El Líban és un dels països que acull més refugiats palestins, uns 500.000. Viuen una situació molt pitjor que la dels que resideixen a Síria o Jordània, ja que tenen conculcats molts drets civils i polítics.
És per això que hi ha molts oficis que als refugiats palestins al Líban que no els deixen exercir, com fer de metge, periodista o advocat, tot i que han estudiat per exercir aquestes professions.
La situació d’alguns palestins és fins i tot pitjor, ja que la Unrwa, l’Agència de l’ONU per als Refugiats, només reconeix els que van fugir durant la Nakba de 1948 i els seus descendents. Tots aquells que han arribat posteriorment als camps, com a conseqüència de la Guerra dels Sis Dies de 1967, per exemple, no tenen aquest reconeixement, així que no tenen la possibilitat de rebre els serveis sanitaris i educatius que l’ONU ofereix. De fet, aquests refugiats no tenen cap tipus de documentació, per la qual cosa no poden sortir dels camps davant el risc de ser detinguts per les autoritats libanesos. Aquesta falta de papers s’estén als fills d’aquests refugiats, que encara que han nascut en territori libanès no existeixen per al Govern de Beirut.
En la majoria dels camps, l’accés està vedat i cal un permís especial de l’Exèrcit libanès per entrar-hi. És el que succeïx als camps d’Ein el-Hilweh (Saida) o Rachidia (Tir). A uns altres, com els de Sabra i Chatila, a Beirut, en canvi, es pot entrar sense cap impediment. En aquests dos darrers camps és on va succeir, el 1982, una de les massacres més cruels que han patit els palestins. Milicians de Kataeb (les dretanes Falanges Libaneses) van matar milers de dones i nens amb la complicitat de les tropes israelianes, que ocupaven el país comandades pel general Ariel Sharon.
25 anys després, el 2007, el camp de Nahr el-Bared, a Trípoli, al nord de Líban, va tornar a ser l’escenari d’un altra massacre. Homes armats suposadament vinculats a Al-Qaeda (integrants del grup islamista Fatah al-Islam, que no té res que veure amb Al-Fatah, la formació de Mahmud Abbas) es van fer forts en aquest camp, i es van enfrontar a l’Exèrcit libanès, que va arrasar el camp i va provocar que els refugiats haguessin de tornar a abandonar les seves llars i buscar recer en altres camps. Les tasques de reconstrucció encara continuen i el Govern les està aprofitant per introduir al camp les forces de seguretat libaneses. Fins ara, Nahr el-Bared, com la resta de camps, ha estat una part de terra palestina transportada a Líban, on l’organització i la seguretat estava en mans de les pròpies institucions i formacions palestines. Aquest model està en risc després de l’experiència de Nahr el-Bared i són molts els que veuen la llarg mà del clan Hariri, comandat pel primer ministre libanès Saad Hariri, que, a més dels interessos econòmics, estaria buscant atreure’s els palestins, majoritàriament sunnites, en una maniobra de la sempre complicada política libanesa.
Els refugiats palestins són part essencial del conflicte que pateix el seu poble, i el dret al retorn és essencial per a qualsevol intent de solucionar-lo. En canvi, tal com va succeir amb els Acords d’Oslo, quan l’OLP va oblidar als refugiats per acceptar una administració autonòmica amb competències únicament a Gaza i Cisjordània, les propostes que actualment impulsa els EUA han tornat a deixar de banda els qui es van veure obligats a abandonar les seves llars el 1948. La suposada solució dels dos estats no pot ser una solució si els milions de palestins que viuen fora de la seva terra no poden retornar a casa, a la casa la clau de la qual guarden encara als camps de refugiats.
