Un 8 de març i alguns debats pendents

Passen els anys i les grans institucions públiques i privades dels Països Catalans continuen donant l’esquena al Dia Internacional de la Dona Treballadora. No només perquè insisteixen a commemorar un inexistent i coix Dia de la Dona, sinó també perquè es neguen a fer del 8 de març una jornada no laborable. Com l’1 de maig arreu dels Països Catalans o l’11 de Setembre al Principat de Catalunya. Sembla que la causa feminista no mereix aquest homenatge.

A l’altra banda de la barricada, però, els moviments socials, les organitzacions anticapitalistes i l’esquerra independentista han tornat a sortir el carrer per dignificar la Diada. Enguany, a més, amb la joia de veure com ha crescut considerablement el nombre de gent que ha assistit a les manifestacions. Milers de persones han fet sentir la seva veu en una jornada que, per desgràcia i durant molts anys, ha destacat per la menor implicació de bona part del moviment popular. I, de fet, encara ara, podem dir que hi ha molt de camí a fer si comparem aquesta data amb d’altres, com el 30 de Desembre a Mallorca o el 25 d’Abril a València.

Poc a poc la situació va canviant, però la poca afluència i activitat en altres jornades antipatriarcals com el 28 de Juny o el 25 de Novembre posen de manifest les mancances que s’arrosseguen. I no és excusa que els calendaris de lluita siguin cada vegada menys assumibles, ja que la prioritat política  passa per fer realitat el vell lema que resa que “cada dia és 8 de març”. El treball antipatriarcal i la reflexió en clau de gènere han de ser transversals en la lluita diària per un món més just.         

En aquest sentit, cal posar en valor el paper que ha jugat la forta presència de gent jove i la major implicació de les dones en el si de molts col·lectius locals i, també, d’algunes organitzacions de l’esquerra independentista. En són exemple simbòlic des de la ja antiga edició del llibre Nosaltres les dones per part de la CEPC fins a la implementació del femení genèric en molts textos polítics. L’any passat, a més, vam viure dos fets que tenen un valor inqüestionable: la renovació d’un lema històric per part d’Arran -que ara diu Independència, Socialisme i Feminisme- i la celebració d’una Assemblea Nacional Extraordinària Antipatriarcal per part d’Endavant-OSAN.  

Anem avançant i entenem que, més enllà d’assumir el canvi personal necessari contra les forces del patriarcat, moltes de les mancances encara presents cal atribuir-les a diferents factors: en primer lloc, i sense dubte, a la preeminència dels homes en els càrrecs de més responsabilitat i visibilitat pública, així com a un recorregut de referents masculins i masculinitzats. Les dones han estat bandejades i invisibilitzades -de forma conscient o inconscient- i això ha dificultat molt la seva incorporació en determinades lluites i òrgans de responsabilitat. Tanmateix, cal tenir present també altres factors, relacionats amb els entrebancs per articular un discurs unitari antipatriarcal i feminista.   

Si en el segle passat el debat podia girar entorn les diferents corrents clàssiques, actualment, i a banda de la renovació i eclosió de noves teories feministes, no es pot menystenir la tensió que han generat determinades qüestions. És el cas, per exemple, del debat entorn la prostitució; de la coherència, dels perills o de la necessitat de fomentar quotes de paritat i/o espais de lluita feminista només de dones; del tractament dels conflictes de gènere i agressions sexistes dins i fora dels moviments socials; de l’ús del llenguatge; o, en clau més estratègica, de si la lluita ha de ser “feminista” o “antipatriarcal” i de quina praxi política acompanya cada discurs. Totes aquestes són qüestions que han aportat molta riquesa i debat, però que no poques vegades han generat també divisió i enfrontaments.  

Sense deixar de plasmar ni desmerèixer els avenços i la força amb la qual s’ha sortit al carrer aquest 8 de Març, hem de constatar la necessitat d’avançar en la resolució d’aquestes tensions, generant el corresponent debat sobre com treballar la lluita feminista de forma transversal i des de les entranyes de les pròpies organitzacions que es declaren antipatriarcals. Cal no enrocar-se, però també hem de ser capaces d’afrontar aquestes qüestions amb valentia. Només així podrem demostrar -amb fets, diàriament i de forma generalitzada- que el masclisme que recorre cadascuna de les grans institucions públiques i privades del nostre país és totalment contrari als interessos de les dones… i del conjunt del nostre poble.