La tauromàquia m’és ben indiferent. Alhora, el relat sobre el patiment de la bèstia a la plaça -digueu-me bàrbar- no em commou. Puc empatitzar amb part de l’argumentació dels uns i els altres. En casos com aquest, quan el dubte us aclapara, ABC és un bon pare confessor. La seva editorial del 28 de juliol deia que l’ekintza del Parlament es derivava d’“una estratègia que de forma interessada i sense pudor barreja ecologisme i nacionalisme”, l’objectiu de la qual és “uniformar la societat amb un ideari sedicentement progressista”. De la qual cosa dedueixo que és una mesura molt lloable, ecologista, catalanista i progressista. Però al PP no pensen el mateix: “La presidenta del PP català ha anunciat que durà al Senat i al Congrés dels Diputats la proposta per a declarar la festa dels toros d’interés cultural general, per a que sigui protegida en el conjunt d’Espanya i no pugui ser prohibida per una comunitat autònoma. A Canàries, la festa fou abolida a proposta d’un diputat del PP, però Camacho no carrega contra la decisió d’aquesta comunitat perquè, ha dit, ‘allà no hi havia tradició’” (El País, 28 de juliol).
Es veu que el Congrés dels Diputats és més competent que el Parlament de Catalunya per decidir si hi ha tradició o no. Per què és d’això del que es tracta. Mentre a Espanya bramen perquè el Parlament de Catalunya ha entrat en una espiral identitària, des dels sectors espanyols només es donen dos motius per a defensar les curses: que són tradicionals i que són espanyoles. Molt il·lustrat, sí senyor! Amb aquest posicionament el PP de Catalunya ha aconseguit la fita memorable de quedar a la dreta de l’ABC, que reconeixia a l’esmentada editorial que “la qüestió no és, per tant, discutir si el Parlament català pot o no -que sí que pot- legislar sobre la festa dels braus”. Però la idea és que la “fiesta” “no pugui ser prohibida per una comunita autònoma”, és a dir, el Principat, per exemple. Però sí Canàries, perquè ho va proposar un del PP i per què allà no hi ha tradició. I qui pot dir si hi ha tradició o no?: “Els protaurins han anunciat que portaran la prohibició al Tribunal Constitucional” (El País, 28 de juliol). És una opció molt interessant. Ningú havia demostrat tanta capacitat de convocatòria des de l’Assemblea de Catalunya. A més, seria com un partit de tornada, car bona part del sector pro-taurí troba que en realitat això no és més que una petita venjança per l’Estatut: “La demanda abolicionista ha prosperat fins al final per l’inequívoc caràcter de símbol cultural espanyol que té la lídia en l’imaginari col·lectiu” (Ignacio Camacho, “Es tracta de la llibertat”, ABC).
És significatiu que donin per suposat que una cosa espanyola rep, per aquest sol motiu l’animadversió dels catalans. El que és intrigant és que mai no es preguntin el per què. Al 20 minutos del 28 de juliol reincidien en el tema de la tradició: “La primera corrida de toros a Catalunya data de 1387, durant el regnat de Joan I, i fou a Barcelona”. I reforçava aquesta línia argumentativa tot dient que: “Catalunya ha estat des del segle XIX terra de grans toreros (27 ha donat en total)”. És curiós perquè o bé tant sols hi ha hagut 27 toreros en 200 anys, la qual cosa voldria dir que hi ha moltes més bailaores al Japó, per exemple, o bé només 27 dels toreros catalans han estat “grans toreros”. Qui ho ha determinat? Haurà de dictaminar el TC sobre l’art de Mario Cabré? Aprovarà l’estil de Joaquim Bernadó? O es preguntarà, ja que és tant cert que “als 60, Catalunya comptava amb 10 places” (Entrevista a Serafín Marín, Expansión, 4 de març), per què han tancat quasi totes? Per què els amants de la tauromàquia han sortit de cop i volta de sota les pedres mentre la Monumental amb gràcies fa 15 curses anuals?
PD: Sembla mentida però això últim ho he tret del Wall Street Journal del 18 de juliol.