L’antic Major dels Mossos, el que fou figura mediàtica del sobiranisme oficial, Josep Lluís Trapero, s’ha assegut al banc dels acusats de l’Audiència espanyola. No ho fa, esclar, per cap dels abusos policials dels Mossos d’Esquadra durant el seu mandat, ni pels desnonaments, ni per la violència contra manifestants, ni per altres actuacions habituals de la policia autonòmica. S’enfronta a l’acusació inicial de rebel·lió, que la fiscalia ja ha anunciat que canviarà per sedició, per la presumpta col·laboració del cos amb la suposada sedició per la qual ja van ser condemnats els líders polítics dels partits del govern i de les entitats sobiranistes Òmnium i ANC durant la tardor de 2017. Condemnats injustament, com ells mateixos han sostingut reiteradament, no perquè qüestionin qui els jutja, sinó perquè ni organitzaren ni protagonitzaren cap procés de sedició de l’Estat.
Al llarg del judici, Trapero i els seus defensors no han parat de repetir la seva constant obediència a les demandes tant dels jutges espanyols com dels comandaments de la Guardia Civil i la Policia de fer tot el possible per impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació per part dels catalans del Principat. El que fou erigit en heroi nacional per la premsa afí al govern autonòmic i al que hom ha acabat coneixent com a processisme, ha detallat el seu suport i col·laboració en els registres i escorcolls d’impremtes, en la recerca i captura de paperetes de votació, en l’assalt a infraestructures de comunicacions i informàtiques, en la requisa de material com cartells demanant el vot, i en la menys reeixida recerca de les urnes. Ha relatat com els mossos d’esquadra actuaren el dia del referèndum clausurant centenars de col·legis, tots aquells en què els ciutadans que no havien organitzat la seva defensa. Trapero fins i tot ha explicat el pla que tenia la cúpula dels mossos per a detenir els representants polítics si arribaven a fer el que havien promès i haguessin respectat la voluntat popular. Això sí, i aquest és el seu pecat, col·laboraren en la vulneració massiva dels drets democràtics de l’estat espanyol però mantenint les aparences, sense fer servir la violència contra els ciutadans entre els quals viuen pels sol fet de voler votar, sense la ràbia i odi de policies espanyols i guàrdies civils i la seva mentalitat de forces ocupants en territori hostil.
Tota aquesta col·laboració, naturalment, no és prou per evitar a Trapero la represàlia de l’Estat espanyol, els aparells del qual ja van decidir des del primer moment, com ho expressà el discurs que van fer llegir al rei Felip VI el 3 d’octubre, que la resposta a l’intent d’exercir aquell dret havia de ser un escarment general, i que a falta d’una actuació del govern coherent amb el que havien dit i repetit els seus responsables a la població, serien igualment castigats com a bocs expiatoris. Aquest és l’objectiu de la causa general. Perquè l’estat no pot castigar els únics que sí que feren la seva part de feina, els milers i milers de persones que ocuparen col·legis, que resistiren a la brutalitat de la policia espanyola. Les condemnes dels líders polítics que ni van aplicar cap de les lleis de desconnexió que havien promès, que no van fer en cap moment res per fer efectiva la voluntat popular, només s’entenen com un càstig exemplar amb dos objectius: per una banda atemorir la població, convertir en inimaginable cap intent d’exercir de debò el dret d’autodeterminació; i per l’altra com una arma més en el seu poder, una presa d’hostatges per intercanviar en la negociació d’una sortida política pactada, la que en tot moment han cercat els líders del procés, fins i tot durant els moments de majors proclames sobiranistes, i que l’Estat en cap cas vol permetre que surti de l’ordre constitucional.
El major Trapero ha estat un símbol del que ha suposat aquest procés, encara que ell mateix digués en tot moment que de llei només n’hi havia una, i que el cos que dirigia la compliria. Des del govern de Junts pel Sí se’l presentà com un heroi, arran dels atemptats fonamentalistes de l’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils, en una hàbil operació de comunicació que volgué fer creure que es tractava d’una policia pròpia i sobirana, que deixà en mal lloc l’intent de les autoritats espanyoles de tancar files al voltant de l’Estat. Però al marge de la propaganda, igual que totes les altres institucions autonòmiques, tant aquesta policia com els parlaments i institucions de l’autonomia només són instàncies del poder de l’Estat. Cap d’elles no és sobirana. L’Estat no reconeix cap altra sobirania que l’espanyola.
La ficció d’un país ja gairebé sobirà amb una policia pròpia, hereva del llegat pujolista, i l’autoengany ideològic de la intervenció favorable de la Unió Europea, serví al govern de Junts pel Sí per a vendre el discurs de la llei a la llei, evitant fer absolutament res que fes possible cap trencament amb l’estat i per tant, cap exercici real de sobirania. Intentaven així també mantenir l’estabilitat i ordre reclamats per les classes dominants a qui es deuen. Trapero simbolitzava el compromís real del govern, la capacitat de fer efectiu el resultat d’un referèndum i de fer-ho amb ordre i legalitat. Però avui, un cop desemmascarat el frau dels dirigents del procés, enfrontats a la realitat, quan ja han tocat les dotze campanades, el que semblaven elegants vestits sobirans apareixen com els parracs habituals, i l’ascari se’ns mostra tal com és, ni més ni menys que un membre d’una policia composta per autòctons al servei del mateix estat i a les ordres dels mateixos jutges que mantindran l’ordre establert, encara que els cabdills locals ens l’haguessin presentat com un líder rebel.
L’Estat espanyol castigarà amb més o menys contundència Trapero i els altres caps del mossos per fer-los pagar la derrota propagandística de l’agost de 2017 i haver evitat la foto dels mossos actuant igual que els guàrdies civils i policies en la repressió de l’1 d’octubre, però a diferència dels sipais de l’Índia, que arribaren a rebel·lar-se contra l’imperi britànic, els seus mossos mai s’han posat al costat del poble ni s’han enfrontat al domini espanyol. Ells només volien que els deixessin tranquils fent la seva feina de cada dia, com la del passat dilluns, quan apallissaven els veïns que volien evitar el desnonament d’un avi de 92 anys al barri del Clot de Barcelona. Però l’Estat vol més, vol que assumeixin també la repressió col·lectiva contra cap intent d’exercir les llibertats nacionals, per limitat que sigui. I com demostraren els fets d’aquest passat octubre, Miquel Buch, Eduard Sallent i els seus homes sembla que han après bé la lliçó.
