al pa i circ romà, pot ser considerat en certa forma un element alienador i negador de l’emancipació a tots els nivells. El futbol modern, convertit en un negoci, crec que hi hauria d’ocupar un espai preferent. Després, és clar, aquells episodis més coneguts en els quals els règims totalitaris han utilitzat el futbol per legitimar el seu poder. La Itàlia de Mussolini, que va organitzar el mundial de 1934 i va servir-se de la seva victòria per plasmar quin seria l’ideal feixista de l’esport. L’Argentina de Videla, que a la copa del món de 1978 va fer més o menys el mateix i va avergonyir el món fent una festa futbolística a escassos centenars de metres de centres de tortura. L’Espanya franquista i el Portugal salazarista, que van fer ús del futbol per trencar el seu aïllament internacional, convertint les victòries del Real Madrid i del Benfica, respectivament, en autèntiques qüestions d’estat. El Xile de Pinochet, que va venir a fer el mateix amb el Colo-Colo… Malauradament la llista seria molt llarga… Però tot i així penso que és injust considerar el futbol com un esport exclusivament associat a l’opressió, ja he dit que, al cap i a la fi, el futbol és un reflex de les societats, i en tot cas són aquestes les que són opressives, no l’esport en si.
Algun exemple, doncs, que vinculi, per contra, el futbol amb les llibertats?
També n’hi ha una bona colla, tot i que potser molt menys coneguts. Aquest és l’objectiu de “Futbol per la llibertat”, donar a conèixer un futbol diferent, al servei de la justícia, la igualtat i la llibertat. Des de l’equip del Front d’Alliberament Nacional algerià fins al FC United of Manchester, una experiència de futbol anticapitalista. N’hi ha una bona colla, i convido els lectors a llegir el llibre per descobrir-los. N’hi ha de sorprenents, com la història de la Democracia Corinthiana al Brasil, o dels presoners que combatien l’apartheid a la presó de Robben Island… Són històries de llibertat en majúscules i ens mostren un futbol molt diferent del que estem acostumats a veure.
Quin paper polític juga el futbol als Països Catalans?
El futbol ha estat històricament a casa nostra una via d’escapament que ha servit, en temps difícils, per expressar el que públicament era difícil de manifestar. En aquest sentit, crec que el Barça ha simbolitzat a la perfecció, com a mínim a nivell de la seva massa social, el compromís polític catalanista en temps difícils. Els xiulets a la Marxa Reial durant l’època de Primo de Rivera, el martiri del president Sunyol, o el paper del club durant el franquisme són prou il·lustratius. Ara bé, aquesta funció ha tingut també efectes col·laterals, com debilitar la resta de clubs catalans, sense un paper simbòlic tan important. Tot i així, en això som menys singulars del que ens pensem. Totes les nacions sense estat que lluiten per la seva llibertat han tingut clubs de futbol que han assumit la bandera del país com a pròpia.
Els Països Catalans, però, a causa de la seva complexitat han vist com en bona part dels seus territoris s’hi utilitzava el futbol de forma política precisament per negar una idea de construcció unitària d’identificació nacional. L’Espanyol, el València o fins i tot el Mallorca han jugat en determinats moments aquesta carta que reflectiria a nivell esportiu l’existència de sectors socials i polítics oposats a la construcció nacional. Això serem capaços de canviar-ho en la mesura que la societat canviï. No a l’inrevés.
