El 31 de gener de 1937 va començar la primera i última (de moment!) Lliga Mediterrània de futbol. Van jugar-hi vuit equips: Barça, Espanyol, Girona, Granollers, València, Llevant, Gimnàstic de València i Atlètic Castelló. El campió fou el Barça, que només va perdre un partit (al camp del Girona). La lliga acabà al maig i poc després es disputà la Copa de l’Espanya Lliure: els 4 participants foren València, Llevant, Espanyol i Girona. La final, jugada just un any després de l’esclat de la guerra, fou un derbi valencià: guanyà el Llevant 1 a 0.
I el Barça? Era de gira entre Mèxic i Estats Units. Quan s’acabaren els partits americans, la directiva parlà clarament als jugadors: la cosa està molt fotuda. Què voleu fer?Que cadascú triï lliurement: tornar a Barcelona, quedar-se a Mèxic, refugiar-vos a França o preferiu la zona nacional? Cap jugador va escollir l’Espanya feixista. Dos d’ells, Josep Escolà el Catedràtic –es movia pel camp i tocava la pilota com el més savi dels futbolistes- i Domènec Balmanya, optaren per Occitània i ajudaren l’equip de la petita ciutat de Seta a ser el campió de la Lliga Francesa 1938-1939.
El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes arribaren a Barcelona. Un dels soldats ocupants resumí perfectament què volia dir la llegada de España: anà a saludar al poeta J.V. Foix i li digué no sabeu la merda que us ve a sobre. També a can Barça. El Marca, acabat de néixer, ho tenia bastant clar: “no tendría nada de extraño que se cambiaran los colores de su camiseta y predomina el criterio de que en vez del Barcelona se denomine, resucitando un viejo conocido, el España”. La premsa de casa era igual o pitjor: La Vanguardia pontificava que “deportividad y patriotismo. He aquí la bandera del deporte nacional. Del fracasado ‘Sport y ciudadanía’ con el que se pretendió asimilar a la juventud sometiéndola a los bastardos propósitos del separatismo y del marxismo, nadie se acuerda”.
El primer partit de postguerra a les Corts es jugà, contra l’Athletic de Bilbao, el 29 de juny de 1939. Abans del xiulet inicial, Joan Soler i Julià, president de la comissió gestora del club, digué unes paraules: ¡Viva Franco! ¡Arriba España! Una mica de bla, bla, bla i acabà el discurset així: Ahora, en pie y brazo en alto, respondan conmigo. ¡Socios del Fútbol Club Barcelona Caídos por Dios y por España! ¡Presentes! ¡Viva España! ¡Viva Franco! ¡Arriba España! Aquest senyor havia sigut vicepresident del Barça republicà i per tant havia format part de la junta encapçalada per Josep Sunyol i Garriga, el president que morí afusellat el 6 d’agost de 1936. Després de la guerra, en canvi, compartia reunions i decisions amb xusma com Manuel Bravo Montero, cap del Rondín Antimarxista i guàrdia civil cruel i despietat.
Notícia a La Vanguardia sobre el primer partit en franquisme del Barça a les Corts.
Només havien passat tres anys i què lluny quedava aquell Barça que, impregnat de catalanisme, havia començat a ser més que un club. I per si no n’hi havia prou, els culers s’hagueren d’anar acostumant a perdre sempre contra l’Español: 3-5 en el primer derbi postalliberament, 0-1 en el primer partit de la Lliga 39-40 o el 3-1, també en contra, del 26 de gener de 1941. Aquell dia, la portada d’El Mundo Deportivo no parlava de fitxatges ni d’alineacions; recordava que “hoy hace dos años que Barcelona volvió a España”.
El 28 de gener de 1940, a Chamartín, es disputà el primer Madrid-Barça de l’Espanya franquista. L’últim clàssic (ningú en deia així) havia sigut just un mes abans de l’esclat de la guerra, quan Zamora s’acomiadà del futbol aturant-ho tot i donant al Madrid l’última Copa de la República. El 25 de gener de 1942, amb el dictador a punt d’arribar a Barcelona, a les Corts hi hagué un altre Barça-Madrid (0-2). La portada d’El Mundo Deportivo fou: “¡Saludo a Franco! ¡Arriba España!”. Al descans, els altaveus d’aquell teatre dels malsons subratllaren la gratitud enorme que el Club de Fútbol Barcelona debe a Franco y al ejército de España por la liberación de nuestra querida ciudad. I tornem-hi: “¡Viva Franco! ¡Arriba España! ¡Viva España!”.
El president del Barça segrestat era Enrique Piñeyro Queralt, marquès de la Mesa de Asta. En la seva primera reunió com a cap de la junta directiva recordà que “hay cosas, acerca de las cuales no quiero insistir, que se fueron de España para no volver y algunas de estas cosas se fueron también de ese club”. I per acabar, “¡Arriba España!”. Evidentment, no digué res de les 1.429 persones que foren executades al Camp de la Bota entre els anys 1939 i 1940.
Enrique Piñeyro Queralt, marquès d’Asta i primer president franquista del Barça.
El primer títol del Barça de postguerra fou la copa del Generalísimo del 1942. El dictador presencià en directe la final (4-3 contra l’Athletic). Arribà 5 minuts tard i el partit quedà aturat perquè públic i jugadors el rebessin amb tots els honors que no mereixia. La Vanguardia ho explicà així: “Ya todo el mundo en pie grita, aplaude y da vivas a España mezclados con las voces de ¡Franco, Franco, Franco! Se interrumpe el juego y se cuadran, brazo en alto, los jugadores”. Una setmana més tard, el Barça jugà, també a Chamartín, un partit molt oblidat i que podria haver acabat fatal: contra el Múrcia. El derrotat se n’anava a segona. Els murcians s’avançaren 0-1, però acabaren perdent 5 a 1.
El 1943 començà amb un resultat que no veurem mai: Barça 5 – Madrid… 5! Un dels jugadors blaugrana era Josep Seguer, que acabà l’any marcant el seu primer gol: “no el vaig celebrar gaire ni vaig aixecar el braç, ja l’aixecàvem prou abans dels partits”. El 1945 també arrencà amb un marcador sorprenent: Oviedo 6 – Barça 0. Però el Club de Fútbol Barcelona, amb el llegendari Samitier a la banqueta, va guanyar aquella lliga. No n’havia aconseguit cap des del 1929, quan quedà campió de la primera Lliga Espanyola. Malgrat l’alegria del títol, encara quedaven per passar bastants dels mil anys de fàstic. Com deia Espriu, no van ser dècades de franquisme, van ser tots els dies de 1939, 1940, 1941, 1942, 1943, 1944, 1945, 1946, 1947, 1948, 1949, 1950, 1951…
