Des d’un temps ençà hem pogut comprovar l’ús de les noves tecnologies dins els moviments socials i de la gent en general. Només cal recordar fa uns anys en unes jornades anti-UE a Suècia, on després d’una manifestació amb un gran nombre de detinguts i ferits a causa de la brutalitat policial i de la seva censura informativa és va demanar als activistes que portessin càmeres de vídeo o de fotos perquè prenguessin constància de tot el que passés i trencar així el silenci mediàtic i la manipulació de què foren objectes els participants de les accions.
Per altra banda, tot té el seu costat fosc. També cal recordar el cas d’Egipte, com l’any passat el propi govern va tallar l’accés a la pàgina social Twitter durant l’anomenada primavera àrab i així aconseguir dues coses: la primera, que ningú informés del que succeïa dins la plaça Tahrir ni que la gent es pogués coordinar; l’altre exemple i que s’ha de tenir molt en compte és que totes aquestes xarxes socials (Twitter, Facebook…) són propietat d’empreses privades capitalistes amb tot el que implica sobre control de les nostres dades personals, però també dels gustos de cadascú, per vendre o utilitzar aquesta informació a tercers; tot i que existeixen alternatives com https://n-1.cc/ que és una xarxa social que es defineix “del poble i per al poble”. En aquest cas el codi és lliure i no tenen empreses privades al seu darrera, només gent compromesa i activistes pel canvi.
Tot i aquests perills fa pocs dies hem pogut veure com gràcies a Twitter hem conegut de primera mà el que passava i en temps real a Grècia, gràcies, entre d’altres, a un company de la revista barcelonina Directa, en David Bou. En David, o @dvdbou al Twitter, va estar fent un seguiment en directe de la jornada de lluita del 12 de febrer. Aquest trencament dels mass mèdia i la creixent acceptació, confiança i veracitat que se li està atorgant, no només de joves, si no de tot tipus de públic d’aquesta nova manera d’informar-se, fa que Twitter sigui una arma molt potent per a fer front al monopoli de les grans corporacions mediàtiques. En David apunta les maneres d’utilitzar aquesta eina “Crec que la confiança és quelcom que s’ha de guanyar. En el meu cas m’ha avalat el pertànyer a un mitjà com La Directa que mica en mica es va obrint un nom i una reputació de periodisme crític, d’investigació i de qualitat. És clau intentar aportar fonts sempre a les piulades, siguin usuàries de twitter o siguin enllaços de pàgines d’internet on es comenta la noticia. A part d’això una de les estratègies que jo uso a l’hora de seguir una nova usuària és comprovar quantes de les persones que jo ja segueixo la segueixen a ella també. D’aquesta manera puc veure que si usuàries a les que els hi tinc confiança segueixen aquesta gent, és perquè també puc tenir confiança en el que piularan i començar a seguir-les. Precisament el fet d’estar sobre el terreny (en el meu cas a Grècia) crec que és un dels millors avals (de la seva feina)”.
És una democratització de la informació, a l’instant i en el lloc on està passant. Un altre cas molt clar el trobem aquest dies a València, on els estudiants de secundària de l’IES Lluís Vives i les seves tallades de carrers i posteriors càrregues policials i detencions indiscriminades,s’ha pogut seguir i veure en directe gràcies als hastags #ieslluísvives, #valengrècia o #primaveravalenciana. Gairebé tots els joves participants han estat gravant o fent fotos per a penjar-ho immediatament a les xarxes socials i per tal que tot el món conegués la seva lluita i la repressió que estan patint al moment. L’Accent, és un mitja petit, però que gràcies a estar en tot moment al carrer seguint aquestes mobilitzacions i twittejant en temps real el que succeïa també ha vist incrementada notablement el número de visites durant aquests últims dies.
Tots aquests exemples ens mostren un camí a seguir, la veracitat i la confiança que hem d’anar guanyant però sobretot la horitzontalitat de la informació i la seva immediatesa. Però també s’ha de tenir clar, que 140 caràcters (les piulades del Twitter) són tan sols informació, que no és periodisme, que no hi ha reflexió, aquesta reflexió i profunditat ha de venir de maneta de les piulades. Perquè les piulades per si soles tan sols són imatges i paraules.
