L’any 1956 fou un any crític per a l’URSS. Aquell any, la nova Unió Soviètica de Khrusxov es veié obligada a reaccionar contra els efectes que havien tingut les mesures de des-stanlinització en alguns països socialistes, que amenaçaven de distanciar-se de Moscou.
A Hongria, hi hagué protestes estudiantils que denunciaven la tutela soviètica, hi hagué enfrontaments amb les tropes russes existents, hi hagué divisions dins del Partit Comunista i hi hagué destitucions i restitucions per a calmar les aigües. Entre tot aquest desconcert, el cap de govern rehabilitat per Moscou, Imre Nagy, fou incapaç de controlar els sectors anticomunistes, que arribaren a assassinar vint-i-quatre membres del Partit Comunista davant les càmeres dels mitjans occidentals. I això obligà Khrusxov a actuar i a enviar l’exèrcit roig.
L’1 de novembre de 1956, cent cinquanta mil soldats i dos mil cinc-cents tancs de l’URSS entraren a Hongria per a sufocar una revolta amb flaires anticomunistes. Nagy, per la seua part, prometé eleccions «lliures» i tragué Hongria del Pacte de Varsòvia, sota les vagues promeses de protecció de l’OTAN, que s’insinuaven des de la propagandística Radio Free Europe. Quatre dies després, Moscou havia sufocat la revolta i restablert la pau.
A Hongria, hi hagué una ocupació nacional; hi hagué vulneració de drets; i hi hagué morts i repressió. I, atenent a tot açò, la raó geopolítica i l’observança dels acords de les conferències de Ialta i Potsdam –que repartien les àrees d’influència de les potències aliades– semblaven un argument insuficient per a justificar l’acció soviètica.
Però, no oblidem que l’URSS va ser sempre respectuosa amb aquests acords, inclòs Stalin, qui preferí abandonar els comunistes grecs a la seua sort abans que trencar els equilibris sorgits de la II Guerra Mundial. No oblidem que, a la mateixa Hongria, l’URSS havia començat a retirar les tropes i s’hi havia mostrat respectuosa amb les reformes… fins que els grups insurgents van assassinar els comunistes.
L’any 1956, l’URSS fa sufocar una revolto anticomunista a Hongria
En canvi, per l’altre costat, és ben sabut que, a banda de les campanyes de Radio Free Europe, agents secrets occidentals, tant britànics com nord-americans, van intervenir activament per a provocar la revolta hongaresa (com també van actuar en molts altres països del bloc de l’est i de la mateixa Rússia) i van entrenar i proveir d’armament els grups insurgents.
Tot en nom, per descomptat, de la pau i de la llibertat.
I tot al mateix temps que els EUA alimentaven guerres cruentes a altres indrets del planeta, com al Vietnam, on el 1954 va començar la Segona Guerra d’Indoxina per evitar que es feren efectius els acords de Ginebra, o a Corea, on els EUA van intervenir directament (entre 1950 i 1953) per a assegurar la pervivència del govern de Seül, el qual, un cop signat l’armistici, va perseguir i assassinar milers de comunistes i simpatitzants.
L’ofensiva nord-americana contra les llibertats es va deixar notar especialment a Sud-amèrica, la seua àrea d’influència preferent (o el patí del darrere, com establí la Doctrina Monroe). Així, des del 1952, es protegia el dictador Bautista a Cuba, des del 1954, Carlos Castillo a Guatemala, des del 1954, Alfredo Stroessner al Paraguai, des del 1930, Trujillo a la República Dominicana, des del 1934 es protegia la família Somoza a Nicaragua o, des del 1957, François Duvalier a Haiti. L’historial criminal dels EUA és molt més extens, per descomptat, però aquest són només algun dels exemples coetanis als fets d’Hongria.
Tanmateix, malgrat que el tauler tenia dimensions internacionals, l’impacte de la invasió d’Hongria va ser específicament decisiu per a l’esquerra radical europea que s’havia de posicionar –a favor o en contra– davant d’uns fets geogràficament tan propers. De fet, els Estats Units coneixien molt bé la feblesa d’aquesta esquerra europea, cada cop més allunyada de la lluita quotidiana i més influïda per la intel·lectualitat acomodada, i, per això, des del 1950 impulsaren el Congrés per la Llibertat de la Cultura, que tenia com a objectiu promoure els intel·lectuals progressistes que es desmarcaven del comunisme (i, especialment, de l’URSS) i subornar aquells que encara no ho havien fet.
La CIA va finançar intel·lectuals d’esquerra a través del Congrés per la Llibertat de la Cultura
D’aquesta manera, la invasió d’Hongria, així com el posterior aixafament de la Primavera de Praga, vam sumir l’esquerra europea en una gran crisi ideològica, que eventualment conduí a la separació dels partits comunistes occidentals entre dos grans blocs: el sector que s’autodefiní eurocomunista i el que continuava fidel a l’URSS.
Vist en perspectiva, mentre que els primers (principalment el PCE-PSUC, PCI i PCF) han esdevingut irrellevants, els altres, entre els quals el portugués i el grec, són dels poc partits comunistes que han pogut conservar una certa força fins a l’actualitat.
En tot cas, és evident que l’actual crisi de l’esquerra radical europea s’ha d’analitzar atenent a molts factors, però la derrota en el camp ideològic n’és un de fonamental, sense cap mena de dubte. I l’assumpció dels discursos morals instigats i instrumentalitzats per la dreta i les oligarquies internacionals pot ser una de les raons d’aquesta derrota.
A l’estat espanyol sabem molt bé per a què serveixen les condemnes absolutes i contundents de la violència: per a dividir l’adversari, aïllar-lo i afeblir-lo ideològicament i, eventualment, poder exercir amb major impunitat el monopoli de la violència contra les classes treballadores i les minories nacionals que es defensen d’aquesta mateixa violència. És tan eficaç aquesta estratègia que ni tan sols cal intentar dissimular-ne la intencionalitat última aplicant-hi una aparença de generalitat: la violència feixista ha restat sistemàticament al marge d’aquestes campanyes criminalitzadores i moralitzants. No cal ni tan sols posar els exemples sobre la taula: en són tants i tan escandalosos que la comparació és insultant als ulls de qualsevol observadora mínimament objectiva.
El fet és que no és tan important que es crega que aquesta exigència moral és igual per a tots (perquè ningú no s’ho creu), sinó que el que cal és que l’esquerra –o una part d’ella– en faça bandera: així, creient que es defensen intel·lectualment unes veritats absolutes o uns principis morals, s’acaben defensant els interessos materials dels adversaris. No tothom ho compra, però la divisió i la deslegitimació social està servida.
Esdeveniments com la guerra d’Ucraïna han tornat a posar en marxa aquests mecanismes: ara només hi cap una condemna absoluta i inequívoca de Rússia i Putin. Davant d’un agressor tan definit i de l’evidència de morts, ferits i desplaçats, qualsevol altra opció sembla frívola, com a mínim. I, com era previsible, unes de les que més fervorosament s’apunten a les declaracions solemnes i inequívoques són les intel·lectualitats de les esquerres reformistes o oportunistes, les que sempre estan fent tacticisme dialèctic –és a dir, practicant el relativisme i la demagògia– i que ara veuen l’ocasió de traure pit, especialment, contra les esquerres radicals.
Un cèlebre aforisme de Joan Fuster deia que «Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics». En aquest cas, el que ens neguen a aquells que no volem comprar el relat únic és el dret a discrepar, a dubtar i, fins i tot, a no pronunciar-nos, si pensem que la nostra opinió pot ser utilitzada en contra dels nostres interessos. Podem estar equivocats, podem arribar a canviar d’opinió, però primer hem de poder pensar més enllà del que prediquen tan intensament els mitjans de propaganda.
Estem comprovant com en la guerra d’Ucraïna s’està desplegant una campanya propagandística com feia anys que no veiem, superior, fins i tot, a les que van acompanyar les anteriors intervencions de l’OTAN o dels EUA a Líbia, a l’Afganistan, a l’Iraq, a Grenada, a Panamà o a Somàlia, per a citar només alguns dels casos recents. En el cas d’Ucraïna, hem vist com s’estan censurant mitjans de comunicació i, fins i tot, detenint periodistes crítics o no-alineats, amb el beneplàcit de l’opinió pública. Sabem que no tenen escrúpols per a manipular i usar vides amb fins propagandístics (com van fer amb els Cascos Blancs a Síria); sabem que les intencions de la UE, els EUA i l’OTAN són qualsevol altra cosa que conservar la pau, estendre la democràcia i la llibertat; sabem que Ucraïna és un estat en fallida econòmica, on el capital occidental malda per apropiar-se de recursos i terres; sabem que el règim d’Ucraïna, nascut d’un cop d’estat propiciat per la UE, és corrupte, infectat de feixistes –si no feixista directament– i que ha bombardejat durant hui anys la població del Donbass, tot vulnerant uns acords de pau (els de Minsk) avalats per la comunitat internacional.
I, així i tot, volen que ens posicionem inequívocament contra Rússia?
La Rússia de hui en dia no té res a veure amb l’URSS de 1956: és evident que les intencions de Rússia són, en bona part, equiparables a les dels adversaris. En defensa dels interessos de les seues elits, Rússia ha fet i està fent coses execrables. Com han fet tots els estats capitalistes al llarg de la història, i com més poderosos pitjors. Però és justament en aquest punt on Rússia ha sigut un fre a la impunitat dels EUA: no oblidem que és Rússia qui ha donat protecció a Edward Snowden (mentre la GB empresona i vulnera els drets d’Assange) i qui ha ajudat Veneçuela o Cuba quan més assetjats han estat per l’imperialisme nord-americà.
No és causalitat que gran part dels països de d’Amèrica del Sud s’hagen desmarcat de les condemnes rotundes i absolutes a Rússia i de les sancions que promou l’OTAN: han patit i pateixen encara l’intervencionisme dels EUA en nom de la llibertat. Evo Morales, López Obrador, Maduro o Díaz-Canel no són més inhumans, insolidaris i insensibles que els homòlegs europeus: són més d’esquerres i, per tant, més realistes.
Els no a la guerra o no a la violència no serveixen de res si no són també un no a les desigualtats, a les injustícies i a les opressions; altrament, aquestes proclames buides només serviran, en el millor dels casos, per a impedir lluites legítimes; o, en el pitjor dels casos, afavoriran la impunitat i la rivalitat dels grans imperis capitalistes que, en cas de continuar així, ens portaran cap a la tercera guerra mundial.
Així, com a esquerra radical, cal reivindicar el nostre dret a no sumar-nos a les condemnes inflexibles; el nostre dret a analitzar el conflicte històricament, tot i la cruesa del drama humà. Hem de reivindicar el nostre dret a guardar silenci si pensem que la nostra opinió només serveix per a reforçar l’adversari. Hem de reivindicar que, per molt que ens ho retraguen, no equival a estar a favor de la guerra pensar que, si aquest conflicte el guanya l’OTAN, el perdem la resta de la humanitat.
Podem estar equivocats; potser més endavant canviarem d’opinió. Però tenim dret a defensar la pau, la justícia i la igualtat a la nostra manera: com ens ensenya la tradició antiimperialista i socialista, i no com ens dicta la gran maquinària propagandística d’occident, que només ens vol, a l’esquerra radical, captiva i desarmada.
