“A l’extrema dreta els és fàcil destruir-ho tot, i a nosaltres ens és fàcil culpar-los de tot el que no ens agrada. Per a ells, nosaltres som uns traïdors, i per a nosaltres, ells són l’explicació còmoda. A vegades ho són, però no sempre.”
Petros Markaris, Pa, Educació, Llibertat
En els darrers temps sectors de l’esquerra rupturista estan desenvolupant una política d’aliances amb l’esquerra del règim amb l’argumentació de la suma d’esforços per combatre la lacra del feixisme. En aquest breu text intentarem desentrellar algunes línies de pensament contràries a aquesta pràctica política.
És el feixisme un moviment polític conjuntural?
Cal treure’ns del cap la concepció del feixisme com a moviment més o menys estructurat, però en tot cas conjuntural que creix en les situacions de crisi, vinculada a la següent concepció essencialista; s’aguditzen les contradiccions i creixen els extrems, l’extrema esquerra i l’extrema dreta. Aquesta concepció simplista parteix de la concepció liberal que els extrems es toquen i que per tant es poden conceptualitzar per igual, tant el feixisme com el pol revolucionari. En canvi, com demostra l’experiència històrica, el feixisme és una eina del capitalisme i del règim dominant per apaivagar les situacions revolucionàries i controlar de forma totalitària la força de treball mitjançant la coerció. Però no podem quedar-nos aquí; existeix un cos ideològic i un sentit comú que pot arrelar en un ampli sector de les classes populars.
Conceptualitzar el feixisme només com una eina del capital, o una contraposició maligna a la democràcia, ens fa entendre que només amb l’aliança de totes les forces democràtiques podem apaivagar aquesta flama de insatisfacció amb el sistema. Ens fa pensar que hi ha dos pols demòcrates i antidemòcrates al mateix debat i a la mateixa expressió que el pensament liberal utilitza contra nosaltres, prosistema democràtic, versus antisistemes antidemocràtics.
Quan l’esquerra assumeix aquest rol, passa a formar part de l’ala esquerrana del règim, però no un espai de combat contra el règim. Quan l’esquerra del règim cada vegada té menys espais per vincular-se al carrer i semblar esquerra i no part d’aquest règim, i a més, des del rupturisme forgem aliances amb aquestes forces. estem donant oxigen a aquelles forces que no dubtaran a utilitzar totes les eines necessàries per perpetuar-se en el poder, i sens dubte, el feixisme entre elles.
Antifeixisme cívic?
Una de les altres trampes on ha caigut un sector de les esquerres arreu d’Europa, però també cada cop més en el nostre país, és el fet de diferenciar entre antifeixisme cívic i l’altre, que mai adjectivitzen, però al qual s’hi refereixen per tenir pràctiques combatives (que anomenen violentes). Aquesta concepció és un pas endavant cap a l’assumpció de pràctiques sistèmiques i institucionals.
Quin antifeixisme necessitem?
L’antifeixisme català ha de posicionar-se, ha de ser plenament democràtic, anticapitalista, antiimperialista, antihomòfob, i com a mínim autodeterminista i defensor dels drets nacionals dels Països Catalans. No podem crear monstres com ha passat a altres països, que tenen un antifeixisme sionista o un antifeixisme capitalista; això és renunciar a la raó de ser de la lluita contra el feixisme, acabar amb la mare d’aquest, el capitalisme.
L’esquerra d’aquest país ha de deixar d’amagar-se i dir qui som i què volem. Ha estat així, amb aquestes dinàmiques obertes i sinceres de cara al nostre poble, com s’ha crescut arreu del territori. Cal conscienciar sense diluir cap gota el nostre discurs, sense renunciar a res, creant moviments i espais amplis. però no juntament amb les forces polítiques del règim. Ja n’hi ha prou de donar aigua al enemic. Cal crear consensos i majories entre la gent i no pas entre forces polítiques que cada cop representen menys el poble. Cal trencar la idea arrelada que contra el feixisme ens podem aliar amb qui calgui, perquè en comptes de posar en contradicció les forces del règim, estem assumint-ne el discurs quan rebaixem el nostre.
Cal un moviment antifeixista unitari, però no que uneixi diferents forces polítiques sinó que aglutini grans sectors del poble mobilitzat. És per això que necessitem un antifeixisme ple de colors i de discurs, que sigui valent i que assenyali el culpable i instigador del feixisme, el règim capitalista espanyol i els seus serfs de la burgesia catalana.
