Isabel Vallet ha estat col·laboradora d’aquest periòdic, on ha publicat diversos articles sobre temes jurídics. Ara és, des de fa una setmana, diputada de la CUP al Parlament de Catalunya. L’ACCENT l’hem volguda entrevistar per a conèixer com són els primers passos en la seva nova faceta, i ella ens ha convidat a visitar-la al Parlament. Després de travessar les parts nobles de l’edifici, de pujar i baixar escales, es passa per davant dels despatxos de Ciutadans. Cañas mira l’ordinador, mentre Rivera està preparant amb dues assessores la seva faristolada del dimarts. Pel camí, l’Oriol Amorós i en Joan Herrera fan via cap a la compareixença de premsa. Tot plegat té un aire de familiaritat i camaraderia inquietant, d’oasi clàssic malgrat la suposada tensió política. Finalment, a baix a la dreta i al fons del passadís, la sensació és de petit territori recuperat. Ovidi, Chávez, l’escola en català i una infografia del nostre periòdic enganxats a la porta i les parets dels dos despatxos que tenen els diputats i els treballadors del grup parlamentari de la CUP.
Tu a qui representes?
No sóc massa de la cultura de la representació ni de la cultura de la delegació. Jo em considero militant, per tant estic fent una altra feina militant respecte a la meua organització que pot ser vista en clau de representació, però jo l’entenc en clau d’un altre tipus de militància. Així en abstracte, jo he militat sempre a l’Esquerra Independentista. És on em sento d’alguna manera representada. Si digués a qui li he de retre comptes, doncs bàsicament a tota la gent que està lluitant, a tota la gent que creu que s’han de canviar les coses mobilitzant-nos i fent servir totes les eines possibles.
Com a valenciana, sents que representes alguna cosa especial al parlament de Catalunya?
“Encara que el parlament aprovi una moció, no hi ha garantia que allò aprovat es dugui a terme”
No, no. A més, crec que la gent que pensa que pel fet que jo sigui valenciana, la quota nacional està acomplerta s’equivoca. És a dir, jo ni represento a principatins, ni represento a valencians, ni represento a mallorquins. Jo me crec que pertanyo a una nació i que la nació va, doncs, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, que són els Països Catalans. I, per tant, les distincions regionalistes no les puc articular mentalment, perquè responen a artificis administratius.
Aquí al Parlament, hi resideix la sobirania popular?
No. No hi resideix ni aquí, ni a cap altre Parlament. Ja fa bastants anys, però en els últims trenta anys de manera més accentuada, que els centres de decisió es situen fora de les institucions. Les institucions estan totalment buides de cap capacitat, de cap sobirania per a exercir ni per a canviar res, si no és amb el vist-i-plau dels poders fàctics. Que, bàsicament ara, són els financers i, com he dit, ni estan en aquest parlament, ni tan sols en l’espanyol o l’europeu.
Com a nova diputada, què és el que més t’ha sobtat del Parlament?
M’han sobtat moltes coses. Una de les que més, l’escenificació que certs diputats i certs partits polítics duen a terme quan hi ha càmeres davant. Tot i que m’ho imaginava, no pensava que era tan exagerat.
El que cada cop m’està sorprenent més és la sensació que totes les comissions parlamentàries, fins i tot totes les comissions d’investigació, no serveixen per a res. És a dir: si vols no tractar un problema, crea una comissió d’investigació; si vols no treballar mesures contra l’atur, crea una comissió per a estudiar mesures contra l’atur, perquè són espais on es perd moltes hores i on no hi ha cap tipus de capacitat per a resoldre res, ni menys per a fer efectius els acords que s’arribin allà. Tot i que jo ja era escèptica, ara tinc clar que treballant principalment per via institucional no es poden canviar les coses.
Ahir hi va haver la comissió de sanitat. Els representants dels consorcis sanitaris, sobre els qui pesaven serioses ombres, es van mostrar segurs de si mateixos, fins i tot van arribar a donar-vos lliçons als diputats amb un cert paternalisme. Creus que aquesta comissió tindrà utilitat?
Jo és una pregunta que me faig. D’entrada, molta gent ja no va poder comparèixer perquè per un acord entre partits majoritaris ja decideixen qui ha de comparèixer i qui no ha de comparèixer. Per altra banda, no hem d’oblidar que les persones que s’asseuen formen part, quasi sempre orgànicament, de dos o tres partits acostumats a governar, ara o abans. Hi ha un cert pacte de no agressió perquè s’ha compartit la gestió en moltes institucions.
Ahir vam veure intervencions de persones que viuen del negoci sanitari des de fa més de trenta anys, amb una impunitat total garantida pel seu propi govern, i que saben que estan ben assessorats legalment. Tenen aquesta actitud perquè la poden tenir, perquè estan totalment segurs que no hi haurà cap conseqüència posterior.
El Govern redueix les beques menjador, però alhora dóna 25 milions d’euros a escoles concertades d’elit. Un cop t’has queixat en una pregunta parlamentària, què més s’hi pot fer?
Institucionalment, encara que proposessis una moció i la moció s’aprovés al Parlament, no hi hauria garantia que allò aprovat es dugués a terme, perquè depèn de la voluntat política del govern i del soci de govern. Aquest és el nivell d’aquesta democràcia. És purament una qüestió de voluntat política. Per exemple, hi ha una moció aprovada al Parlament per la reobertura del CAP La Guineueta, d’aquí, de Nou Barris. Aprovada, eh? Doncs no s’ha reobert el CAP.
La gent que contacta amb vosaltres, com els vaguistes de Badalona on vas anar fa uns dies, què és el que espera i què és el que us demana?
Jo crec que se’ns crida per una qüestió de possibilitats que la notícia tingui més visibilitat. És un reclam més que hi vagi un diputat; la lluita concreta pot sortir en algun mitjà i ser socialitzada. També hi ha altres possibilitats. Amb els vaguistes de Badalona, per exemple, els proposàvem demanar en la comissió d’empresa i ocupació, que és a la que jo vaig, la seva compareixença. Però se’ns denegarà, segurament. Si me preguntes què pot fer la lluita institucional per lluites concretes, crec que una via exclusivament institucional pot fer poc o res. De fet, jo el que els deia als vaguistes és que aguantessin, que portessin la protesta al carrer, que els canvis els fa el carrer. Cada cop n’estic més convençuda.
Durant la campanya electoral el vídeo de ‘Som unitat popular’ va rebre 150.000 visites. Mig any després, on queda tot això? Com creus que s’ha d’articular la relació carrer-parlament?
“Cal fer un replantejament de l’activitat parlamentària per a poder articular les lluites amb la representació institucional”
Això és molt complicat. La CUP encara ha de fer tot un procés assembleari per a decidir quina és l’estratègia a seguir també sobre aquest tema. Jo personalment crec que si no hi ha un replantejament respecte a l’activitat parlamentària, tot el que es digui sobre l’articulació carrer-Parlament, serà una mica literatura. És a dir, si no es fa clarament una priorització de què és el que volem fer servir, què és el que el Parlament pot fer pel moviment, i ens limitem i focalitzem tota la nostra acció sobre això, començarem a tenir problemes en aquest sentit.
També trencaré una mica una llança a favor de l’equip parlamentari de la CUP. El que es va acordar amb els diputats va ser que per poder decidir quina era l’activitat que havíem de fer aquí, i per a què això respongués a les prioritats del moviment, s’havia de saber què és el que es podia fer aquí, fins on es podia arribar, què és el que s’estava parlant, com podíem construir un relat, quin és el relat que estan construint els altres i en base a què. I que, per a fer això, es necessitava assumir o acumular informació i intentar entendre una mica certes lògiques. I es marcava sempre fins a l’estiu el límit per a poder tenir una visió una mica general de què s’estava fent aquí i a partir d’aquí poder decidir. Encara no hem arribat al dia de l’examen, però al setembre cal haver passat de curs.
Dieu que no feu electoralisme. Obriu El Periódico i us trobeu l’enquesta en la qual la CUP està estancada. Què penseu?
Jo no li faig cas, sincerament. Jo personalment la he obviat totalment, perquè les enquestes responen a uns interessos. I jo crec que aquesta, a més, clarament té uns interessos molt, molt, molt nítids, estan bastant definits. Per tant, era normal que la CUP estigués estancada. És una enquesta sis mesos després que la CUP entri aquí, amb dos diputats només i, com he dit, intentant situar-se i veure què és allò que pot arribar a fer. Temps al temps.
Fins i tot, encara que ens tornéssim a presentar, si no traguéssim cap representació aquí, no seria, per a res, cap drama. Simplement caldria fer un replantejament i posar en valor allò que ens distingeix, que és el municipalisme.
El procés sobiranista, on arribarà?
“Si depèn de CiU, el procés sobiranista acabarà en un nou pacte fiscal, que és el que volen les elits”
Bé, avui Mas ha dit que acabarem la legislatura, no? Per tant, on arribarà? Jo crec que, malauradament, si depèn de CiU, no arribarà enlloc. Crec que es materialitzarà en un altre pacte fiscal o en un concert econòmic. En un tracte més beneficiós per al Principat i jo crec que no anirà més lluny d’això, per desgràcia.
Sí que hi ha molta gent amb ganes que això tiri endavant. També tinc clar que la pressió que hi havia per part de certes mobilitzacions, bàsicament les de l’ANC, ara no hi seran, perquè en la seua estratègia ells donen una certa carta blanca a allò que pugui fer el govern i crec que el govern sense aquesta pressió jugarà al que ha jugat els trenta anys anteriors, que és a la negociació d’una millor autonomia.
És possible reconduir tot això cap a un concert econòmic sense ensorrar-se electoralment?
El govern ara el que diu és ‘anem a aconseguir una majoria més hegemònica’ a favor d’allò que ells diuen el dret a decidir. Ja d’entrada, ha plantejat el dret a decidir i no el dret a l’autodeterminació, seguint una lògica que és la de ‘som la comunitat’, com una comunitat de veïns, sense fer referència al fet de ser una nació i sense fer referència al conflicte. També s’ha plantejat la consulta i no el referèndum, també perquè té unes implicacions legals, com ara la vinculació. I si ells segueixen venent el seu discurs, que és un discurs de ‘anem a aconseguir una majoria hegemònica’ i que almenys en els primers passos s’han de fer negociacions amb l’Estat espanyol, el recorregut s’acaba aviat.
De tot això se’n pot dir prudència i cintura, però també podríem dir que es deixen les portes obertes al canvi de rumb. I depenent de com evolucioni la situació política i social, aquest canvi de rumb pot trobar suport en alguns sectors de conversos de darrera hora al sobiranisme. A banda, és clar, que aquest és l’objectiu de les elits del Principat. Si la voluntat popular és la independència, caldrà que el poble desbordi i passi per damunt d’aquestes elits.
Però, clar, després de trenta, quaranta anys en solitari de l’Esquerra Independentista, defensant la independència… ara no hi ha la sensació una mica d’anar a remolc de tot això? O s’està creant una alternativa?
Jo crec que és complicat, perquè tot aquest procés d’efervescència independentista principatí, si no està ben calibrat i no està ben pensat, pot abocar a un model de secessió del Principat que seria igual de perjudicial que l’actual situació pel que fa a la construcció dels Països Catalans.
Ara com ara és difícil crear una alternativa gran i consolidada que pugui plantar-li cara al model de ‘trenquem amb l’Estat espanyol per seguir fent el de sempre’, que és la independència que planteja Convergència. És complicat plantejar-la perquè la independència que es planteja des de l’esquerra independentista és una independència que planteja un canvi radical. És la sobirania en diversos aspectes: sobirania econòmica, sobirania energètica, sobirania contra totes les imposicions dels mercats, respecte al no pagament del deute… És a dir, tota una sèrie de condicionants que fa que la independència que nosaltres reclamem sigui no un pas, sinó uns quants passos més que aquesta independència de ‘trenquem fronteres administratives amb l’Estat espanyol’. Per tant, crec que construir una majoria al voltant d’això és el nostre objectiu, però estem anant pas a pas, perquè no és fàcil.
Potser un dels principals problemes per a encaixar els Països Catalans en el procés és la dinàmica institucional divergent. Per tant, on queden en tot plegat els Països Catalans?
“És un bon moment per a reprendre el municipalisme com a eina de reconstrucció nacional”
Hi ha via per a construir. Jo crec que és un bon moment per a reprendre el municipalisme com a eina de reconstrucció nacional, perquè els ajuntaments, tot i ser institucions segrestades com les altres, encara exerceixen un tipus de governança més directa. Això pot permetre que la construcció nacional pugui tenir incidència i canvi en el dia a dia de les persones i que això es vagi retroalimentant.
Aquesta divergència política entre els diferents territoris fins i tot es reprodueix al sí de l’esquerra independentista. És viable construir una agenda política comuna per als Països Catalans?
Jo crec que sí, però plantejant-la en realitats diferents. És a dir, la CUP té sentit al País Valencià? Possiblement comença ara a tenir sentit… Al País Valencià si es vol construir un projecte que vagi més enllà de l’Esquerra Independentista s’ha de plantejar amb els mateixos termes que aquí, però amb una diferència. Al Principat la diferenciació entre la identitat de l’oprimit i la identitat de l’opressor es polaritza de forma clara en la qüestió nacional. Això ha facilitat l’èxit de tot aquest discurs de ‘Espanya ens roba’ que tant han sabut vendre i que a tanta gent ha arribat.
En canvi els discursos que ha de fer l’esquerra independentista al País Valencià són un una mica més complicats. En no estar clara aquesta diferenciació entre opressor i oprimit a nivell nacional, fa que tot el discurs polític independentista presenti molta més complexitat que el que es puga construir aquí. Però és viable? Sí que és viable, perquè jo crec que en el País Valencià i a les Illes, i més com a reacció de les polítiques del PP, cada cop aniran creixent més espais d’articulació de poder popular. Espais on es veurà que l’alliberament nacional és necessari per a poder empoderar-se com a persona i com a classe. On els Països Catalans no seran simbòlics, seran una necessitat per a això, per a poder alliberar-se com a classe.
