Treballem menys, treballem totes
És possible parlar de treballar menys als Països Catalans on l’atur és d’un 27%? És possible, i ho és si, precisament, hi afegim la segona frase de «treballem totes»; aquests lemes, però, no van desvinculats; ans al contrari, estan totalment lligats i són indestriables.
El primer 1r de Maig de la història és fruit de la solidaritat obrera internacional amb les companyes treballadores de Chicago (EUA). L’estat nord-americà, de la mà del capital i amb la forca per bandera, va executar vuit companyes amb el beneplàcit de la premsa groga i sota un procés judicial totalment falsejat i manipulat. Les companyes de Chicago van convocar una vaga el dia 1 de maig del 1886 —ara fa 130 anys— per demanar una jornada laboral de 8 h —sí, les mateixes que amb una mica de sort podem treballar ara. Fa 130 anys la classe treballadora de Chicago, i de molts altres països, estava organitzada sota la consigna de la reducció de la jornada laboral; ja Marx a El Capital té un capítol dedicat a «Els límits de la jornada de treball». Cito concretament un paràgraf d’aquest capítol, que ens servirà per desenvolupar la idea de posar de nou al nostre epicentre la lluita per la reducció de la jornada laboral:
El capitalista sosté el seu dret, com a comprador, mirant d’allargar tant com pugui, la jornada de treball i d’una fer-ne dues, si pot. D’altra banda, la natura específica de la mercaderia venuda —la força de treball— significa al comprador un barrera al seu consum, i l’obrer sosté el seu dret com a venedor volent limitar la jornada de treball a una determinada mida normal. Heus ací, doncs, una antinòmia, dret contra dret, ambdós emparats igualment per la llei d’intercanvi de mercaderies. Entre drets iguals decideix la força. D’aquesta manera la regulació de la jornada de treball és presenta en la història de la producció capitalista com a lluita pels límits de la jornada de treball: una lluita entre la globalitat dels capitalistes, és a dir, la classe dels capitalistes, i la globalitat dels obrers, o classe obrera.
D’aquest paràgraf, se’n desprèn que la jornada laboral és una qüestió totalment mòbil, un procés, una lluita entre dues classes, moviment; però no només això: també se’n desprèn que és una lluita central, ja que toca de pet la contradicció entre la burgesia i la classe treballadora; per tant, la lluita per la reducció de la jornada laboral és necessària i ha de tornar a ser una lluita central de les organitzacions anticapitalistes, defugir d’aquesta lluita com ja han fet tots els sindicats majoritaris a l’Estat és un clar símptoma que ja no representen els nostres interessos, els de la classe treballadora.
Treballem menys, treballem totes, és posar a l’epicentre aquesta reivindicació, i és defugir de la falsa proclama que durant molts anys s’ha fet sota la bandera de consignes reformistes, com aquelles que l’únic que demanen és una reducció concreta de la jornada, sense ni tant sols tocar la redistribució de la riquesa. Tenim el de deure amb la història de lluita de classe de treballadora, de continuar la lluita de les nostres companyes de Chicago. Tenim el deure recordar i continuar aquesta lluita històrica que ja abans de Chicago es van donar arreu del món, com a Anglaterra a les fàbriques tèxtils o al 1883 a Sabadell durant la vaga de les Set setmanes protagonitzada bàsicament per dones i reclamant les 10 hores de jornada laboral. I també tenim el deure de continuar amb les companyes obreres de La Canadenca organitzades a la CNT, que van protagonitzar una vaga general de 44 dies —sí, 44!— i van aconseguir implantar la jornada laboral de 8 hores a l’Estat espanyol. Tenim aquest deure, sobretot, on l’era que ens ha tocat viure i lluitar és la de la desolació total, on el There Is Not Alternative de la Thatcher ha estat fins i tot assimilat pel gruix de la classe treballadora i per el gruix de les organitzacions (abans) obreres. Tenim el deure quan la jornada laboral arreu del món —per exemple les dels curreles que fan camps de futbol a Qatar per al mundial— supera de sobres la descrita per Marx a El Capital, o amb una mica de sort s’equipara a la que vam aconseguir durant la vaga de La Canadenca afegint-hi aire condicionat i Wi-Fi. No cal dir que mentre el límit de la jornada laboral ha restat inamovible —més aviat s’ha mogut cap a més hores—, la riquesa mundial ha augmentat i s’ha concentrat cada cop més en molt poquets.
A més a més, la consigna s’engloba dins de la crítica al capitalisme patriarcal. Per una banda, no podem oblidar de cap de les maneres que als inicis de la industrialització als Països Catalans les dones van participar de les lluites sindicals, es van organitzar, van crear comitès de dones, dirigits per dones, i formar part de la lluita activa per la reducció de la jornada laboral. Això és degut bàsicament a que un gruix important de la classe treballadora catalana estava conformada per dones, sobretot en ram de la indústria tèxtil, per tant hem de posar sobre la taula que la lluita per la reducció de la jornada laboral —tal com es va exposar recentment a la conferència de la Universitat Comunista dels Països Catalans a Tarragona— té nom de dona. Només cal veure la vaga de les Set setmanes, que ja he esmentat abans. Líders sindicalistes i obreres com Teresa Claramunt, membre activa de l’anarcosindicalisme català de final del s. xix i principi del xx; Isabel Vilà i Major, que va crear la federació local de la Associació Internacional de Treballadors a Llagostera; Isabel Vicente Garcia, activista tèxtil de la Sedeta —Vila de Gràcia—, i tantes altres companyes, que ja des dels inicis del capitalisme industrial als Països Catalans van lluitar fins a la sacietat, tortura i judici per la reducció de la jornada laboral. És a dir, fer memòria històrica i recuperar el nostre passat de lluita entorn a la jornada laboral és fer justícia i trencar amb l’androcentrisme predominant —ens agradi o no és així— al si dels moviments obrers. I per altra banda, hem de remarcar, que treballar menys per treballar totes també inclou tots els àmbits de la nostra vida, no només la feina remunerada, sinó també inclou el treball reproductiu i les tasques de cures. Quan hom és beneficia d’un repartiment social del treball domèstic determinat —el patriarcal— per exemple, no fa res més que reproduir l’explotació laboral en l’àmbit domèstic, i per tant reprodueix la dominació capitalista patriarcal, i treballar totes forma part de la superació perquè unes altres —en aquest cas les nostres companyes— treballin menys i el repartiment del treball sigui just en tots els àmbits de la nostra societat.
Tinc un company d’assemblees, jubilat, treballador de tota la vida i encara a la bretxa, que explica sempre el que es trigava a construir un edifici als anys 70 o als 80 del segle xx i la quantitat de mà d’obra necessària. I de bon grat que ara treballem un 75% menys de treballadores, i segurament és construeix un 75% més ràpid, per tant els avenços tecnològics —i no vull caure en el productivisme o en la fe a la tecnologia salvadora— han garantit que ja avui dia no sigui necessari treballar tant, que gràcies a tota la història de la ciència, de totes aquelles que l’han desenvolupada i sobretot d’aquelles que l’han treballada, hem aconseguit uns nivells tecnològics brutals, que ens poden traure molta feina i així gaudir nosaltres de més temps lliure per a viure, i parlo en primera persona del plural ja que aquest pòsit històric ens pertany a totes. O sigui, objectivament i des del punt de vista productiu podem treballar menys, millor i de forma més sostenible que mai.
Per tant, ara per ara, tot el retrocés organitzatiu i combatiu de la classe treballadora i de les organitzacions que representen els seus interessos, ha estat directament proporcional al retrocés de tots els drets adquirits en la lluita per la reducció de la jornada laboral, i aquest fet és objectiu (excepte sectors molt concrets en lluita, països determinats amb polítiques socialdemòcrates radicals, etc.).
La idea és clara, cal que reivindiquem jornades laborals amb menys hores, cal fer-ho i és de justícia com diuen les cristianes a missa, però com? Si tenim en compte que per treballar rebem un salari i aquest salari és cada cop menor, si a sobre repartim el treball, el que ens quedarà per a reproduir-nos —tenint en compte que el nivell de vida puja any rere any— és la misèria repartida. De fet, podem repartir el treball tal com ho fa la burgesia i a elles els funciona, el nom que s’utilitza vulgarment són els «minijobs», menys hores, menys salari, menys contribucions: hi guanyem totes. Hi guanya el capitalista i per tant hi guanya el mercat i per tant hi guanyem totes, ja que tot es reactiva de nou i així la roda gira que girarà, mercaderia-diner-mercaderia. Sort en tenim que també existeix una altra forma de reduir la jornada laboral i que el conjunt —de la humanitat— hi guanyem; que seria precisament veient el treball com l’altra cara de la producció i la producció com l’altre cara del treball, i aquí està l’altra cara de la moneda.
Produïm el necessari, redistribuïm-ho tot
Pretendre reduir la jornada laboral i no produir allò necessari —o sigui, no planificar l’economia— és un fail.
Clar que per a poder desenvolupar aquesta afirmació (fa falta un llibre com El Capital com a mínim i per tant seré molt i molt breu i molt i molt esquemàtic, segurament massa) hem de veure què produïm. I la resposta a això és: mercaderies.
Ja que el mode de producció capitalista es distingeix en que la producció està pensada i dissenyada per a produir «coses» útils (i si no ho són, ja en generarem la necessitat) que han d’anar al mercat a ser venudes, d’aquestes coses se’n diuen mercaderies. Per tant, això ens posa de pet a qüestionar un dels pilars de l’economia capitalista que són les mercaderies i la seva producció. Pretendre reduir la jornada laboral i no qüestionar això com he dit és un fail, perquè al posar l’adjectiu necessari al terme producció, estem dient que hem de produir precisament per a satisfer les nostres necessitats, i no per a vendre. O sigui fer prevaldre el valor d’ús per sobre del valor de canvi.
Mentre anem produint, i produint «a tota pastilla i si s’acaba el món aquí fora se me’n fot» tal com diuen els Estopa, ara mateix sobra de tot. A Osona hi han més porcs que habitants; cada dia es tala una part de l’Amazones per a plantar soja transgènica que ni menjarem, o per a posar-hi vaques en pèssimes condicions, per produir hamburgueses de baba rosa; Monsanto produeix merda per a injectar a les vaques perquè produeixin més llet a cada segon. Alhora cada dia es tiren milers de litres de llet a la brossa que és fan malbé, mentre mitja Àfrica no té aigua potable als supermercats tenim 25 marques diferents d’aigua amb els envasos corresponents; la fruita i la verdura s’acumulen a les grans fàbriques de productes alimentaris; un bossa de plàstic té una vida útil de 15 minuts de mitjana, mentre triga 500 anys en descompondre’s; anem provocant guerres a tort i a dret perquè —i no només— la quantitat d’armes produïdes es tant bèstia —i rendible— que tocarien a desenes d’armes per ésser humà si les repartíssim equitativament; i així fins a la sacietat. Tenim uns nivells de superproducció de mercaderies terrible, de fet perjudicials per al planeta Terra. Només cal veure els documentals Surpluss o La Corporación. Volem ser ecologistes, no hi ha consigna més ecologista que aquesta: produïm el que és necessari. Produir el que és necessari és una qüestió fins i tot ètica. Ètica i alhora necessària. Però és que a més a més no cal produir tant, el nivell de producció no és aleatori, es produeix tant perquè el criteri que ens guia és vendre, produir mercaderies, per a vendre, no per a ser utilitzades —això sí, que siguin útils—; per tant si decidíssim produir racionalment i posar ordre al caos irracional capitalista, produiríem millor i, a sobre, viuríem millor: sabeu per què? Entre d’altres coses perquè treballaríem menys.
Però no és suficient. Cal redistribuir-ho tot. Perquè de res serveix produir racionalment si la riquesa encara segueix estan en mans d’unes poques. Cal redistribuir tot allò que produïm totes i per tant és de totes. Cal expropiar. Cal tornar a la classe treballadora aquella plusvàlua que és seva. Ja ho deia Miguel Hernàndez, «Andaluces de Jaén. Decídme en alma. ¿Quién levantó los olivos? No los levató la nada, ni el dinero, ni el señor; sino la tierra callada, el trabajo y el sudor». Ja ho ho deia Zapata, «la terra per qui la treballa!». A «Desalambrar» que la terra és nostra que deia Víctor Jara. I ja ens ho recorda La Internacional: «El ferro és fill del nostre braç», de ningú més.
No podem obviar que també és una consigna feminista, si tenim en compte que la major part de la riquesa mundial està en mans d’uns pocs i que aquests pocs són majoritàriament homes —fet en cap cas casual— redistribuir-ho tot també es redistribuir entre totes, per igual i sense cap mena de dominació patriarcal i, per tant, pas necessari cap a la societat feminista.
El pare d’Eugénie Grandet, un avar, burgès, especulador, que veu en la inestabilitat de l’època per a folrar-se sense cap escrúpol; un personatge dels anys 20 del s. xix a França, protagonista d’una novel·la de Balzac, té molta i molta riquesa, s’estima la seva riquesa com si fos el més preuat de la seva vida, la contempla cada nit i cada dia, es tanca al seu despatx i se li aixeca la titola mirant l’or que té acumulat, mirant els títols de les seves propietats i fent càlculs per saber quant incrementaran els seus beneficis. L’exemplificació màxima del capitalista aquell, típic i tòpic com el banquer de Mary Poppins pressionant els nens que estalviïn i inverteixin en els bancs. L’Avar, el senyor Felix Grandet, no cedirà ni un pam de terra quan nosaltres anem i diguem «Ei penya! Socialitzem la terra, redistribuïm-ho tot!». No. Dirà que no, que la seva terra és seva, que s’hi ha jugat molt invertint, que li anava tot i que s’ho ha guanyat especulant com un santet, que no pensa redistribuir res i que, a més, la propietat privada és sagrada i que si som pobres és culpa nostra. Vist així, ens falta l’altra peça del trencaclosques d’aquesta aposta política, ens falta el com ho hem de fer per a dir «expropíese»!. Si com diu la dita «tot allò que podem pensar existeix», doncs pensem en una moneda de tres cares; n’hem vist dues: el treball i la producció, encara en faltaria una altra, la de com ho fem possible.
I això que ens falta, aquesta peça, és allò que no es pot llegir en les consignes, però que va inserit en el moment concret que en què les citem i posem sobre la taula: els previs al 1r de Maig. Cap consigna nostra pot anar deslligada de la pràctica política concreta en un moment històric determinat.
La construcció del poder popular
Sembla realment una cosa mística quan volem exposar això, perquè com que no és una cosa concreta, única, mecànica o senzilla; ans el contrari, és un procés social complex, que en cada moment pren una forma diferent. Tot i així estem aquí per explicar-ho i fer-ho senzill, i com que ara tot gira al voltant del 1r de Maig: construir el poder popular és per exemple organitzar la mobilització del 1r de Maig, no la mani només, sinó tot el procés, assembles, agitació, manifest, debats, parlaments, pancartes, etc. Per tant, una de les moltes formes que hi ha per a construir el poder popular és posar-nos a treballar en aquesta diada, sortir al carrer a transmetre la importància del que hem argumentat abans, fer agitació, propaganda, anar a les fàbriques, posar els pamflets als nostres casals, als locals dels altres sindicats —grocs o no—, a les associacions de veïns, als instis i unis, a les fàbriques, els despatxos,… a tot arreu on sigui possible.
No podrem exigir cap repartiment del treball, ni de la riquesa, ni cap modificació de la producció que sigui substancial, ni cap redistribució, si no hi ha una estratègia darrere d’aquestes consignes, una estratègia revolucionària que passi per la construcció del poder popular o la conquesta del poder polític. I per això des de ja hem de treballar en dos camins que van de la mà, i tenen una relació dialèctica. La construcció del poder popular en el dia a dia i l’estratègia revolucionària. Per fer això hem de veure bé en quin moment històric som. I en el moment actual, podem concloure que ara ens toca fer un procés d’acumulació de forces, un procés llarg on a poc a poc hem de generar més espais de contrahegemonia, que ens permetin fer un pas més, el que ens marqui l’estratègia que decidim entre totes.
Estem en un moment molt ric políticament parlant, i hem d’analitzar be el taulell d’escacs, i veure quin és el millor pas a fer per acumular forces i seguir avançant cap al poder popular. En aquest moment, el poder —no persones amb noms i cognoms, sinó el poder com a espai d’autoreproducció de la classe dominant— està utilitzant la vella tàctica de l’absorció, de portar a l’enemic al seu terreny, amb les seves regles de joc, vella estratègia estudiada ja per Sunzi, o sigui, donar-nos quotes de participació allà on realment és decideix cada cop menys, per tal d’anar absorbint-nos a poc a poc degut a les pròpies limitacions d’aquests espais, els En Comú, els Sí que es pot, Podem, Guanyems, l’augment de les CUP, etc., forma part d’això i per bé i per mal no podem obviar-ho. No podem deixar de banda aquest tema ja que és central en el moment actual, tampoc podem utilitzar aquest tema com excusa. Hem de posar-nos les piles i debatre cap on hem d’anar —és cert—, mentrestant, però, tenim ja moltíssims projectes necessaris per fer créixer la nostra hegemonia anticapitalista que no podem deixar de banda ja que son la nostra garantia revolucionària: tenim casals populars, ateneus, okupes, plataformes d’afectats per la hipoteca, col·lectius feministes, organitzacions juvenils, sindicats, sindicats d’estudiants, festes populars, gimnasos populars, mitjans d’informació, candidatures anticapitalistes i un llarg i admirable gruix de projectes que farien llarguíssima la llista; cal necessàriament posar coherència conjunta i compartida en tots ells, aquesta coherència és l’anticapitalisme i la construcció del poder popular. D’allà on venim, d’allà on som, ha de ser l’essència d’allà on anem, som classe treballadora, venim de la feina de formigues i amb la feina de formigues estarem, anant a per totes i a construir el socialisme feminista, construint el poder popular. Volem, i així ho exigim i per això ens organitzem, treballar menys, treballar totes; produir el necessari, redistribuir-ho tot. El 1r de Maig, omplim els carrers!
